El Tossal de la Carbonera


fotos

Les rutes pel Benicadell són sempre especialment boniques. Mai em cansaré de l'espectacular visió del Regall o de l'eixuta cara sud d’aquesta muntanya emblemàtica. Ahir, dia de falles en moltes poblacions, vam triar la pau de l’obaga del Benicadell. L'alt mur de pedra que separa les valls d'Albaida i el Comtat ha sigut sempre una frontera natural entre el nord i el sud i, per aquest motiu, lloc de nombroses fortificacions. Els nombrosos brolladors que hi ha a prop també han permés la vida de persones des de la prehistòria i són nombrosos els signes de poblacions que des de temps immemorials han viscut sota la protecció del gran gegant de pedra.

Ahir visitàrem el tossal de Carbonera, fita de termes entre Otos i Beniatjar, que alberga dos assentaments històrics. Des del final del carrer que fa d’eix vertebral de Beniatjar vam seguir per una pista cap a Otos fins a arribar al Barranc homònim que queda tancat pels dos costats per parets de colors ataronjats i formes arrodonides. Tot queda perfectament senyalitzat i no ens va costar arribar a la nostra primera fita.

En primer lloc, estava l'abric de Carbonera, que compta amb nombroses pintures rupestres pertanyents a l'Art Ibèric Esquemàtic. Es denomina art esquemàtic ibèric (també Art esquemàtic ibèric o Pintura esquemàtica) principalment a les representacions prehistòriques pintades en la península Ibèrica, que es troben quasi sempre en abrics de pedra. De vegades és difícil distingir un estil o un altre, però en general que enfront de l'Art Llevantí que és més figuratiu aquest és més abstracte. Enfront de la figura que imita la realitat passem en aquesta fase a signes i símbols, amb diferents graus d’iconicitat. En alguns dels dibuixos es veuen figures humanes molt simplificades o animals en altres símbols de lectura complexa.

Aquests abrics foren descoberts el 1933 per Rafael Pardo i mostren un total de 130 motius que representen simbòlicament els pensaments de les comunitats neolítiques que ocuparen l’espai entre el VI i el V mil·lenni abans de la nostra era. En realitat molts dels Barrancs d’aquesta zona tenen abrics en manifestacions d’aquest estil.

Va ser difícil identificar les pintures perquè hi ha una tanca que et fa observar les parets en la distància. El cartell informatiu queda lluny i no es pot accedir a veure’l. Entenc, com sempre dic, el perquè de la tanca. De fet en una de les fotos es veu una inscripció a llapis i en un dels documents que he trobat es mostra un gravat modern fet per algun idiota.

No gaire lluny es troba la fortificació de Carbonera. El camí està perfectament net i en un passeig s’hi arriba a un dels castells imperceptibles. Sembla que es fa destruir conscientment en època cristiana per a evitar possibles ocupacions en èpoques on els musulmans encara atacaven esporàdicament els territoris conquerits pels cristians.

En el passat degué ser una fortalesa impressionant, però ara només queden les restes de les muralles i les torres. Alguns donen per certa la hipòtesi que aquest és un castell citat i descrit al Cantar del Mio Cid, però no he trobat cap referència entre la documentació disponible que ho demostre. Encara és aleshores un misteri si Carbonera és aquesta fortificació.

El que si que he vist és que s’ha netejat tota la vegetació i que les tasques arqueològiques continuen. Per la part nord s’ha excavat la que fora l'entrada en colze al castell. Tot sembla dir que es tracta d’una fortificació que va ser ocupada al voltant del segle XIII i amb algunes restes que fan pensar en l’ocupació del tossal des de l’Edat del Bronze. No seria gens estrany, ja que comparteix característiques semblants a altres poblats ben documentats.


Vam seguir la nostra ruta fins a arribar a la còmoda pista forestal que recorre tot el Benicadell. El camí no és difícil i les vistes són meravelloses. Es pot contemplar tota la vall d'Albaida i els seus nombrosos pobles.

Vam trencar a nord per a passar per una casa abandonada i coberta d’una enfiladissa que l’ofega. L’interior queda ple de runa i a punt de caure. En dies de boira té una aparença fantasmal, però igualment una bellesa decadent que sempre m’ha seduït.

Vam seguir per les sendes en un dia de llum esmortida i temperatura agradable. La Casa Forestal de les Planisses estava ple de cotxes. El Benicadell és una zona estimada per molts amants de la natura. Vam recordar la dona que havia tingut un accident quasi mortal en voler pujar a veure la neu fa unes setmanes i el xic de Xàtiva que havia mort als Pirineus tan sols fa uns dies. Som molts a les muntanyes, cada vegada més, ni tan sols ser un expert és una garantia que ens impedisca patir un accident. Cal recomanar ser molt cautelós. La “Mare Natura” no és cap mare. És un entorn sempre perillós que et pot trair en qualsevol moment. Cal gaudir-la però mai fiar-se del tot. Som fràgils davant d’aquestes terres que tant estimem.

Això és tot pel dia de hui, aquesta ruta és un bon suggeriment per als excursionistes que també aprecien la cultura. Espere que us agrade el reportatge i les fotos.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy