Pàtria

"A la meua companya de feina i amiga Natalia que sempre té l'amabilitat de deixar un comentari a
totes les coses que vaig penjant a l'Internet" ;)

Els núvols encara tapen el sol per llevant. Els rajos es filtren entre boires translúcides o es projecten en feixos lineals sobre el blau que aguaita. Tal vegada en unes hores el sol regne en aquest paisatge que ja ol a tardor. Aquestes estranyes i austeres vacances es van escapant entre dies frescs amb aqueixa llum típicament nítida de setembre. En realitat aquest estiu, ja es veia venir, ha sigut com un interludi entre dos períodes de tensió i arriba la següent pendent sense haver recuperat l’alè.

Divendres vaig pujar amb la meua filla al punt més elevat de la comarca. El "Cim de la Safor". No és la primera vegada que parle d’ell en aquest blog. Una entrada anterior ja dóna una idea dels meus sentiments i la importància del lloc en la meua vida.

El pas dels anys ha canviat considerablement el paisatge que s’ha fet més frondós gràcies a l’absència d’incendis forestals. Baix, en el pla, el verd d’antany s’ha omplit de ciment i asfalt, però encara conserva part de l’harmonia del passat. El camí està clarament senyalitzat i no hi ha dificultat a seguir-lo. La superació del repte amb cada any que passa és com una fe de vida, una fe d’esperança. Una altra vegada més vaig aconseguir arribar il·lusionat i ple de forces a la fita que assenyala el cim.

Mentre pujàvem anava prenent fotos del majestuós amfiteatre rocós. Congostos, escorrancs, penya-segats i cingles entapissats d’una vegetació que suavitzava la ruda aridesa de la roca es contraposaven al tapís pla de cúmuls en escala de grisos. La costa i el mar es tancaven pel nord i pel sud; des del Mongó Al Cap de Cullera i, ja quasi perdudes pel nord, les muntanyes del nord de València. Mar, la meua filla, es va assentar en una pedra i així, d’esquena li vaig prendre una foto d’aire romàntic. Romàntic a l’estil de les obres de Caspar David Friedrich en les que els personatges miren atònits la naturalesa com intuint la seua pròpia menudesa i volatilitat.

El romanticisme i el nacionalisme naixen de la mà. L’amor a la terra i a la pàtria va donar lloc a aqueix sentiment de lluita i recuperació del patrimoni cultural i les llengües pròpies que va conformar les identitats de les diferents zones d’Europa. No és estranya per tant aqueixa relació entre el meu paisatge, les meues fotos i la que considere la meua pàtria.

Sí, la Safor, junt amb La Drova, són parts essencials de la meua vida i per tant de la meua persona. Són les meues formes d’entendre el meu concepte de pàtria, el meu nacionalisme, la meua terra. No sent el nacionalisme en el seu aspecte polític; sóc un ser humà del món que ama al món. Sóc de tots aquells llocs on he estat i tots ells em pertanyen. No entenc les llengües com a barreres sinó com a ponts. No crec en el sentit últim de les fronteres. No pense que finalment els sers humans siguem tan diferents. El planeta és bell i hi ha, sense cap dubte, llocs més bells que la meua muntanya màgica, però en aquest cas és la meua referència. La llar dels déus de la meua infància, de la meua joventut i ara de la meua maduresa.

Si en quelcom estime el nacionalisme és en la seua acèrrima defensa del patrimoni de les llengües, de la valoració de l’arquitectura, l’escrita amb majúscules i la popular, la lluita per impedir que la piconadora del capitalisme arruïne l’herència que devem als que ens seguiran. Pàtria és patrimoni i aquest ho és tangible i intangible. Hauríem de ser conscients de com som d’efímers i pensar quants s’uniran generació rere generació en aquesta comunió espiritual amb la nostra terra.

Sona gastat, però entenc perfectament l’estrofa de "Mediterrani" de Serrat en la que demana ser soterrat en una muntanya més alta que l’horitzó per a tenir bona vista. Molts aspirem a ser part del paisatge que amem perquè si no som res, si som un segon en els mil·lennis del temps, almenys volem arribar a ser part de la seua essència. Desitgem fondre’ns amb la roca, volar al mar i ser assimilat per milers d’arbres que tornaran a florir i una altra vegada volarem lliures entre la subtil aroma a la tarongina d’una nova primavera.