Cavall de Troia

Jordi Garcia Polop

Article publicat al llibret de la Falla Vila Nova de Gandia

Feia dues dècades que la guerra civil i els seus horrors havien quedat darrere i el país anava despertant amb una societat ja més centrada en una quotidianitat sols trencada per les festes grans i els diumenges de futbol. Les falles es preparaven amb tot un any de treball i esforç amb els quals els fallers del Barri del Camí Fondo finançaven un monument cada vegada més imponent. 

Travessant el Carrer Ronda, on una vegada va estar la muralla, començava el laberint de carrers del centre històric que desembocaven a la plaça del Palau, presidida per l’imponent casalot dels senyors feudals, aleshores l’ajuntament del poble. Justament era on una altra falla que prenia el nom del lloc on s’erigia cada any. Les dues comissions mantenien una insana rivalitat amb arrels profundes en les diferents classes socials i professionals que vivien fora i dins de l’antiga vila cristiana. La Falla Camí Fondo era la dels llauradors, els obrers i, en general, dels proletaris. La Falla Plaça Palau era, en canvi, la dels senyorets, els metges, advocats i propietaris de terres. Uns els deien als altres blauets, mentre que els de la banda contrària els contestaven amb un sonor malnom de pixavins. A l’entrega de premis fallers les emocions més desmesurades s’alternaven entre les dues bandes amb la mirada sempre burlanera de les altres comissions. Bé, per a ser justos, la comissió dels pixavins sempre era vista amb més antipatia, ja que sempre fanfarronejaven de tindre les falles més grans, la banda de música més famosa i els vestits amb millors teles amb l’arrogància del que sap que ja de naixement ha guanyat la partida.

Com en la història dels Capulets i els Montagú, jugaven a fer-se la contra amb bromes no sempre de bon gust. Feia quatre anys els blauets s’havien trobat tapiada de dalt a baix la porta del magatzem on guardaven les peces del monument i van haver de portar pic i pala per a poder-lo portar al seu lloc a temps. La venjança no va tardar a arribar, perquè el dia de la loteria de Nadal blauets emboscats van fer córrer la notícia que la falla rival havia guanyat el premi gros. Sense més confirmació que la veu que corria com una flama, la ràdio local va donar la notícia i el xampany va córrer al local de la comissió del “Palau” entre una que celebrava un premi que mai van guanyar. Els bromistes seien a certa distància gaudint de la decepció que es va escampar entre la gent abans sorollosa i riallera. No cal dir que cada broma es representava en una escena de la falla de l’any següent per a escarni dels rivals. Allò de l’enginy i gràcia tenia el seu millor premi en la capacitat de fotre a l’enemic.

Aquell any Camí Fondo ho va encertar i va guanyar un primer premi amb justícia i consens general exceptuant als pixavins que declaraven que això era un frau i segur que havien comprat el jurat. Realment estaven maliciosos i li tenien moltes ganes a la falla presidida per Narcís Romeu. Aquest es deia així pel nom de son avi que, a la seua vegada, havia sigut batejat per un poema que son pare havia utilitzat per a demanar-li la mà a la seua àvia. És clar que els rebesavis estaven exaltats pel significat simbòlic del nom d’un xiquet que havia nascut d’aquella apassionada declaració, però, passades dues generacions, al rebesnét ja no li feia gaire gràcia això de portar nom de flor en un món d’homes de pèl en pit. Narcís era fuster, encara fadrí, d’uns quaranta anys i havia aconseguit acomboiar a tot el barri per a tindre el millor monument de l’any. Tal vegada no serien tan rics però els agradara o no als senyorets, tenien el primer premi.

No sabent com venjar-se, als fallers del Palau no se’ls va ocórrer una altra que burlar-se del nom del president. En l'emissió radiofònica de la falla de l’any següent de tema “La Botànica” van fer uns versets satírics:

Capoll de Narcís,

Bonic nom de flor.

Bigot de gos, culet oh!, verd,

En arribar, notaràs l’olor.

