Viaje a Irlanda del Nord (V)Costa Nord d’Irlanda. I Whitehead.

Una de les converses que vam tindre durant els dies a Irlanda va ser sobre la forma de viatjar. Jo ja fa anys que pense que el viatge ha de ser fonamentalment mental, després visual i, com no podia ser menys, físic. Els camioners internacionals viatgen físicament per molts països, però el seu viatge, normalment, sols abasta aquesta magnitud. El turista ja va un pas més endavant: amb la seua mirada recorre els llocs significatius i torna amb un record visual de tot allò que ha vist que moltes vegades no ha entés o no li provoca cap reflexió. La tercera categoria és la del viatger, que és a la que m’agradaria pertànyer.

El viatge per a mi és davant de tot mental. Els paisatges, les poblacions, les festes o els indrets de peregrinació religiosa no tenen sentit si no es coneix la seua història i circumstàncies. Sols és així com surten les reflexions que t’obliguen a tornar una vegada i una altra als escenaris establint relacions amb tota una sèrie de factors culturals que ens fan veure aquella realitat social, històrica, cultural i geogràfica i, tanmateix, observar-nos en l’espill d’altra societat.

En el cas d’Irlanda del Nord la capa més externa és aparentment calma. La bellesa dels seus paisatges, la seua serena natura i els indrets o es pot veure la vida diària, aparentment pacífica, dels nord-irlandesos no deixen entreveure més que una superfície anecdòtica que no mostra el terrible drama que van viure abans dels acords de pau del divendres sant de 1998 ni la complexa i cruel història d’enfrontaments que han patit els colons d’origen britànic i els aborígens gaèlics des que la corona britànica va començar a dominar l'illa. Irlanda és un dels països on tal vegada més difícil siga definir i jutjar, perquè hi ha dues versions de la realitat incompatibles entre elles mateixes. Ara, de tornada a casa, seguisc devorant llibres sobre Irlanda com vaig fer abans del viatge i moltes de les imatges es doten de significats i interpretacions diferents.

Totes aquestes lectures em vam permetre caminar els carrers de Belfast i visitar la regió amb un coneixement dels fets ocorreguts en el passat que em feia veure la aparent aigua calma de la societat nord-irlandesa amb altres ulls.

Aquell matí, després d’un dia de boda i celebració, amb una comitiva formada per un cotxe i una furgoneta vam pujar cap al nord-est deixant fugir a l’esquerra la muntanya on Jonathan Swift va veure un gegant gitat i amb la qual es va inspirar per a crear el personatge de Gulliver. Tampoc ens vam aturar al fosc castell de Carrickfergus el qual sols vam poder albirar des de la carretera. La nostra destinació era el poble costaner de Whitehead poble de majoria protestant, com així indicava la Union Jack presidint el passeig. Els nord-irlandesos deixen prou clar en quin territori estàs amb una proliferació de banderes que semblarien que el barri està de festa però, més aviat, es tracta d’una clara senyal de domini territorial en disputa.

Whitehead va ser ja des de finals del segle XIX una destinació de vacances de fàcil accés des de Belfast gràcies a la connexió ferroviària. De fet la seua existència es deu a la empresa Belfast and Northern Counties Railway Company, la qual va fer el passeig marítim i va fer accessible la proliferació subseqüent de residències. Es diu que Whitehead és el poble sense carrers perquè totes les vies són “road”, es a dir carretera o “Avenue” avinguda. Les cases eren boniques i els jardins estaven perfectament cuidats.

Vam aparcar al costat del Club Nàutic per a gaudir de la bufona façana marítima. La badia s’obri al mar a uns quaranta quilòmetres de la costa escocesa entre el Cap Blanc i el volcànic Cap Negre. Gran Bretanya, Escòcia, en aquest cas, quedava accessible a la vista prop i alhora lluny de la vida i els problemes d’aquesta banda del Mar Irlandés.

Caminant pel passeig vam veure les façanes de les cases que miren a la badia. L’estil era típicament britànic, diríem nosaltres. Casetes amb miradors, teulades negres, xemeneies de rajola, jardins i portes de colors vius amb uns graons que baixen al carrer. Encertadament s’han pintat amb alegres colors que afavoreixen el conjunt quasi com si foren part d’un parc d’atraccions o d’un joc de construcció per a xiquets. Era l’hora del passeig dels gossets i abundava la gent major, molts passejant a les seues mascotes o prenent el sol en els bancs davant una mar serena. Alguns raonaven tranquil·lament gaudint d’un sol sempre escàs. El dia era encara assolellat i el paisatge, amb la mar calma, lluïa com si fora el decorat del “Show de Truman”: net, tranquil, pacífic. Tot el veïnat era de cases agradables i jardins un refugi de classe mitjana alta que gaudeix d’una zona aparentment sense els problemes dels barris segregats de Belfast. Cap mural de caràcter polític es veia a diferència d’aquells. Sols una bandera de la Union Jack presidia el passeig i cap altra referència nacional. Les estadístiques parlen d’una població barrejada amb majoria protestant però no he trobat cap altra referència a incidents sectaris més enllà de la tensió en tota la regió entre les dues comunitats. De tota manera tota aquesta zona és, en general, bastió protestant com es pot veure en les banderes que acompanyaven el recorregut a través dels pobles.

Altres visitants d’aquell dia es mostraven a contrallum sobre el moll. Darrere d’ells es veien les siluetes fantasmagòriques de les illes Copeland de la costa irlandesa surant ingràvides sobre l’horitzó pels efectes de reflexió de la llum en l’atmosfera.

Vam deixar el lloc mentre uns xiquets asseguts a terra jugaven feliços, ignorants encara de les batalles dels seus majors. La xiqueta major donava les instruccions a dos més menuts un pèl-roig i l’altre ros de pell blanca i ulls clars. Protestants o catòlics? Revisant les imatges d’aquell die veig que un d’ells portava un xandall amb un escut amb el que sembla la creu roja i la mà distintiva del protestantisme. Seria l’escut de la seua escola? Els colors de la roba eren blau, roig i blanc. Tindrà un sentit identitari agafant els colors de la Union Jack? El que és cert és que encara un noranta per cent dels escolars van a escoles segregades catòliques o protestants i tots van perfectament uniformats amb els símbols del seu centre educatiu.

Vam eixir pels carrers del poble per barris de cases i carrers impol·luts fins a la carretera que paral·lela a la costa ens permetria veure la bellesa d’una zona entre badies i penya-segats.