Ròtova. El paisatge de la vida.






Ròtova. El paisatge de la vida.
La Lluna s’amaga per les parets enderrocades del Castell de Palma. La visió màgica, quasi irreal fa que m’ature uns minuts a capturar un moment efímer. La blanca esfera lunar s’amaga darrere de la muntanyeta. El joc planetari per un moment és perceptible. Vaig cap a Ròtova.
Tots som el paisatge de la nostra infància. Em costa dir que soc de Gandia. En realitat el solar de les meues arrels és el territori de muntanyes i planes entre Xeraco pel nord i el Montgó pel sud. El Coll de Llautó ha sigut també la barrera invisible on ja no tinc aquests records de dies saltant marges i grimpant als arbres.
Hui vos parlaré de Ròtova. Tal vegada els primers records són a una caseta que ara no sabria trobar. Sé que hi era als tossals que fan barrera al riu de Vernissa, conegut també pel nom de Balaçat per aquestes terres, abans d’acaronar el poble. Vagament, recorde dies d’estiu d’un xiquet protegit, estimat i feliç que jugava pels bancals de la rodalia de la caseta que les meues ties, Pilar i Carmencita, cosines germanes de ma mare, gaudien de franc algunes setmanes de l’estiu.
Tindria ja dotze anys quan anàvem a pintar amb Damià Català al Borró, concretament al Racó de la Cova. Damià era un anarquista d’altra època. Ensenyava de forma altruista en sa casa a xiquets a pintar. L'impressionisme era encara de moda en l’endarrerida Gandia i anaven sovint a plasmar els diferents racons pintorescos de la comarca. Un dels més estimats era aquest.
Jo no durava ni una hora amb la meua tasca. A la velocitat del llamp pintava sense cap vergonya el meu llenç i arrancava a córrer als gorgs d’aigua maragda del riu o em perdia pels canyars sota les arcades a prop del molí. Mon pare venia a migdia per tots nosaltres i anàvem a menjar coques de dacsa al desaparegut Bar Pascual. Aquest local, ben popular aleshores, estava a la carretera que encara travessava tota Ròtova. El propietari el recorde com un home no molt alt, de cos de barrilet i bigoti negre. El local ja fa anys que està buit i tancat a la planta baixa d’una finca de pisos.
Ahir vaig arribar al poble de bon matí i, amb els gossets, vam pujar al camí sense eixida per dalt del dipòsit d’aigües potables del poble. Es veu que és una zona que els agrada als adolescents que aprofiten, com si fora una fortalesa medieval, per a fer les seues coses sense ser observats i en una posició on veure qui arriba. El resultat són fanals trencats, bosses i deixalles que embruten un lloc amb una vista privilegiada del Poble. Alguns són eixos rebels sense causa que van contra tot i contra tots als centres de secundària. L’adolescència mai és fàcil.
La vista calma de primera hora del matí contrasta amb les passions humanes que naveguen submergides per davall d’una superfície aparentment tranquil·la. La vida dels pobles és un mecanisme de pactes, complicitats i rivalitats barrejades i Ròtova no escapa a aquesta realitat. Sols cal llegir el llibre “Entre senyors, frares i bandolers” per a conéixer crims brutals i passions humanes ocorregudes al poble en el segle XVII. Molts dels cognoms són els mateixos de les famílies actuals. No vull dir que Ròtova siga el Chicago dels anys vint, però sí que els conflictes humans sempre s’amaguen sota la boira matinera que ahir filtrava la llum primerenca d’un sol de primavera.
El campanar, signe d’una pujança d’una època en què l’església era el referent de poder, s’alça al centre del centre històric destacant-se sobre les teulades del polígon industrial i els bancals ja prop del Convent de Cotalba. L’autopista, una ferida profunda en la Vall del Vernissa, sembla una muralla d’asfalt que trenca la tranqui·la unió de les hortes en els temps del Camí Reial. Aquesta via, des de els temps dels romans, si no abans, ha unit les terres de la mar amb l’interior. No molt lluny en un solar del polígon es conserven les restes d'una vila romana. Altres jauen amagades pel formigó de la era moderna.
Imagine la multitud d’agermanats de camí al Tossal de les Botes una vegada arrasada Ròtova el 1521. El camí reial també era el camí dels revolucionaris. Els agermanats venien aquell estiu del Castell de Xàtiva. En arribar a la Safor van fer parada i fonda prop del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. A Ròtova es van acarnissar amb el poble i les propietats de Ximén Peris de Figuerola, un dels enemics assenyalats dels agermanats.
Les tropes de Vicent Peris es van trobar amb les dels senyors feudals que, a ritme de tabal, arribaren al Pla del Vernissa, sota un dels contraforts de la Serra Falconera, el Tossal de les Botes, el qual hui està marcat amb una creu blanca. Els senyors van fer ús de l’artilleria, els agermanats amb escopetes els van fer front. Molts d’ells atacaren i espantaren els cavalls tirant pedres des del vessant del tossal on no podia arribar la cavalleria. En veure els mercenaris dels senyors que la cosa no anava bé van fugir en desbandada, els primers els manxecs i els de Requena. Els musulmans, aliats dels senyors van abandonar la batalla, però, en aquest cas, cap a les seues cases i alqueries per a defendre les seues propietats i els seus familiars.
Lluny queden aquells fets. La torre del Convent de Sant Jeroni sembla eterna en comparació a les vides humanes que passen ràpid.
Vam pujar a l'esquer crestall de la muntanyeta de Minyana. A l’altra banda es veia la fos del riu de Venissa. En el transcurs de la meua vida ha canviat molt. Ara un gran casalot és la residència, casa d’acollida, de menors. Pel que he sentit no els agrada un lloc tan solitari escollit per a soterrar un passat quasi sempre dolent. Veig la Serra Grossa, el Tossal de Terrateig i el Benicadell, Montixelvo és una pinzellada horitzontal quasi imperceptible.
Tornem cap a baix. Són dies de Pasqua de Resurrecció. La pinada del monestir tornarà a estar ocupada per famílies amb tauletes i cadires de càmping. Els xiquets jugaran a ser herois o famosos futbolistes. Torne a aquells anys on mon pare em feia buscar dinosaures per les profunditats dels matossars.
Som paisatge, encara que siga per un instant en l’esdevindre incansable d’un univers inabastable.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy