Brots verds

Bon dia. Què tal l’estiu? Ens saludem entre companys. La meua contestació ha sigut, bé... Realment puc dir que ha estat el no estiu. No he acabat de aturar i per això tinc aqueix regust de trobar-me novament amb un port de muntanya després de passar un de primera i un curt repetjó. Però no em puc queixar. Què dir en un entorn com el que tenim quan et reincorpores novament al teu lloc de treball i en al teu voltant sents la tenalla de la desocupació?

En uns dies tindré novament l’aula plena de cares expectants. Alguns ja em coneixen, altres sabran qui sóc durant els pròxims nou mesos. En qualsevol cas i parafrasejant el títol de la pel·lícula. "Tot comença avui".

Ser professor no és la ganga que molts suposen. Tenir l’energia mental i física per a enfrontar-se a una classe amb tota la seua complexitat és un repte anual davant el qual no es pot flaquejar. He vist per desgràcia molts companys que han sucumbit davant de la pressió i o bé acaben com un titella al bell mig d’un grup de descontrolats adolescents, deprimits o trastornats. He de dir que igualment he vist grans docents que aconsegueixen que els seus alumnes els respecten i els vullguen durant anys. Són habilitats amb què naixem; el do de la sociabilitat, el do de la intuïció, el de l’eloqüència, el de l’organització, el de la diplomàcia i tants altres. No hi ha ni una combinació única ni un perfil ideal. Hi ha professors diversos i únics enfront de grups d’alumnes amb qui a vegades s’encerta i a vegades es falla. Al cap i a la fi som humans tots els implicats i l’error forma part de la nostra naturalesa.

Puc comparar entre el món de l’empresa i el món de la docència i per això puc dir que aquest segon mata per esgotament. La carrera del professor és una marató sense final i amb etapes. Cada any canvien les circumstàncies i cada any s’intenta millorar en la forma de treballar i fer les coses, però finalment és la grisa rutina del dia que segueix al dia repetit. És aqueix problema que es repeteix cíclicament, cada any, amb nous actors. És la tragèdia de xiquets díscols que necessiten desesperadament l’autoritat de l’adult i al mateix temps la rebutgen. És la discussió permanent amb alumnes que rebenten les classes i amb famílies que mai reflexionen sobre la seua pròpia forma d’educar i que mai qüestionen el monstre que han creat. És aqueixa falta de sensibilitat, aqueix egoisme, i, tal vegada, aqueixa timidesa, que tenen alguns alumnes que un any pareixen la teua ombra i el següent t’ignoren pels corredors, la que et decep i t’entristeix. Em podran creure o no, però és una professió que esgota i dilapida moltíssima energia mental i física. És un ofici en què mai s’acaba de veure en el dia a dia el sentit i el resultat d’allò que fas. Sé que algun lector em llegirà condescendent i pensarà. Vaja, De què es queixen aquests privilegiats? Ja ho se, cada treball té el seu costat fosc. Però creguen-me, aquest és un treball a vegades tan dur com el de portar sacs de ciment d’un costat a un altre. El problema és que el pes és fonamentalment psicològic més que físic i això no es veu tan evidentment.

No obstant cal distanciar-se i mirar les coses en perspectiva per a posar en la balança tot quant fa bella la tasca docent. L’altre dia vaig entrar en l’institut i diversos alumnes es van acostar amb alegria sincera a saludar-me. Ho vaig notar i vaig sentir la càrrega d’energia que em transmetien.

Hi ha molts alumnes que em conten els seus problemes familiars més íntims perquè necessiten un adult que els escolte i els aconselle. L’agraïment i l’afecte amb què responen és impagable. A alguns els veig passats els anys i veig que aquells brots verds han crescut en forma d’arbre i et somriuen amb afecte parlant de la carrera que estan acabant, del treball d’estiu amb què estalvien un poc, dels seus viatges i de les seues il·lusions. Si eres afortunat algun d’ells trenca la barrera de la timidesa i et conta l’afecte amb què recorda les teues classes. És llavors quan sents que val la pena l’esforç de plantar-se davant de tants xiquets i fer el teu treball.