L’ultima flama

I

Encara que ja era març la temperatura a primera hora, a causa del vent de ponent, era molt fresca i no convidava a deixar la calidesa de l’habitació. Havia arribat des d’un pis pastera on vivien tres altres romanesos i una parella de bolivians al barri de Torrefiel. València aquest dia era el més semblant a un camp de batalla amb les restes de la festa de la nit anterior, els incomptables carrers tallats i els borratxos que, amb caminar oscil·lant, semblaven mariners en una tempesta. Odiava aquella festa que no entenia tant com el soroll dels petards, el terratrémol de cada migdia i aquesta multitud que convertia el seu camí de tornada en el llarg viatge d’Ulisses a Ítaca.

La recepció de la residència “Marblau” encara estava fosca i silenciosa. L’edifici, modern i funcional tenia però una olor característica a productes de neteja, a senectut i, per més que els quadres abstractes de cridaners colors ho intentaren desdir, a mort. Carme estava a punt d’acabar el torn de nit i la va saludar amb educació però amb poca cordialitat, Nadia, a canvi, li va contestar amb “hola” pastós i quasi inintel·ligible. Mentre es canviava la roba de carrer per l'uniforme d’assistent sanitari sentia la música ambiental d’Abba que li conferia encara un aire més surrealista al trist edifici.

Toni havia dormit mal. El veí d’habitació estava perdent la xaveta i es passava la nit xiuxiuejant o, ocasionalment, pegant crits perdut en la seua demència. Encara que cames i cos li funcionaven mal, a pesar de la seua incontinència i artrosi, tenia un cap àgil i memòria d’elefant. Amb la seua cadira va rodar portat per un fornit zelador cap al menjador a través de passadissos llargs, com d’hotel però farcits de veus, gemecs, rialles de les assistents o veus imperatives adreçades als residents.

El cap de planta li va facilitar a Nadia un full de treball amb totes les tasques pendents. Entre moltes havia d’acompanyar Antoni Miralles a l’hospital a passar una revisió. Nadia va fer un gest de disgust: no era un secret entre la petita comunitat que ambdós eren gat i gos, aigua i oli o qualsevol altra combinació incompatible. L’home sempre estava tancat en un silenci reservat i si li parlava ho feia en valencià, idioma que ella no li venia en gana aprendre. La tractava com si fora estúpida, incompetent i mandrosa.  Per la seua banda Nadia sols feia fins on les seues obligacions professionals arribaven i tancava la boca amb malícia. 

En arribar al menjador va veure una companya  fent engolir unes sopes a l’ancià. Aquest remugava contra el menjar d’aquella maleïda casa on havia rodat després d’una vida d’independència.

— Venga, Antonio, que tenemos que ir hospital—. Digué Nadia.

— Don Antonio és el rector, jo soc Toni. A seques.—

— Pues, Antoni, prisa que la ambulancia viene.—

La mirada de l’home va ser furibunda.

— Mecaguen la puta misèria, ni desdejunar podrem!—

Va deixar amb resignació que una assistenta li netejara la comissura dels llavis i la romanesa se l’enduguera a la carrera a la furgoneta de la residència. Altres ancians tenien familiars, foren fills o filles, nores, nebots o nets, que passaven i se’ls emportaven a les revisions, però Antoni sols tenia parents llunyans a Barcelona amb qui no tenia contacte i res més. 

A la sala d’espera una multitud de pacients esperava el seu torn. Nadia feia com concentrada a la pantalla del telèfon però realment no tenia gana de parlar amb aquell antipàtic. Antoni estava sorrut i malhumorat. La vida per a ell feia temps que era una càrrega insuportable.

En la tornada, van haver de parar freqüentment per tots els obstacles d’una ciutat en festes. El vehicle de la residència ja feia un soroll sospitós a l’anada. Toni, mecànic en el seu dia, ja sabia què anava a passar, però no era el seu problema. Un cop sec i el motor es va aturar entre vapors negres. El conductor va intentar telefonar a la residència però la línia estava sobrecarregada i no va poder-hi. La temperatura pujava dins amb el fort sol de març, mentre que fora era més suportable. Van traure Antoni en la seua cadira a la vorera del carrer.

