El paradís està prop de casa. Terrateig, Montixelvo i Aielo de Rugat.

fotos

Dies de pasqua i temps assolellat. Cadascú aprofita el seu temps lliure com més li agrada i jo trobe la meua pau interior a les muntanyes. Tenim molta sort els que vivim per aquestes terres i ens agrada la natura. No ens és necessari anar molt lluny per a gaudir de la mar, l’horta i les muntanyes.

El dijous anàrem a Terrateig, poblet aquest encimbellat en el vessant ombrívol de la Serra d’Ador. És el primer poble de la Vall d’Albaida, menut i sense la indústria que s’hi dona a l’altra banda de la comarca.

La pista forestal que naix a la font del poble ràpidament ascendeix i va oferint les primeres vistes al caminant. Terrateig es veu com un poble de joguet encara desemperesint-se d’una nit tranquil·la. El paisatge difuminat per una cortina de boira ens mostra a poc a poc tantes serres i muntanyes conegudes i que ja hem trepitjat.

S’ha fet una bona tasca de neteja i les sendes estan ben desbrossades. Passem per on una vegada va estar la font de la Sabata. Una solsida farà uns setanta anys, la feu desaparéixer i es va perdre soterrada per la ingent quantitat de pedres i terra. L’aigua és com un animal persistent que busca l'eixida a la llum i va tornar a brollar en la part més baixa del barranc. Es va habilitar una nova mina que ara proporciona aigua a Montixelvo.

La serra, tot i tindre bons camins, té parts inaccessibles en les seues parts més altes. Eixe contrast entre la zona de corrals on refugiar el bestiar i eixa altra misteriosa de barrancs i penya-segats primigenis degué portar a la creació de la llegenda del Caro, una subtil advertència sobre els perills de desafiar a Déu i la pèrdua de la dignitat humana pels pecats. Conta la llegenda que Caro era un pastor que va intentar enganyar el Nostre Senyor donant-li per sopar un gat on hi devia haver un cabrit. El seu pecat va ser castigat per la maledicció de convertir-se en un ésser fantàstic meitat mussol meitat persona i per la pèrdua del seu ramat. Diuen els pobletans que vaga per la serra i en les nits fosques se sent el seu embogit crit:”Ja en tinc una! Ja en tinc dues!” I així fins a sis. A continuació s’escolta: “No en tinc cap!” És una recreació del mite de Sísif en una versió local. El castic etern d'haver de repetir una tasca una vegada i una altra sense final. Imagine a Caro amagat per la part alta de la serra en un barranc on mai han arribat les persones baixant fins a les parets derruïdes dels corrals.

Quan era un adolescent vaig visitar el Collado de Martinent i vam pujar a la Carrasqueta. Pense que en aquella època els accessos a la part alt de la serra encara estaven operatius. Amb el pas de les dècades allò s’ha perdut i el mateix corral és un edifici abandonat i no hi ha una senda clara cap al cim de la serra. Un grup ens va preguntar per la senda, que sí apareix al mapa, i van anar a l’aventura a veure si podien completar la seua ruta per la part més feréstega d’aquestes muntanyes que separen L’Orxa i Terrateig.

Nosaltres vam seguir en direcció a la Cuta per la senda que arriba a la part més alta del Barranc de l’Engina i agafar la senda que ens portava al principi de la ruta. Vaig tindre la mala fortuna de relliscar i fer-me un tall a la palma de la mà. El terreny amb pedra solta i fort pendent sempre juga aquestes males passades: inconvenients de l’ofici!

Aquesta és la crònica d’una ruta circular ben agradable, amb bones vistes i amb moltes fonts. No necessitem fugir de casa per a trobar el paradís. El tenim ací mateix.