El PR-100 de Ròtova

fotos

Per a nosaltres, les muntanyes de la Serra Grossa de Marxuquera, entre els termes dels pobles de la Safor i la Vall d’Albaida, són el nostre pati posterior. Aleshores, si un dia hem de tornar prompte a casa, fem alguna cosa a prop i la Serra Grossa sempre ofereix bones opcions. Juan protesta perquè la té molt xafigada, però, per altra banda pense que sent aquestes sendes com allò que els alemanys diuen Heimat i nosaltres diríem la nostra llar.

Els gossets s’ha saludat amb l’alegria habitual iniciant els dos germans menuts la seua salvatge forma de jugar que sembla violenta i que no és més que innocent vitalitat descontrolada. Només entrem en la senda ja van com a xicotets soldats seguint-nos amb alguna incursió pels voltants si alguna olor fascinant per a ells els crida l’atenció.

Hui hem caminat pel Racó de Borró al costat del riu Vernissa fins a agafar l'aqüeducte de l’Arcada, construït en el segle XVI per a recollir l'aigua del brollador dit Font De la Finestra . El camí segueix al costat del llit del barranc de les Galeries. Tal és la importància de l’aigua que cadascuna està ja adreçada cap a un poble o funció fins i tot a altre terme municipal. Els drets de l’aigua són cosa seriosa en terres on amb aigua es fan miracles i sense ella tot és un desert.

La Serra Grossa de Marxuquera, que forma part d'una cadena muntanyenca de més de cent quilòmetres de longitud, va patir ja fa més d’una dècada un devastador incendi forestal que va acabar amb quasi tots els arbres. Les restes de molts d’ells encara jauen com a ossos nus en els vessants de la muntanya. Ací i allà es veuen les formacions calcàries que mostren abrics i coves en la distància. Per moments aquesta serra té vistes èpiques que recorden a llocs molt més famosos del planeta.

Les restes de la fortalesa de Borró, de la qual només queden en peus alguns murs, s'eleven sobre un tossal que només estava escassament il·luminada pel sol de primera hora del matí. Aquest costat del castell no és fàcil de distingir, perquè la caiguda en vertical del tossal va facilitar la defensa del costat de ponent del castell.

Cal dir que tota aquesta zona està farcida de restes de cultures ancestrals des de les pintures Llevantines de la Penya Roja, fins als Castells de Borró i Vilella o les moltes ruïnes d’antics masos que una vegada van aprofitar cada llenca de terreny de la muntanya per a plantar garrofers, oliveres o ametlers.

El dia va ser molt ventós, amb algunes ratxes especialment fortes. Però les temperatures eren molt agradables, fins i tot càlides cap al migdia. A pesar del vent, una boirina polsosa enterbolia la vista en la distància. Núvols lenticulars sobrevolaven les Serres del Sud envoltades d’una cortina fina de núvols estratosfèrics. Les muntanyes eren siluetes planes de color pastel a penes entrevistes a contrallum.

Una vegada que vam arribar al crestall més alt de la Serra per eixa zona, vam poder veure la comarca de la Safor, la vall d'Albaida i moltes muntanyes com La Safor , el Benicadell , el Montgó o el Mondúver . Com estàvem en el punt més alt del camí, el vent ens movia d'un costat a un altre com si fórem xicotetes marionetes. Un corredor, l'única persona que vam veure tot el matí, va arribar al pic de les Àguiles. Nosaltres vam decidir anar directament a la Font del Llibrell perquè allí podríem refugiar-nos del vent protegits pel vessant del Pic de les Àguiles.

Al meu amic Juan i a mi ens encanta aquest lloc preciós i sempre tranquil, on l'únic so és el xipolleig de l'aigua i el de les branques dels tres pins que es mouen amb el vent. Algunes vegades he estat sol en aquest lloc i he de dir que aleshores em va envair una sensació de calma i pau com sols es pot produir en la natura.

Vam esmorzar patint les mirades penetrants dels gossets que volien provar els nostres entrepans i no el pinso que Juan va portar. Vam acabar, com de costum, amb un licor dolcet dels que sempre Juan porta. Salut!

La vista del Barranc del Garrofer és sempre impressionant. Les parets de roca i els enormes penya-segats contrasten amb l'íntim silenci d'aquest racó. Aquest barranc era accessible en el passat, però ara per ara, després de l’incendi de fa anys el camí s’ha perdut i els propietaris dels horts per on s’accedeix s’han ocupat d'impedir l’entrada a un indret que tot i ser ara per ara una selva, és dels més bonics de la zona.

Ahir es veia la floració del de l’albó de muntanya per tot arreu. Altres floretes anaven ja indicant que l’hivern té la batalla perduda davant d’una primavera que ha arribat sobtadament.

Era hora de tornar a casa. Vam triar el camí al costat del refugi del Centre Excursionista de Ròtova. L'anomenada Casa dels Garcia és una antiga masia parcialment reconstruïda amb suficients mitjans per a pernoctar i gaudir d’un sopar fins i tot amb la llum generada pels panells solars i bateries que té la casa. A prop es poden veure els esforços dels membres del grup d'excursionistes per plantar més arbres. Tot és verd en aquest paratge.

Vam tornar per la mateixa senda que corre paral·lela al Barranc de les galeries. La temperatura havia arribat els 26 graus. Semblava més un dia de maig que no de març. El temps està boig!