Barrancs de la Creu i el Paller, Estret de les Aigues, L'Aventador.

fotos

El sol no havia encara eixit per darrere de les parets de la Penya de l’Aventador. Havíem triat una eixida molt matinera en prevenció de la calor que s’anunciava per al migdia i quan vam aparcar el cotxe la llum era encara escassa.

L’Estret de les Aigües tenia un aspecte diferent amb les tasques de retirada de canyes que estaven duent-se endavant. Tot i mantenir ella bellesa indòmita es feia notar un cert aspecte de solar en obres. Una retroexcavadora semblava un animal prehistòric endormiscat al bell mig de l’arbreda. Ja es veien per determinades zones grans superfícies cobertes per un plàstic negre que evita la proliferació d’aquestes plantes invasores que abans eren útils i ara ningú no sap com aturar-les.

Els gossos menuts, lloc comú al principi de cada excursió, anaven i tornaven a la carrera a una energia que semblava inesgotable. La més major, Llum, anava tranquil·la lluny de les bogeries dels jovenets. Vam carregar motxilles i, assossegadament, vam iniciar la ruta.

Juan va anar a veure la “Font de la Merda”. Ignore el perquè d’aquest l'escatològic nom, però és un brollador d’aigua que surt sota unes pedres vora el camí principal i que ara, amb la neteja del canyar ha quedat com una basseta d’aigua cristal·lina que, per un rierol, desemboca al riu d’Albaida. La ribera té ara un aspecte sense encís, amb tota la zona pelada d’una densa selva que ofegava tota competència i sense la vegetació autòctona que suposadament arribarà en el futur.

M’agrada molt la zona i els seus espectaculars racons, però malauradament l'aigua d’aquest riu ja ve bruta, tèrbola i amb olor de tots els vessaments anteriors del riu Clariano i de l’embassament. Seria meravellós que arribés el dia en què aquesta fora, també, una zona de bany.

El paratge és molt estimat per senderistes, caminants, escaladors, ciclistes i per altres bandes més discretes també els il·legals motoristes de muntanya. Tanta és l'ocupació que és quasi impossible no trobar-se desenes de persones anant i venint caminant o amb bicicletes, gossos de totes les races, motocicletes, cordes i ancoratges des d’on pengen els escaladors i tots amb equipaments colorits. Vivim l’era de l’esport compulsiu. En la zona de l’aparcament ahir ja hi havia un bon grapat de caravanes que anunciaven els primers signes de l'explosió campestre de la setmana santa i la pasqua.

La ruta ens va portar per damunt d’un immens assut que fa de pont fins a la banda dreta del riu travessant una pineda que s’obri al costat de les vies del tren que uneix Alcoi i València. És una via de molt poc ús encara que ocasionalment es veu el pas del comboi encimbellat dalt del terraplé de grava. En passar al costat de les parets de l’Aventador vam veure les parets preparades per als escaladors que es torben grimpant de baix a dalt i tornar. Ja a una considerable alçada vam veure, com si fora un diorama, el meandre del riu i l'immens Molí Guarner. A poc a poc, vam tornar a descendir fins a passar per la pineda de la zona d’acampada i creuar a l’altra banda. No vam tardar a trencar cap a ponent, guanyar altura i veure altra vegada el riu en la distància, però en aquesta ocasió amb la perspectiva oposada veient la serra del Benicadell i els primers rajos de sol filtrats per una capa fina de núvols estratosfèrics.

El barranc de la Creu, la següent fita del recorregut, té una impressionant paret calcària a la banda sud de formes còncaves espectaculars. Com és la banda ombrívola de la muntanya i era ja primavera estava cobert per flors de xara blanca de delicat color rosa i groc. Arribats a la part alta, vam canviar de banda i vam seguir fins a la boca superior d’aquest barranc. Hi ha una petita cova amb un mur de pedra seca i parets ennegrides. Fent un gir al nord vam arribar a un altre mirador natural que tan sols feia unes setmanes havíem visitat. La senda següent ens portava al Barranc de la Mel i, en paral·lel a la carretera del Bixquert, a la banda sud del conjunt de la serra Grossa. És un port de muntanya que agrada molt a motoristes i ciclistes pel traçat sinuós. Aquests primers, en una comitiva d’almenys trenta motos, feien rugir els seus motors trencant la pau de la natura. Ja arribant al punt on havien de girar cap a l’est, hem vist la immensa ferida de la pedrera que hi ha a la zona. Sembla una contradicció que a pocs metres d’una zona arqueològica tan important i parc natural amb tanta atracció turística es mantinga una instal·lació industrial com aquesta, però evidentment, malauradament afegiria jo, és un fet.

La frondositat d’altres moments esdevé en la solana en una zona eixuta i sense quasi vegetació. Sols hi ha un rogle prou gran, de forma ovalada i amb més densitat de mates altes que fa pensar en l'existència d’alguna actuació humana en el passat. Vaig donar una ullada, però, llevat de l'evident presència de més verd, no hi ha cap mur o restes de construccions del passat. En canvi si que s’observen signes d’un escalonament artificial. Qui sap!

Ens quedava anar pel Barranc del Paller, amb parets paregudes a les del primer i també, pel mateix motiu, punt d’atracció magnètica dels escaladors. Per una cornisa de pedra vam arribar al final i, ja per un camí d’horta, vam trobar en mig d’un bancal la pedra coneguda com “La genollada de Sant Jaume”. Es tracta d’un petròglif amb llegenda. Va ser durant la Guerra de la Germania (1519 - 1522) quan la zona va tindre un episodi destacat en la dita “Batalla de Bellús” l'any 1522, que va posar fi al moviment agermanat amb les capitulacions de Xàtiva i Alzira. L'episodi seria també recordat per les generacions posteriors per la llegenda de "La Genollà de Sant Jaume" que compta l'aparició del cavaller celestial Sant Jaume fent costat als nobles i perseguint els agermanats. Com a conseqüència, diu el relat que el cavall va entropessar contra una roca i va deixar marcada la seua pota i el genoll en plena persecució dels enemics. Una fita assenyala a posteriori el lloc exacte amb una creu llatina excavada en baix relleu sobre la mateixa roca. Curiositats de la història i les mitologies populars.

Ja, com a un extra de la ruta hem arribat a la Cova de la Petxina jaciment aquest de restes prehistòriques i de pintures de l'Art Llevantí a penes perceptibles. Algú havia doblegat dos dels barrots de la reixa i es podia accedir. Les pintures a penes eren perceptibles i sense l’ajuda dels panells no hagueren pogut adonar-nos d’on hi eren. Algun cafre havia pintat en el passat un rètol amb pintura. És lògic que l’accés estiga restringit, però ara per ara qui vulga té l’accés lliure.

I això ha sigut el dia de hui. Temperatura agradable, llum una mica plana en una ruta d'uns dotze quilòmetres amb un bon grapat de coses interessants a conéixer.