La Serra del Cavalló. Un paisatge obsessiu.

fotos

Quan era xiquet vaig ser testimoni de la commemoració del quart centenari de la mort del duc Francesc de Borja. Al col·legi van celebrar l’esdeveniment amb gran pompa. Recorde el dia en què ens van fer formar al pati d’armes per a rebre l'urna de plata amb les relíquies del sant. A la porteria del Palau Ducal de Gandia van posar algunes desenes de plafons ceràmics amb els escuts dels pobles que van formar part de les possessions senyorials dels Borja. Destacaven per a mi, com dues curiositats exòtiques, Llombai, seu d’un marquesat del quan eren titulars i Catadau com a part del mateix. De fet, aquestes dues poblacions estan a una distància considerable de Gandia i cal encara una hora de cotxe per a arribar-hi.

En una època, jo diria principis dels anys huitanta, Llombai va adquirir certa popularitat com a centre de fabricació i venda de roba de vestir confeccionada amb pell. Pense que tots a casa vam portar aquells anys una jaqueta confeccionada i adquirida a Llombai. Les visites eren efímeres i mai vam anar molt lluny de la tenda. Catadau, tot i que era un nom sonor que sempre em feia gràcia, també era un lloc desconegut fora del nostre entorn proper. Em va sorprendre el documental de Netflix sobre l’assassinat de les xiquetes d’Alcasser que fora Catadau el lloc on els torturadors rodaven per aquells anys. Justament el paratge de La Romana, punt de troballa de les restes de les víctimes, estava prop de la nostra ruta i el seu accés es troba pels mateixos camins que ahir nosaltres recorreguérem, encara que ja al veí terme municipal de Tous.

El paisatge de la Serra del Cavalló té un punt solitari i obsessiu. Connectada a les extenses serres de Dos Aigües, Mola de Cortes i, finalment, amb el Caroig és una serra de vegetació baixa i signes d’haver patit el càstig de les flames com així va ser al 2012. A vista aèria els plegaments mostren les capes d’antics mars prehistòrics disposades quasi en vertical creant línies ondulants paral·leles que van de l’oest a l’est d’una forma obsessiva. Els arbres són anecdòtics en aquestes muntanyes solitàries ahir banyades d’una llum difusa per un cel blanc amb textura cotonosa.

Vam aparcar a un bancal envoltat d’antics conreus citrícoles en decadència i vam resseguir la pista forestal endinsant-nos cap a la Font de la Colaita. Ahir portàvem dues gossetes amb nosaltres que com dos diminuts soldats mecànics anaven saltant amb agilitat tots els obstacles. Ens acompanyava aquesta setmana l’amic Nick, un anglés arrelat a les nostres terres que participava en la conversa amb un castellà macarrònic però suficient per a converses quotidianes. De pista a senda i altra vegada per solitàries pistes vam arribar a les restes d’un corral que ja permetia veure l’altra banda de la serra i les poblacions del Camp del Túria i la Foia de Bunyol. Una gegantina línia d’alta tensió trencava la solitud d’unes muntanyes poc habitades. Seria ja migdia quan vam arribar a un mur natural de pedra que onejava quasi com una línia dibuixada en el paisatge paral·lela a moltes altres menys marcades. Eren els darrers passos abans d’arribar al cim de la Colaita. No ha de ser un cim molt popular i el vèrtex geodèsic mostrava una evident falta de manteniment. Amagada en una giragonsa un poc més avall una placa recordava un personatge local amant de les muntanyes mort a un accident al dit Torreón de la Moneda. El diari EL PAIS en la seua hemeroteca reflecteix la notícia sense entrar en molts detalls. La història dramàtica sobrevola les serres en la nostra imaginació aquest dia gelat i sec d’hivern.

El moment de l’esmorzar és sempre de calma i rialles, tot i el petit aldarull de les gossetes per una picabaralla sobre qui havia de menjar-se les miquetes de pa que repartíem ordenadament entre les dues. La vista, tot i les boirines que mai ens van abandonar, era prou bona. Pel sud-oest destacava la fonda ferida dels canyons del Xúquer i la vista llunyana de Millars i més encara del Caroig vist des d’altra banda a la que estem acostumats. La plana costanera era un quadre de Turner perduda entre vapors blancs. Per la banda septentrional les línies que definien el volum de les muntanyes com en un model didàctic.

Era tard i vaig espentar als companys per a no arribar tard a casa evitant el pas pel solitari Alt dels Ganivets. El camí del descens era corretjós amb tanta pedreta sola i un camí empinat. En la distància vam veure un ramat de cérvols observats amb mirada fixa per les gossetes. El vellut de mata verda clara i tocs d’intens groc de les argelagues contrastaven amb l'equipament roig dels companys de ruta. Els profunds barrancs remuntaven per la banda oposada en línies blanques de pedra quasi verticals. Un altre dissabte més de temps compartit, de ruta en una nova zona desconeguda per a mi, el cotxe recorre les valls per a tornar a la Safor mentre Nick, perdut en una ràpida conversa en valencià dorm en el seient de darrere.