Viatge a Irlanda del Nord (IV). Una boda espanyola a Belfast.

En un dels racons de la zona dels pubs, quasi un carrer de poble amagat en la selva urbanística de Belfast, un rètol lluminós afirma que hi ha set tipus de pluja a Belfast, la del dilluns, la del dimarts i així fins a la del diumenge. Belfast està quasi a la mateixa latitud de Dinamarca i la climatologia és sempre variable humida i freda. En les converses en valencià amb Lucia, una amiga que viu a Irlanda i que vol ser professora al País Valencia i necessita saber parlar-lo, sempre era invariable la conversa sobre l’oratge. A Belfast sempre era dolent i sempre feia fred.

Lucia i Yeray són una parella jove que es coneixien des que eren adolescents i van acabar treballant en diferents llocs de l’illa. Yeray portava vivint el temps suficient per a tindre el permís de treball en regla. Lucia podia fer-ho a Dublín com a ciutadana europea, però des del Brexit necessitava visa per a poder estar i treballar de forma legal a Belfast que, com sabeu, ja és part del Regne Unit.

Realment la situació en què ha quedat Irlanda del Nord és estranya. Pots arribar a Dublín i sols amb el document d’identitat entraràs al país com un irlandés més. En canvi, si voles a Belfast, has de mostrar el passaport per a entrar legalment i sense ell no es pot. Què passa aleshores si vas en autobús des de Dublín a Belfast? Caldria esperar un major control, però aquest no existeix pels acords del Brexit que han permés una frontera tova entre les dues zones i una dura en el Mar Irlandés. Caldria dir aleshores que vam entrar de forma clandestina al Regne Unit un parell de dies abans?

Tot i la facilitat dels turistes per a arribar a Irlanda del Nord per la porta de darrere de la república d’Irlanda sense més control, treballar i viure és tot un altre negoci. Per a Lucia la situació era més complexa si volia treballar a Irlanda del Nord. Una decisió que combinava amor — es volen moltíssim —i legalitat, va ser avançar els plans de matrimoni i casar-se a Belfast. Una altra possibilitat consistia en estar separats una temporada, però no era el que volien. Curiosament, vaig ser jo, en una conversa que vam tindre practicant el valencià, el que li va donar la idea. En el meu cap era més aviat una cerimònia administrativa sense més presència que els dos implicats, però finalment vam vindre tota una comitiva d’Espanya i alguns amics i companys de treball els que vam tindre l’honor de participar d’un dia tan especial.

Per si faltava poc, Lucia em va encomanar— que atrevits són els joves — la tasca de fotografiar l’acte. No és una comesa amb la qual em sent còmode. Són fotografies de molta responsabilitat perquè el moment serà irrepetible i sempre sobrevola el fantasma de fotos perdudes o mal fetes. Així el dia vint de setembre a les 13:30 estàvem ja a l’imponent entrada de l’ajuntament, el dit Belfast City Hall, jo amb la càmera i preparat per a disparar, metafòricament parlant, a tot allò que es posés a tir.

El consell ciutadà de Belfast es va fer per a celebrar la proclamació com a ciutat del que havia sigut un poble creat el segle XVII pels protestants escocesos i anglesos. Era el temps del floriment industrial tèxtil i naval de la ciutat i aquesta necessitava un símbol potent. El 1901 ja era la ciutat més gran de l'illa i necessitava un edifici que estiguera a l'altura com aquell on ens trobàvem. Es va finalitzar el 1906. Cal dir que és un escenari majestuós per a una boda, amb una escalinata de marbre i una galeria superior amb balconada que deixa seguir la vista fins a la cúpula que corona el conjunt. Les finestres amb vitralls colorits mostraven també símbols de la història i la personalitat que volien conferir-li els creadors. Hem de dir que va ser un edifici creat pel poder protestant que dominava la ciutat i que volia ser part d’allò que diuen la Commonwealth, el patrimoni cultural comú. Fins i tot hi ha dos germans bessons més d’aquest en el que aleshores era l’imperi britànic: el de Durban, a Sud-àfrica molt paregut, però amb palmeres al jardí i el del port de Liverpool. L’estil barroc sempre aporta eixa pompa que tant li agrada al poder i, certament, aquest és un edifici imponent.

A poc a poc van anar arribant els amics i la família. Ens van fer pujar a la primera planta i seure en una sala gran amb files de cadires i quadres amb els pròcers locals. Yeray seriós va esperar l’entrada de la núvia pel fons de la sala. Una funcionària amb ulleres de pasta, cabellera castanya i un bronzejat tropical va indicant com connectar el mòbil amb el sistema d’àudio per a posar les tres cançons triades.

Lucia i son pare van entrar pel corredor central amb cares d’emoció entre els aplaudiments dels presents i les carreres del fotògraf per a captar-ho tot. Una vegada arribats al cap de la sala van pronunciar les paraules requerides per a certificar el seu desig de viure una vida en comú. Realment els va costar prou més que el que es veia en la cerimònia que no va ser molt extensa. La burocràcia exigia moltes més preguntes i patracols per a assegurar-se que no era un matrimoni de conveniència. No va ser tan senzill superar les reticències de l’aparell burocràtic britànic a permetre que una persona estrangera poguera treballar legalment al seu territori. Tampoc les taxes per al visat són cap regal. S’ho cobren a preu d’or. Però en aquell instant tot quedava enrere amb l'emoció del moment i el marc tan especial. Van signar els papers ells i els testimonis i va ser el moment de fer unes quantes fotos formals en les escalinates entre la sorpresa dels turistes que entraven i eixien al hall. Segurament alguns pensarien que era una boda típica d’irlandesos.

