El magnetisme dels colors de la tardor

Centenars de caminants i ciclistes recorren els camins del Parc Natural de la Font Roja. La tardor avança discretament i el carrascar, cobert d’un verd sobri des de la primavera, mostra ara els colors dels arbres dissidents — o potser més aviat temorosos? — que s’amaguen del fred que ve en els racons més recòndits dels seus troncs i arrels. Faran veure que estan morts quan arriben les urpades del fred i de la neu que, de vegades, ompli de blanc tota la serra. Les carrasques, en canvi, arbres durs i resilients, miren cap a la Valleta de Polop fent front a tot el fred que vindrà.

Encara no eren les nou i ja arribaven els primers caminants, que esperaven l’arribada de Jordi, tècnic del parc natural, per a fer un passeig —mai li diria ruta— per la pista que puja del centre fins al Mas de Tetuan. Els grups d’amics conversaven a l’espera de l’inici de l’explicació. Com sol passar, es va formar un públic divers: dues turistes asiàtiques que no entendrien res, però que seguien l’explicació; un jove voluntariós que els donava conversa en anglés; molts valencians; famílies, una xiqueta, presumptes jubilats i parelles d’amigues.

Això d’anar a la muntanya amb roba de carrer vella ja fa temps que s’ha acabat. Amb calcer, pals, malles, pantalons tècnics, tallavents, barrets i motxilles, semblaven tots models del catàleg d’una tenda esportiva. No érem els únics. Tots aquells amb qui ens vam creuar, ciclistes inclosos, semblaven formar part d’una gran funció teatral que escenificava l’adoració a la natura per part dels urbanites que escapen a la serra el cap de setmana. Tant és així que, per primera vegada, vam veure la tanca d’accés al parc fent la seua funció.

Jordi, el guia, es mostrava amable i didàctic mentre explicava la història de l’indret.

Els alcoians ja van declarar la zona com un espai que calia protegir en una data tan primerenca com el 1332. Aquestes disposicions es van repetir i ampliar durant els segles següents. Al segle XV, per exemple, es van reforçar les prohibicions de fabricar carbó i es va incrementar la vigilància forestal. Durant els segles XVII i XVIII va arribar a haver-hi fins a dotze guardes a cavall encarregats de vigilar la muntanya.

La zona sempre va ser escenari de diversos aprofitaments, com ara la fabricació de carbó i de calç, el comerç de la neu o les activitats dels pastors amb els seus ramats. Ara hi ha un espai on s’explica com es desenvolupaven aquelles activitats. Mentre el guia comentava aquests aspectes, alguns dels acompanyants triaven posar-se en la zona on el sol arribava a acaronar-los. Les dues asiàtiques, una d’elles vestida amb una roba semblant a la dels pescadors dels mars del nord, miraven el grup amb una atenció respectuosa al discurs i probablement no entenent ni una paraula.

Capítol a part va ser la devoció a la Mare de Déu dels Lliris. Segons la tradició alcoiana, el 21 d’agost de 1653 es van trobar uns bulbs de flors silvestres amb la imatge de la Immaculada Concepció impresa. El fet va donar origen a una gran devoció popular i la Mare de Déu dels Lliris acabaria convertint-se en la patrona d’Alcoi.

Malgrat les mesures de protecció, la muntanya va patir diversos incendis al llarg de la història. El més devastador va ser el de 1840, que va destruir bona part del Carrascal. Es va salvar, entre altres indrets, l’entorn de la glorieta del santuari. Per això, alguns dels arbres més espectaculars que encara podem contemplar al parc es troben precisament en aquella zona.

A principis del segle XX, la Font Roja es va convertir en un lloc d’estiueig freqüentat per la burgesia alcoiana. L’any 1922 es van inaugurar catorze casetes de vacances, projectades per l’arquitecte modernista Vicente Pascual i inicialment concebudes com una colònia de descans per als treballadors de les fàbriques. Posteriorment, se’n van construir vint més i un hotel de 42 habitacions, inaugurat a mitjan dècada dels vint. L’hotel va tancar el 1975 i, el 13 d’abril de 1987, el paratge va ser declarat Parc Natural. Durant els anys noranta, sobre l’estructura de l’hotel es va construir l’edifici de l’Ecocentre, actual Font Roja Natura, inaugurat com a centre d’interpretació i investigació el 2004.

Amb calma vam anar veient exemplars de carrasques, teixos, aurons i roures valencians. Vam fer un descans breu per a menjar l’entrepà i després vam continuar caminant.

Vam donar per acabada la visita guiada en un dels miradors, des d’on es podia contemplar el mantell arbori esquitxat de punts rojos, grocs i ataronjats que fan tan atractiva la visita a serres com aquesta durant la tardor. No cal dir que les vistes d’Alcoi, escortades per les seues muntanyes, eren magnífiques.

Una atmosfera prístina, amb núvols voluminosos que decoraven el cel amb formes fantàstiques, permetia contemplar paisatges llunyans: cap a llevant, fins a la mar, i cap al nord, les serres de l’interior. El vent feia notar una temperatura més baixa i ens recordava que l’hivern ja estava una mica més a prop.

El grup es va desfer sense massa cerimònies i vam seguir el camí per l’arbreda fins a arribar al que queda del Mas de Tetuan, cada vegada més decrèpit. No sé quina és la seua situació legal dins del parc natural, però, si no fan res, només en quedarà el nom i uns muntons de pedres.

Ja cap al migdia vam anar descendint pel túnel de vegetació, entre líquens i molses, murs de pedra calcària i runars. Al fons es veia la Serrella i, perduda en la distància, la silueta de les serres que tanquen la Safor. Una línia blava, nítida, a l’horitzó, feia somniar en illes i terres llunyanes encara per descobrir.

Encara som a temps.