Tot passa i poc queda

Tot passa i tot queda,

però nostre és el fet de passar,

passar fent camins,

camins sobre la mar.

Tal vegada, en la foto de satèl·lit de la rodalia de Gandia, la forma que més es destaca és la de les naus amb teulada groga de “Tableros Faus”. El polígon industrial del Real de Gandia, on aquestes estan ubicades, queda darrere de ma casa i és part dels recorreguts diaris per a traure a les gossetes a passejar. Feia dies que es veia a través dels finestrals un buit en els sostres quan passàvem per davant de la part nord d’aquestes instal·lacions industrials. Fa un parell de dies ja havien buidat tot l’interior i van tombar els murs perimetrals. Es veien camions i maquinària pesada. De sobte un immens territori quedava buit d'allò que va ser part de la vida i el treball de la comarca. Sembla que una altra empresa ocuparà en el futur eixa extensió buida.

Quan era xiquet jugava a l’Alqueria de Martorell i pels seus voltants, espai aquest que incloia on ara és el polígon. No hi existia la circumval·lació de Gandia de la nacional 332, un mur elevat d’asfalt que en l'actualitat trenca la continuïtat del paisatge de la meua infància. Aleshores existia una senda que, fent un colze inicial, s’endinsava entre bancals de tarongers connectant amb un passeig agradable Gandia i El Real. Podia anar per una o altra banda del riu. Amb dotze anys era tota una aventura anar en bicicleta a Almoines creuant el perillós pont metàl·lic supervivent del ferrocarril Gandia Alcoi. Aleshores era un caminet fet amb una planxa de ferro de uns 50 centímetres d'ampla. Tot seguit, i sempre per sendes entre bancals cuidats com jardins moruns, arribàvem a la fàbrica de Lombard i podíem, travessant el Riu Serpis per una passarel·la de fusta, agafar un camí costerut fins al mur venerable d'allò que havia sigut el Trapig dels Borja en segles passats ja en el Real de Gandia. Podiem tornar pel caminet del qual vos he parlat abans o pel camí més ample a l'altra banda del poble.

És clar que a eixa edat es dona tot per bo sense fer-se massa qüestions sobre la realitat que ens envolta. Jo no era gens conscient del fet que estava assistint a les últimes cuades d’un paisatge tradicional que havia canviat a un ritme imperceptible des d’aquells temps dels romans quan el Camí de Xàtiva era una de les moltes vies de l’imperi i ara tota la comarca veia creixer com tumors infinits camins d'asfalt i construccions de formigó.

Aquell racó d’horta que jo vaig conèixer era un paisatge màgic, ple d’amagatalls, lluernes estiuenques, granotes i gripaus, nius de merla i motors de reg on l’aigua brollava poderosa en els dies d’estiu, per a córrer veloç per les séquies camí als assedegats horts. Un dia, caminant sota les oliveres, va passar un avió Mirage a poca altura. Aleshores els pilots feien el que volien i, ocasionalment, volaven molt baix. Ara ja no se sent mai, però aleshores trencaven la barrera del so moltes vegades i tota la comarca tremolava amb l'ona expansiva. 

Els nous temps arribaven a velocitat de vertigen.

En els primers meu anys a l’institut de secundària vaig veure com la fàbrica de marbre compactat que havia iniciat la seua activitat vessava un líquid blanquinós que convertia la séquia en un fangar abans d'anar-se’n pel riu a la mar. Una vegada vam trobar un borrec panteixant atrapat en el pegallós fang. Vam avisar al pastor que els tenia en el que havia sigut un antic molí i ara feia de corral.

No va tardar molt en arribar la destrucció d’aquell raconet íntim de la Safor. Les naus de Tableros Faus van anar envaint amb una quadrícula irracional el paradís de l’horta. El senyor Faus va fer una bona fortuna i, a poc a poc, es va convertir en un magnat ben conegut a la comarca per haver creat un imperi amb el seu negoci.

Seria allà la meitat dels anys huitanta quan la seua filla va ser escollida com a fallera major de Gandia. Aquest càrrec sempre ha comportat una certa disponibilitat econòmica per part de la família de la xica escollida i aleshores semblava una competició on cadascú intentava fanfarronejar més i més en una ciutat on el malnom és pixavins, tot just per la capacitat de presumir una riquesa no sempre real. No era el cas, Faus era immensament ric i va decidir regalar un “Vespino” a cadascú dels xics i les xiques que formaren part de la cort d’honor d’aquell any. Cal dir que ningú més va poder amb la fita tan elevada a la que es va arribar i, que jo sàpiga, mai més s’ha regalat una moto als fallers i falleres de la Cort d’honor.

Faus va créixer encara més i en una època va ser proveïdor de molts llocs de treballs per a moltes persones. Tot va canviar quan el propietari fa morir i els fills van vendre l'empresa a una altra que, sembla, va agafar allò que l’interessava i va deixar ofegar-se la que havia sigut una empresa pròspera.

Vivim ací ja fa anys i he anat assistint a la progressiva decadència de les instal·lacions, no tant pel que fa als edificis, sinó a la presència de treballadors en els seus voltants. Certament es veia vindre el final d'una època.

I jo ho he pogut seguir en vida.

Vivim un moment de la història on els canvis es produeixen a gran velocitat. La que era una comarca agrícola als anys seixanta ha perdut gran part d’aquella verdor llegendària. Tots els viatgers que ací hi arribaven parlaven de la meravella de l’horta de Gandia. Soc caminant i m’agrada explorar el terme. No queda molt del meu paradís infantil. Ara costa trobar camins passant per forats de formigó per sota de l’autopista, esquivant muntons de deixalles i runa. Molts dels bancals són la selva densa i impenetrable on viuen els porcs cenglars.

Agafe les paraules de Machado, que m'he permés traduir, perquè semblen perfectes per a expressar els meus sentiments.

Mai vaig perseguir la glòria,

ni deixar en la memòria

dels homes la meua cançó;

jo estime els mons subtils,

ingràvids i gentils,

com a bombolles de sabó.

M'agrada veure'ls pintar-se

de sol i grana, volar

sota el cel blau, tremolar

sobtadament i fer-se fallida…

Mai vaig perseguir la glòria.

Caminant, són les teues petjades

el camí i res més;

caminant, no hi ha camí,

es fa camí en caminar.

En caminar es fa camí

i en girar la vista arrere

es veu la senda que mai

s'ha de tornar a trepitjar.