Viatge a Irlanda del Nord (II). Belfast: la importància del relat.

El menjador de l’hotel bullia d’activitat ja a primera hora. El final de l’estiu, el principi de la tardor, són les èpoques en les quals els jubilats poden aprofitar-se d’un millor preu dels viatges. La majoria dels xerraires hostes superaven amplament els seixanta i parlaven en anglés, jo diria que alguns eren americans, altres eren alemanys i tots atacaven de forma ordenada el bufet o feien cua davant la màquina de cafè. La part més sortida era la del desdejuni britànic amb salsitxes, cansalada, ous remenats i favetes en salsa de tomaca. Els plats farcits de colesterol volaven a les taules a la mateixa velocitat amb la qual eren consumits.

Belfast començava a despertar. Com sempre a eixes hores feia el nostre fred de l’hivern. Els xiquets, tots uniformats amb els colors del seu centre educatiu, corrien d’ací cap allà. Molts s’aturaven al supermercat a comprar-se l’entrepà abans d’entrar a l’escola. Els autobusos de dos pisos, tots pintats d’un magenta feminista, anaven dels barris al centre. Els oficinistes i empleats es movien cap a totes les direccions per les amples avingudes que passen per davant i per darrere del majestuós edifici de l’ajuntament. Aquest s’alça en un gran solar envoltat per una tanca de ferro i acurats jardins. Encara que l’edifici del segle XIX és relativament nou, aconsegueix donar la suficient pompa i circumstàncies a una ciutat fins no fa tant embolicada en una guerra civil entre les dues comunitats tradicionals: la catòlica i la protestant.

Pels carrers comercials del centre, encara amb les botigues tancades, vam passar pel modern pont per a vianants i vam arribar a la zona on fa cent anys estaven les que eren les drassanes més grans del món. Harland & Wolf es va fundar l’any 1861 i va arribar a tindre els dics on es van construir els famosos transatlàntics de la classe Olímpic, el més famós dels quals va ser el Titànic. La seua avarada va ser tot un esdeveniment a Belfast i el seu enfonsament un drama en una ciutat orgullosa de la seua indústria.

El que és ara barri turístic en el seu dia va ser el lloc de treball de trenta mil treballadors, tot un exèrcit que com lil·liputencs anava construint les gegants estructures. Johnatan Swift precisament va escriure les seues històries inspirant-se en una de les colines que envolten la ciutat i en un poble dit precisament Lilliput al comptat de Westmeath.

El Belfast del present és una ciutat en plena reconstrucció i cal dir que dues històries de la cultura popular moderna són el suport d’una incipient indústria turística sols possible amb els acords de pau del Divendres Sant. La primera d’aquestes narracions és la del Titànic, que és ben coneguda, la segona és la relació d’Irlanda del Nord amb la sèrie Joc de Trons que es va filmar en moltes localitzacions de la rodalia i als estudis Linen Mills a Banbridge, on era la seu principal de la sèrie.

Ara el barri on van ser les drassanes és un indret amb vistes privilegiades al centre de la ciutat amb un skyline lluent, de vidre i metall i la figura torta de la torre de l’Albert Memorial. La ribera est acull zones d’oci, habitatge i educatiu. Tot just al costat del dic on es va construir el Titànic s’alça el museu homònim. Es tracta d’un edifici amb la forma de quatre proes de la mateixa grandària que el famós vaixell i que allotja una exposició permanent que relata en un ambient multimèdia totes les vicissituds des que es va crear fins que el van trobar al fons del mar.

Vam arribar a la porta on havíem quedat amb uns amics i vam accedir per unes escales mecàniques al recorregut que porta al visitant per les etapes en ordre cronològic associades al vaixell. Cal dir que és, ara per ara, un dels museus del més visitats del món producte de la fascinació que produeix un relat tant fascinant com terrible. James Cameron, el director de la pel·lícula Titànic, li va fer un gran favor a Belfast en un moment en què aquesta es rellepava de trenta anys de guerra civil al si de la seua comunitat. Realment la visita paga la pena oferint als visitants una barreja entre història i entreteniment. Qui vol pot sentir que està en un parc d’atraccions, el qui li agraden més les dades històriques les té en les extenses explicacions de tots els passos des de la creació fins a la troballa per allà els anys huitanta del segle XX.

Vam eixir de la foscor del museu fins a l’atmosfera gris típica de Belfast. Tot just al costat es pot visitar amb la mateixa entrada l'últim dels vaixells que queda dels que es van construir aquells anys, el Nomàdic. Com que els transatlàntics de la classe Olímpic eren molts grans el Nomàdic feia de transbordador portant als viatgers del port als seus germans gegants.

Tornem cap al centre passant per unes vidrieres exemptes amb motius de la sèrie Joc de Trons que estan col·locades en el tram de passeig al costat del riu Lagan.

No cal dir que el Titànic va ser un trauma per a la ciutat. En un tranquil jardí a la façana oriental de l’ajuntament es fa un homenatge als morts en la tragèdia, el dia que el vam visitar una rosa groga estava damunt de la llista de víctimes.

Les ciutats necessiten relats per a crear la seua identitat de cara al món. Amb una mala fama arrossegada durant molts anys Belfast ha trobat un relat molt atractiu que li permet oferir al visitant molt més que el terrorisme dels anys dels “problemes” o la brutícia d’una ciutat desgavellada amb molta indústria i poc més. Sembla que la regeneració urbanística de àrees industrials ha sigut la clau d’un renaixement de ciutats com Barcelona, Londres, Bilbao o, com és el cas, de Belfast. Aquesta és ara una ciutat amb un excés, tal vegada, de vidre i acer en contenidors encara buits, com vam veure en alguns edificis moderns amb locals tancats i cartells oferint-lo en lloguer. Tal vegada el mateix fet d’una arquitectura com aquesta és un acte de fe en un futur pacífic — no vull pensar en la explosió d’un cotxe bomba davant d’aquests —però sota les aigües calmes de la superfície, la violència i el sectarisme encara sobreviuen als amagatalls de Falls Road o Shankill Road.