Estranys colors de la tardor. Vall d’Ebo

fotos

Vall d’Ebo sols està a uns 16 quilòmetres de casa en línia recta. La distància és, no obstant enganyosa, perquè per a arribar cal conduir una hora primer per Oliva i després, passant per Pego, per una tortuosa carretera de muntanya. Ja pujant per ella es fan notar els efectes de l’incendi que no han deixat més que la roca viva als dos costats de la línia d'asfalt.

Recorde bé aquell maleït dia d’agost on la intensa calor i un llamp van iniciar un foc que es veia dibuixant la silueta de les muntanyes al sud de la Safor. Passat ja un temps vam decidir fer ruta per l’estimat poble de Vall d’Ebo on tantes bones hores hem passat en les nostres rutes.

Les pluges dels dies passats havien creat una humitat apegalosa que es combinava amb núvols de fantasia per on la llum penetrava en un cru contrast d’obscuritat i llum. Els colors de la tardor ja anaven pintant de grocs, taronges i rogencs les fulles dels arbres, però en aquesta ocasió hi havia també pins d'un color inapropiat i fantasmagòric. Altres havien quedat nus amb les branques dibuixant línies de negre carbó sobre l'atmosfera tempestuosa d'octubre. Per tot arreu punts de verd, algunes praderies o zones de canyes de riu, assenyalaven la vitalitat d'algunes plantes que van amagar la vida a les arrels i ara la mostren desesperadament en una carrera amb altres plantes per la llum. El margalló mostrava els dàtils carbonitzats als peus de troncs de carbó, però per la part de dalt el vigorós verd eixia desesperat cap amunt. La pedra calcària es veu plena d'escates arrancades per la força d'un foc salvatge que augmentarà la seua erosió. Els rius ja tenen dipòsits de les primeres pluges. La poca terra fèrtil, ara barrejada amb cendra, es concentra en tolls que semblen petroli. L'aigua baixa bruta sense haver tingut encara la capacitat de purificar-se amb el pas del temps. Temps al temps, està clar que a la natura, si se la deixa, fa la seua tasca i, a poc a poc, el paisatge recupera el seu aspecte.

La primera fita va ser la Cova Fosca. Es tracta d’un santuari prehistòric únic a Alacant. Només ací s'han trobat gravats rupestres del Paleolític, segurament del Magdalenià. Això li converteix en la cova amb l'art rupestre més antic d'Alacant. Aquesta ruta porta a conéixer la ubicació de la cova. Els gravats no es poden visitar, ja que el jaciment arqueològic està protegit per una reixa i, tot siga dit, el conjunt està prou abandonat i ara encara més amb la desolació causada pel foc que l’envolta.

És una llàstima que tots els jaciments estiguen tancats, i ho entenc, però no es veu tampoc cap informació en forma de panells que done idea del patrimoni que es pot trobar a l’interior.

La següent fita era seguint el Barranc dels Cocons fins a una cascada i toll completament eixuts. Un poc més baix ix l’aigua de sota les pedres i es pot veure un toll d’aigua groga pense que per efecte de les substàncies orgàniques que l’incendi ha aportat. El racó és certament bonic però trist i ombrívol a aquesta hora d’un dia nuvolós.

Vam tornar al poble per a seguir pel camí a Benissili i trencar cap a ponent pel barranc de Torrunades. Els tolls estaven bruts per l’efecte de la terra arrossegada en aquests dies de pluja i l’aigua estava térbola i amb un color de xocolate.

Si alguna cosa porta de bo un incendi, és el descobriment de moltes coses abans amagades pel matossar i les pinedes. En aquest cas el paisatge nu recordava al dels deserts amb formacions geològiques espectaculars. Volíem arribar a l’abric dit Cova de Torrunades el qual és un dels inclosos en la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat que atorga la UNESCO. Al mateix temps és dels més desconeguts pel públic en general. Hui està protegit amb una tanca que assegura la seua conservació. És una llàstima arribar a un lloc tan remot i no poder veure més que una tanca alta i cap altra explicació. Ens vam haver de conformar amb l’espectacular vista del barranc. El foc ha deixat a la vista alguns vessants escalonats on hi hauria en el seu temps bancals i que en les fotos del paisatge verd quedaven amagats.

Tot i que sembla un indret remot a uns pocs metres per dalt de la llera passa la carretera que va a la Vall d’Alcalà i com el foc ha netejat el camí hem pujat directament fent ziga-zaga per les llenques fins a arribar a la Cova del Rull.

Hem fet uns metres d’asfalt per a baixar al poble per un racó que hauria de ser preciós sols fa un parell de mesos i ara és una pineda calcinada. Hem visitat el darrer toll i pel safareig del poble hem tornat a l’inici.

Els bancals de perellons, una fruita singular de la Vall d'Ebo ja estaven plens de fruits de color verd i d'una grandària menuda. És una mena de poma i pera que es conserva durant mesos sense perdre sabor. La Fira del Perelló aquest any serà trista amb un paisatge tan afectat.

Queda per reflexionar sobre l’origen de l’incendi. Si bé fa uns anys va ser un dia de maig amb temperatures extremes i provocat per un insensat que va fer foc en el seu camp, aquest va ser per causes naturals: un llamp que va caure i va iniciar l’incendi. Però podem ja parlar de causes naturals en estius amb cops de calor brutal que arriben amb vents huracanats? Podem dir que aquell incendi de maig va ser natural amb quaranta graus que va fer aquell dia? La veritat és que el foc sempre ha sigut un element constant a la Mediterrània però també estem canviant les condicions climàtiques en un entorn rural cada vegada més abandonat. La natura regenera de forma espontània, però estem donant-li el temps que necessita per a refer-se? Pense que no.

* He trobat diferents noms per al mateix barranc uns diuen "Turrubanes" però la forma que he trobat quan parla de les pintures rupestres diu "Torrunades" nom aquest que he utilitzat amb totes les precaucions. Si algú ho sap cert pot confirmar o desmentir. Gràcies