Ruta per Benafer.

fotos

Vos reconec que no tenia cap idea sobre Benafer abans d’anar. Són tantes les rutes i els pobles que visitem que costa fins i tot saber on estan. En tornar a casa llig curiós les dades d’aquest diminut poblet veí de Caudiel i ubicat en la comarca de l’Alt Palància.

Com feia sospitar el nom, que quasi sona a cognom de personatge de conte oriental, els orígens de l’actual població són musulmans. No obstant cal dir que l'ocupació del terme ja es pot veure en els poblats ibers de la rodalia.

El sol eixia pels cims de la Serra d’Espadà en un cel de núvols alts que es pintaven de taronja, de delicat color rosa i morats i blaus en les ombres. A poc a poc una llum groga, quasi verdosa pintava les façanes d’un poble que va haver de ser reconstruït després de la Guerra Civil per haver estat en primera línia del front de Llevant.

La primera incursió del dia va ser a l'ermita de Sant Roc, ubicada a un tossal que domina tot el terme i deixa a la vista el caseriu de Caudiel. L'ermita és una senzilla construcció de maçoneria sense lluir ni emblanquinar. En el moment de la visita el sol va començar a enllumenar l’espadanya amb els seus primers rajos. Les panoràmiques pels voltants ens mostraven el conjunt de Benafer encara desemperesir-se’n d’una nit tranquil·la. Per la banda de ponent els aerogeneradors blancs sobre un turó de colors ataronjats i un cel de lúgubres núvols d’un front te tempestes que anunciaven l’arribada del mal temps.

Vam descendir passant per la immensa basa que replega les aigües de la font dita “Fuensanta” i pel safareig del poble. No vam trobar ni una ànima. Per un dels carrers vam seguir un camí forestal que ens van pujar fins una zona de pinedes i vegetació baixa. Caminant arribarem a la Fuensanta, lloc que podria ser molt bonic però a la vora d’un camí polsegós i quasi ofegat per un vessant de pedres i amb cartells metàl·lics quasi esborrat un d’ells que indicaven que l’aigua no era potable. La realitat és que era una aigua molt neta amb sabaters surant l’aigua amb moviments mecànics d’ací cap allà. L’aigua que corre cap avall és la que permet regar les hortes del poble.

Va ser el moment d’esmorzar a vora la carretera.

No molt lluny es troben dos imponents viaductes fets per al ferrocarril . El Viaducte de la Fuensanta es tracta d'un viaducte ferroviari que forma part de les infraestructures pertanyents a la línia de tren que discorria entre l'explotació minera d'Ulls Negres, explotada per la Companyia Minera Serra Menera –responsable també de la posada en marxa d'esta línia de ferrocarril–, fins al port de Sagunt, per a la posterior distribució de les matèries primeres.

Este viaducte compta amb una longitud d'aproximadament 125 metres i està constituït per huit arcs. Al costat té un altre per on passa la via en funcionament València Terol. Presenta una estructura molt similar a la de la resta de viaductes que es troben al llarg del recorregut, ja que està construït a partir de blocs de pedra integrats perfectament dins del conjunt paisatgístic. En l'actualitat aquesta antiga infraestructura ferroviària es troba integrada en la xarxa nacional de Camins Naturals i funciona com la via verda més llarga d’Espanya, la coneguda com a “Vía de los Ojos Negros”.

Vam seguir per l’antiga plataforma caminant per una trinxera on algú havia muntat un xicotet betlem amb figuretes de plàstic. Juan va pujar a posar bé la figureta caiguda de Sant Josep. No és la primera vegada que trobem aquestes mostres de devoció popular amagades de vegades en cases en ruïnes, coves o, com en aquest cas, en un forat en la pedra al costat d'un camí.

La següent fita va ser una carrasca monumental que donava gust de veure. No està en el millor dels llocs perquè la via del tren operativa passa a uns pocs metres i trenca l’encant d’un racó que seria preciós i tranquil presidit per un arbre tan magnífic.

Descendint vam travessar el riu per un gual entre canyes, amb un parell de voltes per una pista forestal i una senda costeruda vam arribar al poblat iber del Castillejo de Benafer. No cal dir que posseïa una vista privilegiada del l’entorn controlant els passos entre Sogorb i el pla de Barraques, la depressió de Sarrión, i l'Alt Millars a mes dels passos transversals cap a la serra d’Espadà.

En arribar vam veure els obrers fent tasques d'excavació. La campanya del 2023 finalitzaria en uns pocs dies i estàvem fent les darreres tasques a la torre oest. El jaciment té una planta quadrada amb dues torres més visibles i unes altres dues possibles afectades per treballs agrícoles i bancals. S’han observat diferents fases constructives que encara estan estudiant-se, però que semblen situar el jaciment entre els segles V i III abans de la nostra era.

L’equip és dirigit per Amparo Barrachina Ibáñez a la qual vam tindre el plaer de saludar igual que a Pablo Medina, un xicot de l’Alcora que ens va posar al dia de la tasca que estaven fent. Van ser molt amables. Sembla que eixe tipus de torres van ser típiques d’eixa zona del món iber, tal com vam veure a Casinos o al Puntal dels Llops.

La investigació està al càrrec del Servei d’investigacions Arqueològiques i Prehistòriques (SIAP) de la Diputació de Castelló. Els vam fer una foto i vam seguir el nostre camí.

Ja estàvem molt prop del poble. El migdia havia portat un ascens de les temperatures impropi de la tardor. En el cementeri veiem els moviments per a preparar-ho tot per al dia de Tots els Sants: un camió amb làpides negres i lluentes i un parell de treballadors municipals netejant els voltants del recinte.

Vam veure sols un llaurador treballant el seu bancal de fesols i cap altra persona. Vam donar una ullada a l’interior del safareig i ja va ser tornar cap a casa.

Aquesta va ser la ruta a Benafer. Espere que fotografies i text us hagen agradat. Deixeu comentaris i compartiu si un ha agradat. Cordials salutacions.