El Montemayor d’Aiora

fotos

Aiora semblava més menuda en el meu record, però pujant pels seus carrers veiem que era certament una petita capital de la Vall homònima amb tot allò necessari i a casa. 

El sol eixia per les serres d’Enguera i del Caroig amb les siluetes dels aerogeneradors com a flors minimalistes, diminutes en la seua distància. El castell, la seua silueta fosca, es destacava de la paleta de colors taronja, violeta i rosa d’un cel que cada vegada s’il·luminava als els primers rajos de l’alba.

El disseny de la ruta ens va portar per camins i pistes forestals més per gust de caminar que per necessitat. El terme d’Aiora amb xicotetes ondulacions estava cobert de pins i matolls sobre una terra àrida que de tant en tant esdevenia camp de secà amb oliveres, ametlers i els arbres típics d’un clima continental més extrem que a la plana costanera.

Finalment vam arribar a una senda que pujava fent ziga-zaga pel vessant nord del Montemayor. Es deixaven veure els gegantins aerogeneradors que rodaven amb moviments majestuosos sota una atmosfera plena de núvols grisos que projectaven ombres dramàtiques sobre els camps d’ocre i roja argila. Entre les boirines, en la distancia, destacaven les dues torres de refrigeració de la Central Nuclear de Cofrents. Per a mi una presència sempre inquietant.

Aquestes són comarques estranyes. Frontera entre els antics Regnes de Castella i València la seua possessió ha oscil·lat en funció dels acords entre els dos. Aiora és de parla castellana i és cap d’una comarca veïna amb Almansa i Cofrents. Informa la Wikipedia que té una economia predominantment agrícola amb ramaderia en retrocés i una apicultura que reivindiquen en la festa anual del primer tall de la mel. Poca industria sembla que té i sols la propera central nuclear proveu alguns llocs de treball. Efectivament contrasta la soledat de les serres i els camps, la predominant vida rural amb la tecnologia de producció d’energia elèctrica que apareix com una presència alienígena per totes les bandes.

A poc a poc vam anar guanyant altura i vista fins superar la darrera fita i arribar a l’altiplà que amb suau pendent porta al vèrtex geodèsic que apareix acompanyat per una casa senzilla amb teulada a dues aigües. Per l’altre costat un camp d’immensos aerogeneradors blancs creava una mena de coreografia de contrallums i moviments elegants. La geometria humana contra els fractals de les formes orgàniques i les serres. Hi ha que renega d’aquesta presència, a mi sempre m’ha fascinat sense que puga donar cap explicació.

El Montemayor, situat a l'oest d’Aiora, de bastant elevació i coronat en la seua cúspide per un xicotet ermitori anomenat de la Santa Cruz a la qual li professen devoció veïns de la vila. La pujada a la Creu del Montemayor, és una tradició que es perd en la memòria dels temps. En els arxius de la diòcesi d’Oriola, a la qual pertanyia Aiora, trobem una referència a l'ermita de la Santíssima Cruz que diu: ““en el monte mayor extramuros de la Villa de Ayora, de tiempos remotos, se halla fundada la aseada ermita de la Santísima Cruz, a donde van en los días 3 de Mayo y 14 de Septiembre por sus tardes, algunos eclesiásticos miembros del Rvdo. Clero y desde su puerta bendice el que hace de presto los términos según el Ritual Romano, reparte el pan bendito a las varias gentes que han subido; y al otro día por su mañana en honor de la Invención y Exaltación de la Santísima Cruz, celebra uno de ellos misa cantada».

Aquesta tradició ha perdurat fins als nostres dies, sobretot la pujada del mes de maig, que compta amb gran afluència i fervor. Una vegada en el cim es reparteixen “rollicos” beneïts i fins fa ben poc el costum era realitzar una boda falsa entre algun mosso i mossa dels quals hi assisteixen. 

La vista era magnífica, amb un paisatge a totes les bandes. Vam reconèixer indrets ja visitats com el Caroig i els Celemins, La Serra del Mugró on vam visitar el Poblat Iber de Castellar de Meca, les llunyanes serres de la Vall d’Albaida i moltes altres que es perdien ja per les terres castellanes.

El aire, no massa fort però sí fresc i molest,  ens va obligar a entrar al portal de la ermita, seure en els bancs i esmorzar. En acabar va arribar-hi un grup de xiques jovenetes que van ocupar el nostre lloc. Vam fer unes fotos i ja vam descendir per on havíem vingut. La tornada, quasi en línia recta va ser entre bancals sense més pena ni glòria.

En conjunt va ser una ruta agradable, no molt complicada i amb vistes espectaculars.

Espere que us agraden les fotos i el relat. Com sempre, deixeu un comentari amb les vostres impressions. És la millor forma de saber com vos arriben les nostres experiències.