La Serra de Castalla

 

Fotos

Dalt de les penyes de Litero, encara panteixant per la costeruda senda, mirem el paisatge cap a llevant. A poc a poc, ruta darrere de ruta anem coneixent la línia de serres que tanquen la foia de Castalla. Les serres del Maigmó (1296 m.), la serra de Castalla, la serra de l'Arguenya (Castalla), la serra del Menejador (Ibi), la serra d'Onil, i la serra de la Penya Roja (Tibi) conformen un espai que s’obri cap a la mar sols interrompuda per les serres que voltegen el pantà de Tibi. Em recordava vagament a la vista de la Valldigna però en aquest cas tancada per la banda de la Mediterrània. En aquell moment el sol no havia arribat a agafar força, encara poc elevat i obrint-se camí per les boirines de primera hora. Una taca de llum forta reflectia sobre la mar aquests primers rajos.

La tardor havia arribat sobtadament. Els dies de calor on la reserva d’aigua a la motxilla desapareix a tota velocitat havien sigut substituïts per aquells on una jaqueta impermeable fa la seua funció. Ens vam haver d’abrigar per a començar a caminar per sendes que transitaven els antics masos hui desdentats, rosegats per una ruïna que deixa a la vista els darrers intents de fer d’aquells edificis un lloc on viure i treballar.

La Serra de Castalla és veïna de la Serra de l’Arguenya, la Serra del Frare, el cim del Despenyador, Xorret de Catí i, en general, forma part del conjunt de la Serra de Maigmó i el parc natural homònim. Es tracta d’una zona coberta de pinedes i comunicada per pistes forestals on desenes de ciclistes i caminants troben possibilitats d’esplai anant i tornant per terres encara parcialment conreades. Ens va sorprendre la insistència en la prohibició per a passar per determinades finques. Una línia de cable d’acer i tub roig i molts cartells tancaven la muntanya avisant que no es podia entrar i que els visitants no eren benvinguts. Sol passar en zones molt populars que els propietaris es cansen de veure gent per les seues terres i els caçadors, si tenen un vedat, no volen ningú que els espante les preses. El fenomen de la privatització de sendes públiques i el tancament de zones privades és imparable i es veu per tot arreu setmana darrere de setmana. Tinc sentiments contradictoris perquè, per una banda, veig com el vandalisme s’engreixa amb les restes del patrimoni històric i per altra cada vegada més indrets estan amagats a la vista dels senderistes enamorats de la muntanya i del seu entorn.

El primer mas que vam veure era un en ruïnes amb dos forns d’algeps amb cúpula de pedra seca: tot un exemple de la saviesa dels avantpassats. El segon, el de Litero tenia un pati tancat per una reixa de ferro que ja no tenia cap sentit perquè les parets estaven foradades o enderrocades i permetien l’accés a un interior perillós per l’estat de ruïna. El sol acaronava aquest mas i les pinedes dels voltants. Un parell de pins eren certament monumentals i feia goig de veure’ls.

En realitat la Foia de Castalla és una subcomarca de l’Alcoià, però, com em va dir l’amic Jose Vicente Verdú, tots aquests pobles miren ara més cap Alacant i no cap Alcoi per més que les comunicacions són excel·lents. Queda lluny el temps on calia anar per La Carrasqueta per a arribar a Alcoi. Ara en una mitja hora es pot baixar a Alacant que és més gran i ofereix més serveis. La foia de Castalla és un lloc que ha trobat eixa alquímia tantes vegades desitjada pels pobles i les ciutats de l’interior. D’una indústria tradicional del joguet s’ha sabut passar a una diversificació que ha mantingut un teixit industrial viu i dinàmic. Al costat de l’autopista encara hi ha dos monuments que recorden que aquesta és la Vall del Joguet, però ara per ara ja no és el que era pel que fa a aquesta especialitat.

Castalla viu als peus d’un imponent castell alçat a un crestall. Encara que és la capital històrica no és ara per ara la ciutat més habitada de la foia, paper aquest que ha assumit Ibi. No estem lluny ja de la frontera amb els dominis dels reis castellans i el valencià d’aquesta zona té trets molt particulars. Més que la paraula “xicot” ací es gasta “sagal”, tan típic a Múrcia, per exemple. La forta emigració a la recerca de treball també ha portat una població de parla castellana que no ha adoptat la llengua de la terra que els ha acollit i els que tenen arrels a la terra el mantenen amb eixa forma tan característica que de seguida notem els que venim de la Safor.

La ruta ens va portar per sendes a les ruïnes del Mas de l’àngel i a un magnífic pi pinyoner amb un tronc d’un perímetre de quasi quatre metres. Era un arbre certament monumental com pocs es veuen.

Vam fer una curta tornada i vam seguir una llarga pista forestal i una senda vertical que ja, a la vista de Petrer, ascendia fins a un altiplà amb dos cims sense vèrtex geodèsic, L’Alt del Bubó, tot just en la frontera amb la comarca del Vinalopó Mitjà i l’Alt de la Casa, amb una vista magnífica a tota la foia ja en un dia amb bona temperatura i sense el vent que ens havia castigat a primeres hores.

Les pistes per on vam descendir estaven tan erosionades que perillava l’equilibri tant com les articulacions de les cames. El pas de vehicles amb rodes, les seues frenades, van soltant pedra i terra i a la següent pluja forta el camí es fa, a poc a poc, un barranc intransitable per a senderistes o vehicles de quatre rodes que hagen d’acudir en cas d’incendi.

Vam eixir de la pista per a passar prop de la Casa Cantalades. Amb malenconia veia un magnífic exemple d’arquitectura rural, una casa ben bonica, a punt d'admetre la derrota en la seua batalla contra el temps i els elements. Un corrent de vent feia batre una porta que colpejava contra els murs. Semblava un antic esperit protestant per la pèrdua de tota una història de masovers i propietaris que una vegada van ocupar el mas.

El món gira a tota velocitat. Pels camins entre les casetes de la rodalia de Castalla vam arribar a l’autopista. A poc a poc hem anat visitant les seues serres. Encara queda molt per descobrir si és que no acaben per tancar-ho tot.

Espere, com sempre, que us haja resultat interessant la lectura. Us anime a comentar, pense que pocs arribeu fins ací. Un estudi diu que els textos en línia sols s’arriben a llegir fins al final del primer terç. Si esteu ací és que formeu part d’aquesta minoria que ens agrada no sols veure fotos boniques sinó també reflexionar sobre la nostra identitat com a valencians que també naix de la forma que ha adquirit amb milions d’anys la nostra geografia.