—Nadia, yo me lo llevaria andando. Total, en veinte minutos llegas y yo no se cuando podremos salir de esta.

Maleint la seua fortuna, el vell i la romanesa van anar esquivant la gent que, com atrets per una força magnètica, anaven cap a la mascletada. 

Va sonar un potent esclat.

Per primera vegada Toni va despertar de la seua somnolència meditabunda. Nadia va pegar un bot. Estan bojos, va pensar. Mai s’acostumava a aquella gent sorollosa que gaudia de fer rebentar milers de tones de pólvora perquè sí.

— Podríem quedar-nos a veure la mascletà? Per favor!—

Antoni va mirar l’assistent amb cara de xiquet il·lusionat i, per primera vegada, amb una veu suplicant. Nadia es va quedar sorpresa. Amb certa agressivitat li va retrucar.

—Ah! ¡Sí que habla bien si quiere! En realitat ella l’entenia sempre perfectament, però li agradava fer-lo patir fent-li pagar els menyspreus de vell amargat.

No va contestar més que pels fets, situant-se a un costat del carrer mentre la simfonia d’esclats connectava els cossos de la multitud amb aire i terra. L’assistent mirava de reüll la cara emocionada del vell i, per primera vegada, va comprendre que allò no eren sols trons. Hi havia una comunió entre públic i espectacle a través de l’olor de pólvora i l’ensordidor concert d’explosions.

Van tornar sense pressa pels carrers ja prop de l’hora de dinar. En un jardinet sota un gran arbre es van aturar. Antoni li va dir:

—Jo vaig ser president de la falla que veus allà al cantó. Va ser al cap de pocs anys de tornar d’Alemanya.—

Va començar a contar històries amb la mirada perduda. Ja no hi era al parc ni estava al present. El seu cap volava revivint sopars, desfilades, ofrenes i dificultats en anys de mal oratge. A cada paraula semblava que el seu cos mort revivia acompanyat de la seua dona i dels amics ja desapareguts. Antoni era, sorprenentment, un bon narrador i feia reviure amb paraules gens complicades, però efectives, els moments d’un passat feliç.

II

L'empleat de la funerària es va dirigir a la recepció.

— Mira! Però si és la meua Carme. Vinc per Antoni Miralles.—

— Sí, ja està preparat. Parla amb Nadia.—

Nadia tenia instruccions precises. Quan la salut va anar minvant, Antoni li va encomanar tots els detalls. Ella no ho sabia encara, però el vell també havia deixat clar al notari, que les poques propietats que tenia serien per a la romanesa. Aquells tres anys els havien apropat molt. Ningú s’ho creia quan veien aquells dos sempre amb confidències quan abans ni es podien veure. Toni va saber que Nadia era de Brasov, que venia d’una família nombrosa i que tenia una titulació universitària que ací no podia fer servir. Ella, per la seua banda, el va escoltar molts dies, fins i tot alguns on lliurava, amb les infinites històries d’una vida llarga.

—Antoni ha dejado instruccions claras que le pongan el traje de fallero.—

El de la funerària la va mirar amb ulls incrèduls.

— De veres?—

—Sí, això va deixar dit.— El valencià ara li era molt més familiar i algunes frases curtes s’atrevia a dir.

III

Era la nit de falles. Pels voltants del monument tot eren preparatius.  Nadia ja parlava molt millor el valencià i entenia també més la festa i els seus rituals encara que no acabava de pensar que tota aquella bogeria dels valencians anara amb ella.

Una fallera va encendre una traca i un fumeral es va alçar al cel entre espurnes i poderoses flames que retallaven entre esclats i pólvora la silueta dels ninots. L’esperit de l’any passat moria entre línies d’energia que connectaven cel i terra. A poc a poc la força del foc anava minvant entre tolls d’aigua negra i cendres encara vives.

Nadia es va apropar al foc i va llançar una capsa de fusta.

—Adeu, Toni!.

Una llàgrima furtiva la va sorprendre a ella mateixa. Era una persona dura i gens sentida però aquest va ser un dels pocs moments de la seua vida en què Nadia es va fondre. Davant d’un foc de març.