Beniarrés. El Benicadell en blanc i negre

.

fotos

Boira, cels encapotat i paisatges grisos desdibuixats o desapareguts darrere d'una foscor nòrdica. Més o menys era el que esperàvem del dia a les set i trenta del matí, quan un grup de senderistes saforencs ens hem unit a la porta del local del Centre Excursionista de Ròtova. El plugim es banyava de forma suau però costant en el moment en el qual ha arribat Juan Llorca, organitzador de la ruta que ja havíem fet nosaltres dos dues setmanes abans.

Ahir dissabte vam estar repassant les diferents previsions perquè el nostre guia decidira si s'anul·lava l'activitat. Tot indicava que no gaudiríem un dia clar on gaudir de les meravelloses vistes que ja coneixíem.

Els carrers de Beniarrés estaven tranquils alhora que hem arribat. La boira jugava a amagar els objectes quan entràvem al túnel ferroviari entre els sorolls riallers i les converses que acompanyen els grups de senderistes. Jo no parlaria d'una "família senderista", ja que quan has compartit unes rutes ja saps moltes coses sobre la varietat ideològica i els gustos dels caminants habituals de les nostres muntanyes. Som diferents però les sendes ens uneixen. 

A bon peu caminaven perseguits per les dues gossetes que venien, i que feien una ruta d'anades i tornades detectant els olorosos rastres d'animals i persones.

Qualsevol tema és bo: la cacera, el rei i les seues amants, les plantes i les receptes per a fer salmorra o herber, les anècdotes en qualsevol barranc o cim. El grup de hui oscil·lava entre la trentena dels més joves i l'edat de la jubilació primerenca dels més veterans.

El camí ascendia progressivament entre els bancals fins a agafar el barranc amb senda ben habilitada que connecta la pista forestal amb la Cova de l'Or. A la porta, com bons cavernícoles, hem fet una parada i fonda mentre escodrinyàvem uns l'interior i es conformaven en mirar la foto del panell que il·lustra les vistes en dies clars. Malauradament la visibilitat estava hui limitada a uns pocs quilòmetres.

L'esmorzar a la "Nevera del Paller" ens ha deixat gelats com polls i només hem acabat ja hi havia gent demanant resseguit sense més pausa perquè el fred els tenia aterrits. Juan ens ha frenat tot indignat quan ha vist que arrancàvem a córrer. Espereu, xe! Que encara no he fet la foto de grup!! La petita congregació de hui ha posat amb la millor cara i, ara sí, hem arrancat a córrer.

La pista discorre de forma suau i còmoda descendint cap al port de Beniarrés amb un misteriós Benicadell amagat darrere de la densa cortina grisa.

Ja prop dels vessants de la icona de la Vall d'Albaida l'oratge, o, tal vegada, el poderós deu de la muntanya ens han permés la visió magnífica del regall hui farcit de cotó blanc i fils de núvol ondulant entre els penya-segats.

Perquè ens agrada caminar per les muntanyes? Un dels companys del grup i jo hem coincidit en la resposta. És una passió que ens acompanya des que som encara uns xiquets. Si sents les muntanyes a la teua sang, és que eres per a sempre part d'elles, encara que la vida de tant en tant t'allunye.