Realment, encara que era una boda espanyola, ens va faltar l’arròs i una bona traca valenciana. No haguera sigut una bona idea botar-li foc a una en ple centre de la ciutat. Segurament hagueren cregut que tornava el temps dels “Troubles” i els terroristes havien tornat a fer de les seues. Un so molt paregut pot ser una festa a la nostra terra i un esglai a Belfast.

El dia lluïa meravellós amb un cel cobert per una cavalcada de núvols de cotó i un fons especialment blau per a una ciutat tant grisa. La temperatura també era molt agradable. El jardí que ompli tota la resta de la plaça Donegall Square té diversos monuments, el que més interés desperta és el que, com vam dir, està dedicat a les víctimes del Titànic, però el més destacat és el de la Reina Victòria, un signe més del desig d’aquesta ciutat per part de les elits protestants de ser britànica. Diríem allò de que eren més papistes que el Papa, però, tal com estan els ànims entre catòlics i protestants, ho deixem estar.

Després de fotos amb totes les combinacions familiars vam eixir cap a una granja on estava llogada una sala per a sopar junts. El laberint urbà es va deixant arrere per l'autopista i després s'arriba a les carreteres diminutes que s'enrosquen entre un paisatge de casetes i prats. Era la primera oportunitat, excepte l'arribada per autopista, d'albirar les zones rurals d'Irlanda. El paisatge irlandés sempre era variable amb forts contrallums i contrastos, entre el gris de les tempestes i el cel blau que, a vegades, eixia amb timidesa i altres dominava un paisatge de verds entre boirines i acaronat per un sol sempre fugisser.

Breckenhill és una granja del segle XVIII de la qual s'han habilitat dos locals per a diferents esdeveniments. Els propietaris han aprofitat un entorn ben bonic per a oferir zones d’acampada, aventures, tir a l’arc, celebracions i, entre elles, bodes.

Recordant la forma tradicional de casar-se la dels meus pares o la nostra, veig que els joves han trobat altres fórmules. Fins i tot en aquesta ocasió en un lloc allunyat de la nostra terra però romàntic i bonic en el bucòlic camp irlandés. Jo diria que és impossible trobar sense els moderns navegadors GPS el lloc on van decidir celebrar l’inici d’una vida en comú. Tampoc els convidats érem la tradicional combinació de familiars, primers i segons, compromisos dels pares i amics de la nova parella. Pràcticament, estaven la família directa, alguns pocs amics de la seua generació vinguts d’Espanya i altres que comparteixen vida o treball a la verda illa. En eixe sentit tant la meua dona com jo estàvem en una categoria única, la qual cosa feia que la invitació fora molt especial.

Ens van demanar fer fotos amb posats als jardins i les praderies dels voltants en un paisatge delicat que s’estenia per suaus tossals i un llac. Darrere dels edificis hi havia una avinguda arbrada per on la llum es filtrava en un delicat clarobscur. Molt prop hi havia un toll d’aigua envoltat d’un jardí amb arbres i molta gespa a l’estil romàntic, és a dir una natura modificada primorosament per a semblar l'original.

La fotografia de parelles de nuvis és tota una disciplina i amb l’ajuda de Mara, que va fer de directora artística fixant-se en detalls que a mi se m’escapen, vam fer una bona sèrie del moment, del lloc i de la parella.

En tornar ens van convidar a tirar amb arc i fletxes. Un home de cara rubicunda, i una dona baixeta feien de monitors i amb molta paciència ens deien com fer diana. No sé si l’activitat era un revival de Carina i aquella cançó de les fletxes de l’amor, de Cupido i les seues malifetes o la preparació per a una futura batalla. El cas és que tots pentinats, amb roba de dia de festa vam passar una bona estona disparant a les dianes.

Finalment, vam tornar i en el primer pis d’un edifici de pedra condicionat com a sala per a fer esdeveniments vam compartir l’àgape en una taula on es podia parlar en anglés, en alemany, portugués, italià, en castellà o en valencià. Una onada d’europeus s’ha educat en un context internacional i ara el seu cercle d’amistats s’obri lluny de la seua terra a gent de països diferents. Sembla anacrònica eixa tendència a tancar-se en la cultura diferent de les altres que va augmentant per tota Europa amb els nacionalismes antieuropeistes. El Brexit, que tants problemes ha generat en la relació entre la Unió Europea i la Gran Bretanya, té ací a Irlanda una contradicció perillosa. Si catòlics i protestants mai havien tancat completament les ferides del seu conflicte, la nova frontera dura del Mar d’Irlanda ha exacerbat les tensions entre les dues comunitats que sembla que obliden viure a un món multicultural del qual no podem fugir.

En un món dominat per eixa necessitat de donar fe dels esdeveniments amb imatges no podien faltar les desenes de selfies, fotos Polaroid i les més oficials que feia jo. No van tardar a anar pujant a les xarxes socials per a santificar el matrimoni amb la benedicció d’amics i coneguts de tots els presents per qualsevol racó del món. Estar a Irlanda no era motiu per a no estar present d’una manera virtual com a espectador d'històries, publicacions i comentaris amb moltes emoticones per a correspondre amb les reaccions esperades.

Era ja tard i amb la caloreta d’una xemeneia amb el foc encés vam gaudir d’una bona estona ballant. Ja nit tancada vam abandonar la granja en la immensa furgoneta que havien llogat.

La vida ha canviat molt des que tinc memòria. El món canvia a la velocitat de la llum i la societat canvia amb noves formes de realitzar els rituals de pas. El futur en aquestes circumstàncies és tot un misteri. Ningú no sap el que ens oferirà.