Viatge a Irlanda del Nord (III). Belfast, la ciutat desgavellada.

 

Belfast és una ciutat amb un teixit urbà impredictible. Al centre, uns pocs carrers, mantenen una certa uniformitat, però només en començar a caminar apareixen tota mena de construccions sense cap sentit unitari. Al barri del Linen, dit “Linen Quarter” per haver sigut en el seu dia seu d’indústries tèxtils, abunden les torres d’hotels i oficines que creixen a massa poca distància unes d’altres creant profunds canyons on el vent agafa força. La foscor als carrers li confereix aquest aspecte de ciutat nord-americana amb gratacels en la qual els que fugen escapen de les grans vies per estrets carrerons on abunden els contenidors i les deixalles.

Belfast es va convertir a finals del segle XIX en la capital del lli. Encara sobreviuen alguns exemples dels edificis industrials sorgits en aquesta part de la ciutat entre les torres d'acer i vidre. Molts dels edificis són nous i estan destinats a ser el centre financer de la ciutat. Es veuen encara buits, més aviat producte del desig que d’una realitat que ara com ara encara no ha arribat.

Baixant cap al sud per Dublin Road (Carretera a Dublín) es barregen edificis de formigó i vidre, algun altre amb el formigó a la vista, no sé si per no acabat o per ruïna, cases d’apartaments, casetes de rajola baixes i un guirigall de cartells cridaners que anuncien una activitat econòmica o una altra. De sobte Belfast es converteix en una ciutat multiètnica amb gent asiàtica i locals de menjars exòtics.

Al costat d’un local de falàfel es troba un “subway”, cadena americana que ven entrepans, una barberia o un local del supermercat Tesco, una mena de Carrefour britànic. Hamburgueseries o pizzeries proliferen per tot arreu, sembla que no hi ha oferta de cuina local. Entre tanta barreja pot aparéixer una bufona església neogòtica que mira amb cara de sorpresa un local de menjar per emportar o una barberia mentre una dona musulmana amb el hijab i un xiquet als braços passeja pel barri.

Els freqüents alcohòlics que pul·lulen per tot el centre seuen al carrer agafats a una ampolla de droga dura. Parlen un anglés corrosiu, una caricatura de l’accent dels ulsterians ja de per si corretjós i difícil d’entendre. Són la majoria gent prou jove, entre els vint-i-tants fins al quaranta, els més majors no suporten una vida navegant entre alcohol a una ciutat de clima sempre fred i humid. Dos de cada tres són homes, la majoria venen de zones desafavorides i les xifres de morts augmenten constantment any rere any. Belfast és la capital dels morts per l’alcohol en tot l’Ulster.

Quan ja t’ho has cregut i penses que has entés com és el barri ve un parell d’edificis d’altura inapropiada al conjunt i més vidre. Per les parts de darrere dels edificis de la Carretera a Dublín hi ha els barris de casetes repetides i aquests carrers molt enrevessats per no dir quasi laberíntics, moltes vegades sense eixida o acabant en una placeta. Segurament tindran una vida discreta i aparentment tranquil·la lluny del carrer més transitat, però, com lava d’un volcà preparat per a la propera erupció, les banderes angleses o irlandeses indiquen que el conflicte tribal sempre està a punt d’esclatar.

La Dublin Road es bifurca en dos carrers que ja s’endinsen en el barri universitari del Queens College. Ací els carrers i les edificacions tenen presència i dignitat pròpia del que vol manifestar-se com un centre educatiu de prestigi.

El carrer, ja en un ambient obert de parcs i línies rectes, és dels que es diuen d’arquitectura georgiana, arbres, jardins i centres educatius en estils clàssics que són la clau per a impressionar al visitant. Podria ser qualsevol universitat americana o britànica per la combinació de parcs edificis i arbres. Per un carrer de vianants s’arriba a la porta del jardí botànic que baixa cap al riu i té uns hivernacles que recorden als de les exposicions universals noucentistes.

Els jardins es van crear com a privats el 1828 i fins a 1895 així va ser. Aleshores la ciutat els va comprar i va fer d’ells un jardí públic. Una de les atraccions és l’hivernacle per a plantes tropicals dit la “Palm House”, uns dels primers del món amb aquest estil que combina el ferro i les formes curvilínies. En arribar nosaltres ploviscava amb insistència i vam haver d’anar amb el paraigües imprescindible a aquesta ciutat de clima sempre variable.

Dins del mateix jardí es troba el conegut com a Museu de l’Ulster, un conjunt de col·leccions que mostren diferents aspectes de la ciència, la història i la cultura associats a aquesta província de l’illa d’Irlanda. Exteriorment, es veu la intel·ligent combinació entre les formes neobarroques de l’edifici original foses amb l’ampliació feta amb formigó i amb estil brutaliste. L’interior té un gran espai diàfan que connecta totes les exposicions i que mostra sobrevolant per tres dragons penjats fets per l’artista cisteller Bob Johnston i que recorden als de Joc de Trons.

El contenidor és millor que el contingut. Encara que és interessant veure la història de la regió, l'artesania i les porcellanes, o la història natural es veu un museu lluny de les grans col·leccions de Londres. En pintura no disposen d’una col·lecció significativa a escala internacional i altres parts es queden curtes. Tenen, per exemple, una mòmia egípcia exposada però separada de tot context més ampli, un esquelet de dinosaure, un cotxe antic, una màquina i tot allò acumulat per a oferir coses a veure al visitant.

