Ballar amb la més lletja.

Fina era més lletja que un pecat, hagueren dit els més vells en temps d’absència de correcció política. Ara es diria, intentant dissimular i amb certa hipocresia, que el seu físic era particular. O, per no quedar mal, que la bellesa estava realment en l’ànima.

El cos deforme de Fina era el resultat d’una discapacitat produïda per un embaràs desenvolupat en un mar amniòtic de substàncies tòxiques i el part complicat d’una mare jove completament destruïda per les drogues. Castic de Déu, va sentenciar Na Lola que sempre tenia un cert sentit dramàtic de la decència aliena.

Va nàixer en plena crisi de l'heroïna dels anys huitanta en un poble de l’Horta Nord de València. De sa mare no va saber quasi res, ja que un dia va anar a vendre el seu cos i ningú més la va tornar a veure. Els avis de Fina, collidor ell, mestressa de casa ella, bones persones, però amb les llums justes per a criar una xiqueta, van aconseguir portar endavant una vida tan fràgil que semblava que no passaria dels primers mesos. Fina tenia un cos asimètric que li feia caminar com un vell mariner en terra ferma, però que no li impedia córrer incansable el barri com una llebre d’una punta a l’altra. La comunicació amb ella era complicada davant de la manifesta minusvalidesa i la incapacitat d’articular el llenguatge amb claredat. Això feia que les converses es reduïren a preguntes simples i respostes inintel·ligibles. No tot el món era caritatiu amb una figura que causava desassossec. En una ocasió un grup d’adolescents avorrits la van acaçar llançant-li globus plens d’aigua. Alguna mare que no la coneixia la feia fugir si intentava jugar amb els xiquets del parc. Si sabien qui era l'allunyaven amb raons, no fora que tinguera una rabinada i atacarà els xiquets.

No tot el món li tenia aprensió. Manolo, el forner, era tendre amb ella. Li recordava a una germana que va tindre sa mare, també dement i amb una vida curta, amb qui encara jugava de xiquet. Sempre que riallera passava a fer-li la visita, li regalava un pastís o un panet amb xocolate. Fina era pura alegria, energia i vitalitat que eixia per uns grans ulls sempre atents a la bellesa. Podia ser una papallona acolorida, podia ser una flor o un aparador d’una tenda de regals amb els quals semblava quedar-se bocabadada. Cada dia anava, des que era menuda, al centre ocupacional del barri. Cal dir que era molt estimada pel personal, encara que era tossuda com una mula i podia encabotar-se en una de les seues manies i anar emmurriada una estona.

Amb les ajudes dels serveis municipals els avis la vestien i la pentinaven de forma pràctica però sense cap concessió a una imatge més acurada. Uns pantalons i un davantal eren la roba de diari de Fina que, no obstant, es fixava amb admiració i sense enveja en les adolescents, sempre caminant compostes i pentinades en un núvol autosuficient.

Des de xiqueta mirava amb devoció les falleres vestides amb les millors gales i teles. No podia més que pronunciar un crit agònic semblant a “guaag...pa” quan passaven, emocionada com estava veient-les i imaginant-se ser com elles. Un dels fallers la va veure tan il·lusionada que va demanar permís als avis perquè aquesta acompanyara la comitiva de la falla. Li van regalar un brusó i, pensat i fet, anava al capdavant desfilant com una més a tots els actes.

Des d’aleshores Fina pul·lulava pels voltants del casal sempre que hi havia algun acte. Els fallers, fins i tot els xiquets, la tractaven amb prou respecte i les bromes cap a ella eren ràpidament tallades per la majoria, tot i que algun pocatraça sempre feia burla.

No era una bona temporada per al nou president. Anys de competició furibunda i sense trellat pels premis de major categoria havien minvat les capacitats de la comissió. Les discrepàncies internes havien esclatat creant una divisió del barri en dues comissions que no volien saber l'una de l'altra. Sobtadament, la que era sempre un referent per la seua monumentalitat, va passar a ser un piló amb uns pocs ninots i això era un drama grec per als avergonyits membres de la comissió.

