Els colors de l’hivern

.

fotos

Una porta oberta deixa sentir la veu del sacerdot que s’escolta clara al carrer. Amb timidesa ens aboquem a la foscor de la diminuta església d’Ares del Bosc. Ekklesía vol dir en grec antic assemblea però sols es veia la silueta fosca d’un únic i solitari parroquià i el rector amb casulla verda. 

Certament Ares del Bosc, petita aldea de Benasau, no és el lloc més gran del món ni el més animat en un dia on l’hivern havia tornat de sobte a aquest racó de la muntanya alacantina adormit al bressol de la Serrella i l'Aitana. El paisatge, cobert de núvols baixos, es vestia de la monotonia grisa i fosca d’un dia típic de pluja on l'olor de fum dels focs encesos pels agricultors es barrejava amb el agradable aroma de la terra banyada. La paleta de colors era sòbria amb el verd suau de les oliveres, el gris blavós del cel i els ocasionals tocs de color groc de les argelagues. Destacava entre les ondulacions el color rosa delicat dels ametlers coberts encara d’una floració densa que quasi impedia veure les seues branques.

Anàvem hui preparats per a la pluja que s’anunciava cap al migdia i hem iniciat la ruta entre bancals cap al caseriu de Beniafé. En altre temps també va ser tota aquesta zona llar de moriscos, encara que la tipologia urbana actual ja és clarament cristiana.

Beniafé són unes poques cases al voltant d’una diminuta església tancada en un carrer empinat que porta a la font i a una basa d’aigua maragda amb una escala que ens parla de moments d’estiu on l’aigua ha de ser una delícia en els moments de canícula. Algunes cases es veuen en bon estat però la decadència de les teulades d’alguna recorda la despoblació de tota la zona. L'ermita de Beniafé va ser construïda entorn de l'any 1782, data que apareix pintada a l'interior del temple. Possiblement es va construir en aquest moment una primera espadanya que es reconstruiria al segle XIX, ja que l'actual no té quasi elements ornamentals, com és propi del segle XVIII.

Els camins entre bancals florits s’enrosquen entre els murs de pedra seca per a arribar al pont que, als peus d'Alcoleja, travessa el riu Frainós. Alcoleja era un nom familiar per a mi, ja que una companya de carrera, Xesca, sempre parlava amb humor del seu poble i com de diminut era. La torre centenària del Marqués de Malferit, ben restaurada, fa parella amb l’església. Una dona amb una furgoneta feia de ferreteria ambulant mentre parlava amb dos veïns.

— Disculpe’m la pregunta. Per què la campana està coberta per un reixat? He dit.

Un veí contesta. — Sembla que un xic va caure una vegada i la van posar—

— Es veu que no va saber volar—, li dic, i ell em contesta negant amb un ample somriure. Fa goig caminar la terra i reconéixer-nos amb la parla i l’humor.

Caminant per una pista de terra en un dia per moments més humit i gelat hem arribat a Penàguila on hem fet parada i fonda. El camí del Jardí de Santos estava fosc i ombrívol. El barranquet que el separa del nucli de Penàguila estava cobert de marfull blanc. Hem passat pels carrers del poble amb un bon dia a unes dones a la plaça. Han celebrat divertides els vestits rojos que portaven les gossetes.

La conversa ens portava cap a Benasau parlant de la política mentre deixàvem a l’esquena l'Arc natural de pedra de Santa Llúcia que visitarem a l’estiu. 

Tota aquesta terra és de muntanyes potents entre valls i poblets que dormen en un món que no es deté.

Ja plovia amb certa gana quan xafigàvem els carrers de Benasau bessó per l’aspecte de tots els poblets de la zona. Encara que jo diria que hi ha una certa unitat entre ells, és una zona de frontera entre Cocentaina, Alcoi i la Marina Baixa i quasi cada poble és d’una comarca diferent. Benasau també té torre senyorial però l’oratge ens ha fet accelerar el pas fins a tornar als carrers d’Ares. Ens ha donat temps a deixar el pes i les gossetes al cotxe i baixar a veure l’església de la qual us parlava al principi.

Si la primavera o l’estiu poden animar aquestes comarques l’hivern és una època solitària on es nota la despoblació: Benasau 178 habitants de quasi set-cents que va tindre,  Alcoleja 197 de quasi 900, Penàguila 324 de quasi 1500... Si sumem tots els habitants dels pobles de la conrada, cabrien en un sol dels gratacels de Benidorm. 

Ni el passat, ni les serres, ni la bellesa són prou per a retindre una població jove que fuig a la recerca del futur.