L’espectacle de la vida

Romanc a casa des d’ahir constipat. Hui m’he alçat amb el xassís rovellat. A aquesta hora hauria d’estar parlant d’interseccions però estic quiet per casa amb poques més coses que fer que no siguen tranquil·les com escriure i reflexionar. El dia em recorda als del confinament fa dos anys, en els quals eren freqüents els núvols, el plugim i una atmosfera plomissa que es contagiava amb la soledat dels carrers.

Mentre desdejune sent el so d’una sirena antiaèria a la ràdio. És Kíev. Qui ho diria! Tenim una altra vegada un sàtrapa que amb l'excusa de l’espai vital del seu país (per cert el més extens del planeta) envaeix un altre.

En l’espai encerclat on estan la gossa i els seus cadells tot és moviment. Acaben de passar una llarga nit a fosques i les tres criatures tenen tota l'energia acumulada davant de la mirada esgotada de sa mare. Persecucions, carreres, melés de jugadors de rugbi, mossos a la pell o a les potetes es succeeixen sense pausa fins que cauen esgotats i volen mamar o dormir. És entendridor veure la innocència dels mamífers jugant i preparant un futur com animals caçadors que serien o membres d’una manada on les jerarquies arriben mitjançant escandaloses bregues que poques vegades arriben a més. Els humans no som molt diferents, sols que a altra escala i amb relats molt elaborats que mobilitzen a milions de persones i causen víctimes en grans quantitats.

Ara hi ha dues gosses adultes a casa. Llum, la nostra, olora amb curiositat les noves criatures en la distància. Marca el seu territori si l’altra, per exemple, ens lladra als de casa. Està clarament a la defensiva. Elsa està a la guaita marcant una línia perimetral que defensa amb fúria. L'instint de mare la torna boja per moments. Els humans hem de posar pau a la força impedint que les coses passen a majors.

Finalment animals i éssers humans no som tan diferents. No sé realment, si Llum arribara als gossets, podria fer-los mal. Ara ja són grans i realment seria més complicat, però no és la primera vegada que una femella ha mort als cadells d’una altra. Supose que els instints de tendresa cap als més menuts, que els etòlegs diuen que provoquen les formes arredonides dels nadons, entrarien en contradicció amb els cels, la defensa de l’espai propi, el desig de marcar jerarquies i tants altres que bulliran en el cap primitiu dels cànids.

M’he passat una vida preguntant-me sobre l’origen del mal, aquest que va atrapar la societat alemanya dels anys trenta i va desembocar en l'aniquilació total de la segona gran guerra. En una època de la meua vida vaig pensar que Europa havia superat aquests esquemes mentals nacionalistes i que avançàvem cap a un futur on la resolució pacífica de conflictes seria la clau que guiaria les relacions entre nacions modernes i civilitzades.

Fa molts anys que a Putin se li veia vindre. La presa de Crimea i el suport als independentistes prorussos van ser senyals clars del tipus de repte que havíem de fer front. Com va passar amb la República Espanyola ningú va voler involucrar-se en un país i renunciar als seus interessos. Amb justícia s’ha de dir que coneixem bé l’origen de la Primera Guerra Mundial i a què va portar.  També uns volien arreglar les injustícies causades per altres.Entrar amb soldats a una guerra no és cap broma.

Fa uns anys es van encetar mesures molt dèbils contra Rússia, o hauria de dir, millor, contra la política de Putin. Tot i el bloqueig econòmic, que moltes empreses saltaven a la torera, vam deixar que el problema es podrira perquè passar a l’acció no era ben vist. Ara tenim les conseqüències i dubte que si el joc li ix bé a Putin tinga prou i s’ature. Hitler no es va conformar amb els Sudets o el Sarre i va voler més en els seus somnis de grandor.

Hem assistit els darrers anys a una successió de líders nacionalistes i populistes que han deixat oberta la porta a aquestes barbaritats. També Ucraïna tenia partits nou-nazis ultranacionalistes. Als Estats Units teníem a Trump i la seua manifesta simpatia per Putin. Per ací al continent, a Itàlia, a França o, fins i tot, en certs estaments dels lobbys alemanys tenien simpaties clares per la línia dura i sense concessions de Putin, davant d’una visió de les relacions mundials basades en la tolerància, la solidaritat, la negociació i l'intercanvi d'idees de forma civilitzada. Xina no és tampoc un oponent a menysprear. A poc a poc va definint posicions en l'àrea de l'Indo-Pacífic. Els Estats Units, per la seua banda, estan tancats al seu món interior i amb una crisi de valors profunda. Sembla que ningú no creu ja en la democràcia.

Em fa la sensació que eixa defensa que fa la gossa del seu encercat o aquests cels com aquesta lluita per la jerarquia dels gossos continuen dominant la ment de moltes persones. Tota la tasca de construcció d’una estructura mental pacífica està desfent-se a la carrera. En el pati d’un institut de Bètera, per no anar molt lluny ni a un context sofisticat, van traure una bandera de l’Arc de Sant Martí que va ser contestada amb l’exhibició d’una d’Espanya. Tot va acabar amb un professor insultat i agredit. El missatge de la violència arriba molt fàcilment i de les paraules estem passant a fets més i més greus. Ho veig amb els nostres adolescents. Alguns fins i tot porten el "Mein Kampf" de Hitler a la motxilla.

Allà, al seu niu, els gossets miren amb mirada innocent. Caldrà educar-los per a controlar els instints violents i fer d’ells uns animals que puguen relacionar-se amb els seus congèneres de forma cordial i respecten als humans. M’he passat una vida intentant ensenyar valors als meus alumnes. Estic a punt d’acabar els meus anys com a docent i veig amb desesperació que la riuada s’ho emporta tot.

Passa un gos pel carrer i Llum ix al balcó a lladrar desmesuradament. Aquest territori és meu, proclama. Putin entra a sang i foc a Ucraïna, el mascle alfa de la manada proclama que ell és el que mana i no té problemes en matar per a aconseguir-ho.