Tocant novament el cel. El Benicadell

Des de l'espai més profund milions de partícules, els rajos còsmics, travessen els planetes abstrets en la seua coreografia intemporal, creuen en un breu instant la distància que ens separa de la Lluna i penetren en l'atmosfera de tons blavosos per a passar a través de núvols, roques, aigua i inclús el nucli de la Terra per a escapar veloços per l'altre hemisferi, sense reparar en la vida i la mort que bullen en forma de líquens, plantes, animals, aus o persones. Sers que s'arrosseguen pel fang o naden en el pantà. Essers humans que brinden al so del Carpe Diem mentre el carro celeste pinta blaus en l'ombria i banya de calor on els seus raigs arriben.

La carretera que porta a Beniarrés és, i era, estreta i corbada. Enroscant-se al paisatge la pista, tant com el propi vehicle ascendien cap al sol del matí. L'autobús, llavors un mitjà comú en els desplaçaments, era metàl·lic, sorollós i tosc, propi de la dècada dels setanta en què Espanya era un país Mediterrani acabat d'eixir d'una llarga dictadura, on encara vivíem immersos en els vaivens dels canvis polítics, en plena ressaca després de la mort de Franco. Onze de desembre de 1976.

La boira ahir, un dissabte de 2015, joguetejava entremalinada amb la llum i les formes de les imponents parets de roca del Benicadell. El camí de mules serpenteja entre la vegetació d'ombria fins a arribar a la casa forestal que recordava de la meua primera visita. Al fons del camí, ja a l'altura del núvol, el sol creava una pantalla de groc pàl·lid que destacava les siluetes de les copes i els troncs de la fosca pineda.

El pare Ribelles, tot un referent de la meua primerenca adolescència, desconeixia el camí i ens va fer marxar des de la punt més alt del port, pujant un xicotet tossal fins a un barranc des del qual ascendia una empinada torrentera. Esquerpa i pedregosa ascendia fins al cim de la muntanya encaixonada entre dues crestes que configuren aqueix aspecte tan particular que recorda a una escala en el vessant est del Benicadell.

La Penya Cadiella, el lloc on el Cid Campeador es va refugiar en una de les seues corregudes pels antics dominis musulmans, així s'ho traduïa a l'anglès als meus companys d'ascens que una vegada i una altra em preguntaven si havia ja estat en alguna ocasió. Sí, els contestava, va ser el 1976, quan el ministre franquista Oriol i Urquijo va ser segrestat pels GRAPO. Va ser un 11 de desembre d'aqueix any, a quatre dies del referèndum per a la reforma política. Els xiquets que érem, influïts per l'ambient polític d'aquell any, cantàvem a crits, amb poc coneixement de causa, la persistent cançó que animava els espanyols a votar: “Habla pueblo habla”.

Trenta-nou anys han passat.

-David ja no aguanta tan bé aquestes marxes-, em comentava George. David, un dels líders indiscutibles del grup, enamorat de les nostres muntanyes, vol morir amb les botes posades, caminant fins que les cames no donen més de si i torne a ser substància primigènia. La resta d'anglesos, a bon pas, segueixen l'ascens mentre jo vibre amb una nota sostinguda entre núvols i vall, amb eixa bellesa efímera del núvol que acaricia el cingle i es vist de llum al toc d'un raig solar.

Recordava en el meu camí l'ascens de 1976. Va ser un dia solejat que apareix com ple de llum i color en la meua memòria. No hi havia, en realitat, res paregut a una senda. La cascada de roques soltes impedia tota vegetació i, amb això, permetia aparentment l'ascens per una zona lliure de carrasques. Va ser un trajecte mal calculat i perillós considerant que no se sabia realment si arribaríem dalt per un camí raonable. Un dels meus companys, Andrés Escrivá, va perdre ja quasi en el cim el peu i va caure cap arrere. Veient-lo vindre em vaig falcar a la roca i vaig evitar que ambdós rodare cap avall. Tal vegada va poder haver sigut un moment en què el nostre univers particular s'haguera detingut tancant un cicle de vida i mort abans de que ens arribara el futur. No va ser així i vam coronar el Benicadell finalment.

Tinc cinquanta-dos anys, ja una part considerable de la vida recorreguda, a les meues esquenes. Ahir em sentia eufòric, viu, profundament viu mentre accelerava desesperadament cap al lloc on la terra toca el cel, entre flamerades de boira que ascendien des de la vall de Perputxent i botaven el tossal final abans de la piràmide de pedra nua que corona la muntanya. La fortalesa en l'ascensió, probablement el bany d'endorfines que inundaven el meu cervell, m'impel·lia cap amunt. Pel sud la vall actuava com una immensa cassola de vapor repleta de núvols d'un blanc pristi que cegava la vista. Dalt, dalt, dalt. Uns passos més i vaig tocar el punt més alt del vèrtex geodèsic amb els meus pares, ja difunts, en la meua memòria. No sé si a manera d'homenatge o sentint-los més prop de mi.

Sempre he dit que cal superar els mals moments per gaudir d'eixe instant en què veuràs novament que paga la pena viure. Allà, instal·lat en els prop de mil tres-cents metres sentia tota aqueixa energia que sorgeix de la roca i la llunyania d'un món quasi mai tan bondadós com suggeria la distància.

Aquella tardor de 1976 el país es preocupava per l'incert panorama polític, ara el dubte està en la globalització, el canvi climàtic o les pròximes eleccions també al desembre. Vam baixar, possiblement, per on aquest dissabte de 2015 vam ascendir. La nit se cernia sobre el paisatge en un dels dies més curts de l'any. Des de la casa dels forestals vam anar fins a Salem i caminant vam arribar a Castelló de Rugat. El pare Ribelles va cridar per telèfon als pares d'alguns de nosaltres i va demanar a diversos camioners que ens acostaren fins a casa. Els meus pares estaven ja preocupats per la tardança. A més a més, per si no fóra poc, la gosseta caniche negra dels meus tios, que cuidàvem en casa aquells dies s'havia escapat per la reixa del carrer i mai de la vida vam saber més d'ella.

Vaig caminant taciturn per la pista forestal preocupat perquè es fa tard i m'esperen a casa per a dinar. He de portar de tornada a Rótova a dos dels meus companys d'excursió i això em retardarà més. Ells van per davant i per darrere, sumits en les seues converses en un idioma que deixe d'entendre quan acceleren parlant entre ells. Jo camine ràpid esquivant roques soltes entre els bancals que assenyalen l'herència dels què abans van passar per allí. En el cim el sol es filtra novament entre núvols. Faig una foto i pense que atrape el moment quan només capture una imatge també destinada a dissipar-se, un dia, dins d'una memòria magnètica.

La vida ha passat a una velocitat esbalaïdora. Els cicles del temps ha portat i portat milers de persones que han entrat i eixit en la meua vida com a raigs còsmics que arriben des d'algun lloc remot i travessen els cossos, les pedres i la muntanya en aqueix caos de matèria que es fa, desfà i refà com les esquerdes de boira, sense que la soledat, la nostàlgia o els amors perduts puguen realment influir, més enllà dels nostres efímers sentiments.