El caminant solitari



Un llibre aparentment senzill, però que em va impactar, va ser «La història del senyor Sommer», de l'alemany Patrick Süskind. La història transcorre durant la infància d'un xiquet en un poble que sembla situat al sud d'Alemanya. Hi ha un personatge secundari, amb una vida que sembla paral·lela a la del protagonista, que guanya força simbòlica al llarg del relat. El llibre pren precisament el nom d'aquest personatge, el senyor Sommer, encara que en realitat ens parla de la vida, els sentiments i les fantasies d'un xiquet amb qui m'identifique per eixe món imaginari que crea: volar, pujar als arbres, sentir estima per una xiqueta, no entendre de vegades els adults i tantes altres coses que recorde d'aquells anys.

El contrapunt és un home vell, de cames primes com pals, amb un bastó de caminant i una marxa desenfrenada cap enlloc. Un caminant solitari que recorre diàriament el paisatge abans d'endinsar-se en un llac, sense deixar de caminar, quasi de manera màgica i sense que en reste cap rastre. Sembla un personatge turmentat per un passat que només ell coneix i que intuïm relacionat amb aquella terrible guerra que havia aniquilat Europa i bona part dels seus habitants.

Jo era un xiquet de muntanya, amant de les garroferes amb bones branques per a grimpar, feliç a la natura de la Drova de finals dels seixanta i primers setanta del segle passat. Darrere dels xalets dels germans de ma mare hi havia un tossalet resultat dels derrubis de les parts altes de la muntanya i rosegat per l'aigua, que havia format frares de pedra i un laberint on fins i tot hi havia una roca que semblava el tron d'aquell país de pins, romer i fantasia. Vaig gaudir molt a les muntanyes durant aquells anys d'infància i adolescència, amb amics i amigues, compartint aquella llibertat i eufòria pels racons aspres de la nostra geografia.

Sempre dic que a la muntanya cal anar amb companyia. Un mal pas o un colp en un indret solitari i poc visitat pot convertir-se en un problema seriós. Per això, si vaig sol, procure triar camins de poca dificultat tècnica. Ahir necessitava anar a la muntanya i, després d'avisar a casa i compartir la ubicació, vaig tornar amb les dues gossetes a la Font de la Granata, que feia massa anys que no visitava. Caminar sol és un exercici d'introspecció, una manera de reflexionar sobre allò que veus i allò que penses. Quan vaig tornar a les muntanyes, fa més d'una dècada, vaig trobar una manera de deixar arrere pesos morts del passat i alleujar els que aleshores m'oprimien. Vaig poder tornar a ser aquell xiquet, però aquesta vegada encarnat més aviat en la figura del senyor Sommer.

Moltes persones caminaven de bon matí pel Racó de Joana, algunes ja de tornada de l'ermita de Sant Llorenç. Tavernes té, a poca distància, infinitat de rutes per a caminar o grimpar. La rampa formigonada era exigent, però en pocs minuts vaig arribar a l'ermita. No es tracta d'un edifici antic, sinó d'una construcció moderna i amb poca gràcia. Amb disgust vaig veure papers i alguna compresa escampats sense cap rubor. Tampoc la vista era especial, perquè la panoràmica quedava parcialment tapada pels pins.


En arribar al depòsit d'aigua vaig agafar una senda costeruda amb vista a Tavernes i la Valldigna. Vaig coincidir amb un amic del grup senderista de Tavernes i vam fer una xarrada curta abans de continuar cadascú el seu camí. Una vegada s'arriba a l'encreuament, cal triar la senda de quasi tres quilòmetres que porta fins a la font. En general, és un trajecte còmode per una plataforma enlairada, amb magnífiques vistes a la raconada del Massalari, coberta d'horts amb un teixit regular d'arbres. Per la banda de la serra de Corbera s'alcen grans parets verticals de pedra que frenen els temporals i fan que aquest racó conserve una vegetació verda, densa i, diria jo, impenetrable.

El racó de la font, solitari com sempre l'he vist, mostrava els colors de la tardor. Vaig seure en un banc amb taula i, acompanyat de les mirades famolenques de les gossetes, vaig esmorzar. Era el moment de recordar la història de Raboseta, que va viure per aquests racons de la serra.

A mitjan 1874, Domingo Giménez Quintana, natural de Toledo, va arribar a Tavernes fugint de la justícia, ja que havia sigut acusat de participar en l'atemptat que va posar fi a la vida del general Prim, el 1870. Es va refugiar a la serra, inicialment pel paratge del Massalari, on va adoptar una vida d'aïllament i es va alimentar d'allò que li proporcionava la muntanya. La seua baixa estatura i la manera de viure li van valdre el malnom de «Raboseta». Era un home culte que rebutjava qualsevol ajuda i preferia viure en soledat.

Tres anys després, segons la tradició local, una dona de Madrid que deia ser la seua germana va arribar a Tavernes amb un indult per a ell. Malgrat els intents de convéncer-lo perquè tornara, Domingo es va negar a abandonar la vida de penitència i aïllament que havia triat. Finalment, va acceptar traslladar-se al poble, però sense renunciar a la seua manera de viure.

Al poble, es guanyava la vida reparant calderes i paelles a canvi de menjar i roba, sense arribar a integrar-se en la vida quotidiana dels veïns. Els últims anys va viure en una caseta d'una sénia prop de l'actual passeig de Colom. Malalt i major, el van traslladar a l'hospital, on va morir a principis del segle XX. El van soterrar al cementeri de Tavernes.

A diferència de la nostra concepció actual de la natura, en el passat aquesta també era refugi dels pàries.

En acabar d'esmorzar vaig fer algunes fotos. A la basseta de la font, un gripau mort flotava a la superfície amb un aspecte inquietantment humà per les formes i les proporcions.


Quan vaig desfer el camí, el paisatge ja era de migdia, banyat per la llum blanca de la tardor, i al cel hi havia núvols lenticulars, com naus alienígenes. Grans taques d'ombra es projectaven sobre el paisatge de la marjal. Cullera, sempre com a referent del paisatge, destacava sobre la plana. Més enllà, el golf de València, amb molts vaixells esperant el torn d'entrada al port. Les serres de Castelló tancaven la panoràmica, ja enterbolides per la boira.

En arribar al depòsit vaig continuar la ruta per les pistes forestals que porten al conegut com a Mirador de la Mediterrània. Certament, les vistes podrien ser bones, però entre els pins que tot ho tapen i la proximitat de la carretera, quasi era millor tot el que havia vist durant el camí d'anada i tornada a la font.


Vaig descendir al costat de l'autopista per tancar la ruta. De vegades, la soledat i la introspecció són necessàries. N'hi ha prou amb un punt de soledat a la serra: caminar i pensar només en el camí de terra i els seus obstacles, gaudint dels regals visuals que apareixen en algun racó d'un paisatge que, durant aquests breus moments de la vida, sembla que és només nostre.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

El riuet

La memòria de la pedra i del temps