Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Fa ja uns mesos vaig rebre l'encàrrec de fer la portada del llibre per al "XIX Homenatge a la paraula", sobre el tema dels anys setanta, l'ambient polític i la forma com els protagonistes de l'època ho van veure. En aquell moment estava desmantellant la que va ser la casa dels meus pares i entre tants vells papers, una vegada i una altra eixien sobres amb la cara arrogant amb què Franco mirava des dels segells de l'època. Realment la cara del dictador era omnipresent en els primers anys de la meua vida. Els retrats escolars, el que penjava en la seu de l'OJE, on es reunia el club de natació, en cada segell, en cada moneda, en la televisió i en els noticiaris. Franco era realment ubic. En les meues primeres idees sorgia una imatge potent, un segell del dictador travessat per un clau o un caragol. La imatge maculada, torturada, tal com es fa en el vodú és una forma de conjurar el contrapoder, la irreverència. Però la veritat és que, per més que desitjad...

Hace ya unos meses recibí el encargo de la portada del libro para el "XIX Homenaje a la palabra", sobre el tema de los años setenta, el ambiente político y la forma como los protagonistas de la época lo vieron. En aquel momento estaba desmantelando la que fue la casa de mis padres y entre tantos viejos papeles, una y otra vez salían sobres con la cara arrogante con la que Franco miraba desde los sellos de la época. Realmente la cara del dictador era omnipresente en los primeros años de mi vida. Los retratos escolares, el que colgaba en la sede de la OJE, donde se reunía el club de natación, en cada sello, en cada moneda, en la televisión y en los noticiarios. Franco era realmente ubicuo. En mis primeras ideas surgía una imagen potente, un sello del dictador atravesado por un clavo o un tornillo. La imagen mancillada, torturada, tal como se hace en el vudú es una forma de conjurar el contrapoder, la irreverencia. Pero la verdad es que, por más que deseada, no hubiera repr...

Desde el espacio más profundo millones de partículas, los rayos cósmicos,   atraviesan los planetas ensimismados en su coreografía intemporal, cruzan en un breve instante la distancia que nos separa de la Luna y penetran en la atmósfera de tonos azulados pasando a través de nubes, rocas, agua e incluso el núcleo de la Tierra para escapar veloces por el otro hemisferio, sin reparar en la vida y la muerte que bullen en forma de líquenes, plantas, animales, aves o personas. Seres que se arrastran por el barro o nadan en el pantano. Seres humanos que brindan al son del Carpe Diem mientras el carro celeste pinta azules en la umbría y baña de calor lo que sus rayos alcanzan. La carretera que lleva a Beniarrés es, y era, estrecha y curvada. Enroscándose al paisaje la pista, tanto como el propio vehículo ascendían hacia el sol de la mañana. El autobús, entonces un medio común en los desplazamientos, era metálico, ruidoso y tosco, propio de la década de los setenta en los que ...

Des de l'espai més profund milions de partícules, els rajos còsmics, travessen els planetes abstrets en la seua coreografia intemporal, creuen en un breu instant la distància que ens separa de la Lluna i penetren en l'atmosfera de tons blavosos per a passar a través de núvols, roques, aigua i inclús el nucli de la Terra per a escapar veloços per l'altre hemisferi, sense reparar en la vida i la mort que bullen en forma de líquens, plantes, animals, aus o persones. Sers que s'arrosseguen pel fang o naden en el pantà. Essers humans que brinden al so del Carpe Diem mentre el carro celeste pinta blaus en l'ombria i banya de calor on els seus raigs arriben. La carretera que porta a Beniarrés és, i era, estreta i corbada. Enroscant-se al paisatge la pista, tant com el propi vehicle ascendien cap al sol del matí. L'autobús, llavors un mitjà comú en els desplaçaments, era metàl·lic, sorollós i tosc, propi de la dècada dels setanta en què Espanya era un país Medite...

Segurament algú pensarà que sóc un panoli per perdre el temps amb una ànima diminuta com va ser Pit. Molt més si diguera que era un ancià canari afònic. Tan diminut i lleuger era el seu cos que, ahir, envoltat en dos sudaris de plàstic, no se sentia el seu pes en la meua mà. Per respecte a l'empatia amb què saludava la meua presència en vida el vaig depositar amb cura en el buit entre dos blocs que vaig encaixar en un camp abandonat per on els seus congèneres salvatges volen amb una llibertat a què ell no va estar mai predestinat. Pit va ser un més de la família aquest últim any. Quan mon pare va morir va quedar sol l'últim dels canaris que va criar i va cuidar durant tota la seua vida. El vam portar a casa i el vam atendre el millor que vam saber. En el balcó o en el pati passava les hores entretingut en les coses senzilles a què dedica la vida un canari. Alguna vegada li posàvem una xicoteta banyera a la que botava alegre per a remullar les seues plomes. En acabar le...