No, no era un bon any. Les previsions de l’oratge es van complir i el primer dia va ser gris i humit i el segon va ploure i va fer aire. Els materials es van veure alterats per l’efecte dels elements i una part del remat es va desplomar desfent una de les escenes.

Fina, absent de les preocupacions dels fallers, seguia gaudint amb una il·lusió infantil de la festa. Per a ella la falla sempre era bonica i sols va posar cara de pena quan va veure la destrossa feta pel mal oratge. En la seua ignorància no entenia realment el mal humor de fallers i falleres. Per a ella eren dies de festa, d’estar entre gent que coneixia i que l’acceptava com una més.

La nit de la cremà era certament trista. La il·lusió per veure cremar el monument era inexistent. Semblava que tothom tenia sols ganes de botar-li foc i tornar al refugi de la llar oblidant aquell any maleït. Afortunadament la pluja del matí havia cessat en arribar la vesprada amb una treva que suposadament, es perllongaria fins a les primeres hores de la matinada. Els pirotècnics van embolicar els ninots amb collars de masclets i els van tapar amb plàstics no fora que la pluja s’avançara. La reina del foc, que havia d’encendre la traca, una xica realment consentida, no parava de plorar entre crits poc oportuns de: — Vaja quina merda de falla, jo no la vull encendre. Quina vergonya!— Realment tots estaven més per acabar que per una altra cosa.

La megafonia de la falla emetia pasdobles per a calfar un ambient gelat com pocs anys. El públic que abans abarrotava el carrer estava en altres falles de major categoria o romania a casa per l’apatia d’una nit desagradable i freda.

Els esclats de la traca van arrancar amb un ritme frenètic l’incendi provocat d’un monument maleït. El foc es va iniciar tímidament amb unes flames eixutes que feien més fum que una altra cosa. Els bombers estaven a l'expectativa amb les mànegues preparades, però en compte d’anar a més, el foc es va ofegar. El públic, el poc públic, diríem millor, es burlava o xiulava amb nerviosisme mentre els delegats de la cremà es cridaven entre ells passant-se la culpa d’uns als altres com si fora una pilota de bàsquet.

El president es posava la mà al front abaixant el cap avergonyit i la reina de la falla no sabia si riure o plorar com s’esperava en moment tan senyalat. Sols tenia ganes de fugir i llevar-se les sabates perquè, aleshores, tenia els peus desfets després de tants dies carregant el vestit de fallera. La falla era certament lletja, però, a més a més, portava la mala sort en cada centímetre quadrat de la seua superfície.

A la de tres les flames van agafar força i, per un moment, la falla va fer honor al seu nom. A la fumaguera van seguir un foc un poc més animat que va decaure en cosa de pocs minuts. Decebuts i amb ganes d’acabar la multitud va fer marxa deixant als bombers fer la resta.

Sols Fina romania a pocs metres del foc amb mirada emocionada, absent, gaudint de l’espectacle de les brases incandescents i de les flames ballant amb les espurnes sobre un cel que per llevant llampegava. La música sonava encara per la megafonia i la va portar a seguir el ritme a poc a poc, solitària, connectada amb la música festera i profundament emocionada amb la bellesa del foc. Passava gent corrent cap a casa mentre una ràfega de vent va agitar les banderes que penjaven fins a aquest moment flàccides en les cordes. La tempesta arribava amb un suau plugim que es barrejava amb les cortines d’aigua que un bomber feia rebotar en una façana. Un veí del barri va veure Fina solitària de peu enfront d'una columna de pals encara encesos. —Corre Fina, corre, que et vas a banyar—. Fina el va mirar i amb un somriure dement va arribar a articular. —Mirr..a, foc, f...allà... bbonic..ca...—