Setembre negre

Avui 5 de setembre es compleixen quaranta anys dels desafortunats successos de Munic. En unes olimpíades dissenyades per a ressuscitar per primera vegada la imatge d’Alemanya, en una vila olímpica i unes instal·lacions modèliques es va produir un succés que va commoure al món. Terroristes palestins de l’organització Setembre Negre van segrestar diversos atletes israelians i finalment van acabar morts ells mateixos, les seues víctimes i un policia. Israel va decidir iniciar l’operació "Còlera de Déu" i va venjar durant anys les morts en diversos atemptats per tot el món. El cineasta Spilberg mostra en la seua pel·lícula Munic el procés i com finalment la venjança acaba afonant en la misèria moral a un dels executors.

La injustícia mai va portar res de bo. El dany i el dolor infringit als altres són com un tumor que s’enquista en les societats i que es ramifica durant moltes generacions. Va ser injust el tracte que se’ls va donar als jueus en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. Va ser injust crear un estat per als jueus a costa dels Palestins. Va ser injusta l’expulsió d’aquests dels seus pobles i propietats causant una diàspora que s’estèn fins als nostres dies. Va ser injust, per descomptat, el salvatge atac a unes instal·lacions que allotjaven a esportistes desarmats com ho va ser la venjança.

A Espanya estem en un Setembre negre. Un Setembre d’injustícies i desigualtats que aprofundeixen més i més les diferències entre aquells que gaudixen d’un estatus privilegiat i les classes mitjanes i populars que veuen el sistema social que els emparava en risc de col·lapse. Molts xiquets tindran dificultats per a comprar el seu material escolar. Passaran la vergonya davant dels seus companys de ser assenyalats com a pobres. Quasi un cinquè dels habitants d’Espanya viuen en el que un diari anomena la pobresa més extensa, intensa i crònica. Dolor, patiment, humiliació i, cada vegada més, ira acumulada.

Obliden els patriarques del neoliberalisme que vam eixir d’una Guerra Mundial perquè els polítics van decidir inventar l’anomenat Estat del Benestar i no l’hem repetida perquè quan hi ha una gran classe mitjana estable tots ens beneficiem. No cal arruïnar-se si un malalt, els xiquets reben educació i poden convertir-se en el futur del país i, el que deuria pesar-los més donada la seua mentalitat, els negocis creixen i el consum manté l’economia sana.

Algú va decidir que era millor soltar els frens i deixar que els grans capitals especularen sense control. Algú va decidir que era convenient regalar diners fàcils, al cap i a la fi la gent gastava i a més els tenia quiets i callats pagant el crèdit. No siga que anem a perdre la casa i el cotxe. Ara les solucions són en termes de comptabilitat. Arreglar les xifres a costa de les classes mitjanes i baixes coste el que coste. Convèncer a la societat de la seua culpabilitat i de que el que han sigut els pilars de 60 anys de pau i prosperitat només són gastos insostenibles. Convertir la sanitat i l’educació en xarxes de caritat. Fer als rics molt més rics i a la resta a viure amb salaris de subsistència, ocupació precària i escassos drets.

Un Setembre com aquest només pot ser negre. És un mes que comença amb la sufocació dels preus que pugen i els salaris que baixen. Un mes on les manifestacions aguaiten. On els cadells de l’elit juguen al golf i parlen de la prima de risc o dels necessaries retallades abans de pujar-se al seu tot terreny o al seu cotxe de luxe. S’acosta una tardor estremidora. Un Setembre amb xiquets sense llibres i amb menjar fred. Xiquets humiliats que tal vegada, tal vegada, i espere equivocar-me, arriben a sentir la ira i els desitjos de venjança per pura desesperació. Són ja un de cada 5 espanyols.