Coentor fallera,

si saps que ve

posa la ratera!

Si faltava poc, al remat del monument d’aquell any van posar una flor immensa amb una cara que recordava al president dels blauets i moltes escenes criticant als premis de l’any anterior i fent burla del mal gust de la reina de la falla, dels costums dels blauets i moltes coses més.

Com era d’esperar, calia una reacció en consonància davant de tal insolència. Narcís, de temperament racional, va preguntar el primer dia de festes. — Qui té gos?—

Aquell any, amb bona lògica, doncs els pixavins havien posat tota la carn a la graella, havien guanyat amb una falla certament monumental. Mig poble anava rient encara amb les escenes on els pixavins feien burla dels blauets.

Curiosament no es va veure a molts dels fallers més destacats del Camí Fondo aquells dies. Deien les males llengües que estaven tan deprimits que s’havien amagat als seus caus. Uns ulls més observadors i un servei de contraespionatge més eficient, hagueren detectat una activitat frenètica al taller de Narcís. Des de fora sols se sentien els colps, olor de pintura i entrades i eixides de persones, molts d’ells els xiquets del barri. Alguns aprofitaven l’hora de traure el gos a passejar i altres directament portaven paquets embolicats en paper d’estrassa. Un parell d’ambaixadors acudiren a “Casa Insa” a llogar unes disfresses sense que ningú sabera per què o per a què.

Un agent infiltrat va dir als pixavins que els blauets volien portar un regal com a senyar de pau i concòrdia per a tancar aquella guerra sense sentit. Convençuts d’haver-los pegats una pallissa, Eudald el farmacèutic, el seu president, un home ros d’aspecte de Pare Noel sense barba, va acceptar amb generositat l’ambaixada de pau.

Faltaven encara unes hores per cremar la falla. Vestits com bandolers del passat, una colla d’uns trenta fallers amb mantes morellanes, bigots pintats amb carbó i portant trabucs, van desfilar portant als muscles una gegantina llonganissa de cinc metres amb un cartell al davant que proclamava que eren bons xics i els portaven un regal per a fer les paus. Eudald i la seua comissió van obrir cerimoniosament un corredor i amb rialles autosuficients van deixar entrar el monumental embotit que va ser dipositada al costat de la falla guanyadora com a signe d’acatament. La comitiva de bandolers, més seriosos que titots, van tornar cerimoniosament a les seues trinxeres. Aquell any van cremar estranyament prompte la seua falla i van desaparéixer. Semblava que estaven disgustats i derrotats.

Emocionats els del Palau van tardar dues hores més del que pertocava en encendre la metxa. Es van fer de pregar desvanits com estaven amb el seu triomf. Narcís, ja a sa casa, va escoltar els esclats de la falla veïna amb satisfacció, tant com ho van fer els altres companys de la colla de bandolers.

El foc va iniciar tímidament la seua tasca purificadora i la llonganissa, que havia quedat un poc al marge del centre del monument, va tardar a encendre’s. En fer-ho va començar un concert d’esclats que va sorprendre els fallers que ja s’apropaven al foc amb més confiança. Amb un esglai van veure que el regal estava farcit de tota mena d’artefactes pirotècnics que esclataven dalt i baix. El que era curiós és que, a contrallum, es veien fragments d’una matèria tova que volava amb cada explosió i que queia entre els fallers i el públic. Eudald va posar el dit sobre aquella substància pastosa i la va olorar. Aleshores va cridar a tota veu:— Aparteu-vos! Aparteu-vos que és merda de gos! Els fills de puta ens l’han jugada!—A tota presa van escapar a la carrera empentant-se els uns als altres, ensopegant i caient entre els tolls d’aigua negra. Les falleres ploraven del disgust, mentre les mares intentaven salvar les mantellines, les façanes semblaven estampades de flors marrons de collita canina i els crits es podien sentir més enllà d’on una vegada acabava la muralla.

Així m’ho van contar i així us ho conte a vosaltres. No em pregunteu on va ser perquè els pixavins encara no ens ho han perdonat.