Sí que és interessant, en canvi, la zona que parla de la guerra oberta entre catòlics i protestants en l’època moderna, els dits “troubles” igual que les zones d’activitats per als xiquets que visiten la institució. Ens va fer gràcia particularment la sala destinada a les troballes dels vaixells de l’Armada Invencible que es van enfonsar en un mar de tempestes. El punt de vista de discreta superioritat i pompa —Imperi Britànic contra Imperi Espanyol— es deixava caure sibil·linament. Cadascú fa de la història un relat per a justificar-se, cap altre lloc millor que l'Ulster dividit entre dues visions antagòniques sobre la pàtria i la personalitat pròpia.

Vam eixir poc abans de tancar. Allà a les sis de la vesprada tot és una desbandada i els carrers estaven aturats amb embussos de trànsit i gent anant amb bona cama d’ací cap allà.

Aprofitàrem aleshores per a donar una ullada a l’elegant edifici neogòtic del Queens College i tot el seu entorn. A aquestes hores no hi havia pràcticament ningú. Entre camps de gespa i patis amb claustre s’alcen les ales d’un magnífic edifici fet amb rajola roja que té l’elegància britànica tant vista en pel·lícules i sèries. Segurament els més joves pensaran en Harry Potter i els més majors en alguna de tantes pel·lícules on ixen les instal·lacions d’Oxford o Cambridge.

L’any de la seua fundació va ser el 1845 i, curiosament, va ser plantejada com a contrapunt del Trinity College de Dublín institució aquesta netament anglicana. El Queen's College es va crear per a fomentar l'educació superior dels catòlics i els presbiterians. Cal recordar que tota l'illa era aleshores part de l’Imperi Britànic i tant Dublín com Belfast part del mateix estat. De tota manera alguns estudis —la universitat no ofereix dades al respecte —diuen que fins a la dècada dels noranta del segle passat els catòlics eren minoria enfront dels protestants. A principi del segle XX sols un 8,5% eren catòlics, a poc a poc van anar augmentant arribant als 20% allà pels anys seixanta i ara ja són majoria. Sembla que els protestants de classe mitjana prefereixen anar a Gran Bretanya i no estudiar a Irlanda del Nord. En una de les oficines de la universitat hi ha un quadre d’honor dels estudiants més distingits i es veu una barreja d’orígens, de fet la més distingida és una dona de color. El problema del sectarisme irlandés sembla que s’hauria de dissoldre en una societat global que es veu al centre de Belfast, encara que als barris més recalcitrants sembla que no han eixit del passat.

Davant de la porta principal un monument recorda als estudiants morts en les dues grans guerres mundials. En la pàgina web de la universitat diu de forma discreta que tant estudiants com el personal no van poder fugir de la tragèdia dels anys dels “Problemes” però que va ser dels pocs llocs on es podien barrejar gents de diferents orígens. La marxa d’estudiants pels drets civils que el 1969 intentava unir Belfast i Derry va eixir d’ací i va acabar com el rosari de l’aurora amb l’atac a pedrades que van patir els pacífics manifestants. Va ser un dels detonants dels “Troubles”. Segons ens van dir els espanyols que ací viuen, el noranta per cent dels estudiants dels primers nivells educatius van a escoles segregades i sols a la universitat poden tindre l'oportunitat de conviure sota el mateix sostre.

Pujant ja de tornada cap al nord vam veure l’energia de tota una ciutat que torna a casa. Era l’hora quasi de sopar per a ells. Un poc més tard la ciutat queda buida i quasi deserta si no fora pels sense sostre o els que van als pubs. Els comerços, cafeteries i restaurants tanquen ràpidament i cal ser un expert per a trobar un lloc per a sopar més tard de les huit.

Com hem dit abans Belfast és una ciutat amb salts d’estil propis d’un saltimbanqui. Té un aire indiscutiblement britànic, però, per altra banda, barreja estils i altures sense un sentit concret de l’ordre. Ràpidament, passa de barris amb certa altura i arquitectura moderna a avingudes amb edificis pastitx dotats de cert sentit imperial. Dels ruscos de casetes de rajola amb models repetits una vegada i una altra s’arriba de sobte a carrers del centre clarament devorats per la runa i atacats pels muralistes espontanis. Alguns edificis moderns fa seixanta anys ara han envellit amb més pena que glòria i estan coberts d’una capa ombrívola de pols i decadència. També, tot s’ha de dir, Belfast té racons deliciosos on beure una cervesa en un ambient quasi rural. Els dissabtes la gent va als pubs i la ciutat guanya un aire despreocupat i alegre. Les contradiccions són part d’aquesta ciutat.

Les ciutats són el producte de tot un conjunt de circumstàncies i la pau ha portat a una nova etapa urbanística a Belfast. Es diu que el vidre i l'acer configuren la nova Belfast. Hauria sigut una mala idea en aquells anys on els terroristes del IRA van posar 22 bombes al centre de la ciutat. A poc a poc Belfast, almenys el centre, recupera l’aspecte d’una ciutat moderna europea ara que la història li ho permet. El temps dirà si és un canvi definitiu o no.