Tribals

Aquest és un article publicat en l'edició 2023 del Llibret de la Falla de Corea, Gandia. Em van demanar un text amb aquest lema "Tribals". Em va vindre al cap eixa mania de fer ràpidament grups per a enfrontar-se a altres grups tribals que tenim els humans. Un cas sempre ridícul és eixa mania pel control del territori que té una expressió ja típica els dies de platja on tothom vol una parcel·la a vora mar. Això suma també el component de les comunitats de veïns enfrontades i la imposició de la llengua d'unes regions cap a les altres.

Jordi Garcia Polop

La platja estava quasi buida a les sis del matí d’aquell primer de juny. Bernat Vicedo, natural i veí de Catarroja, tenia un apartament que van comprar allà pels huitanta a la platja de l’Algar, al qual emigrava amb tota la parentela, des de maig fins setembre. Empar, la seua dona, era més cosmopolita — afirmava ella mateixa — i va insistir fins que van comprar un nínxol en un dels ruscos verticals amb piscina i camps de tenis; —mai més casetes de camp i mosques—, va dir. Eren els primers huitanta. Des de feia quasi 40 anys baixaven al mateix lloc de la platja, entre el quiosquet i els patins. Bernat, com un soldat, anava a trenc d’alba i muntava la paradeta. A eixes hores els ressaguers de les discoteques baixaven amb caminar vacilant i sabates en les mans. Assegut a la seua cadira de niló i alumini veia amb curiositat el pas dels matiners tant com el dels més noctàmbuls. 

Amb puntualitat kantiana anaven arribant els veïns d’ombrel·la que ocupaven les posicions en un consens tàcit establert al llarg dels anys. La pandèmia havia portat una nova regla: quatre palets i una corda aprofitaven per a demarcar una parcel·la de daurada arena. Lluny quedaven aquells anys en els quals els membres del càrtel de l'ombrel·la estaven en els seus trenta i portaven els xiquets, molts d’ells nadons. Ara tot era una col·lecció de cossos deformats pel greix en la panxa, els pits desmesurats o les cuixes de molts anys d’inactivitat física. En el cas de Bernat el seu cos estava format per dos pals fins com a cama i un tronc amb una panxa esfèrica que sobreeixia del pantaló del banyador, una cara amb bosses de pell per les galtes, nas ganxut i cabells blanc esclarissats. Entre ells s’ajudaven a controlar les seues pertinences quan anaven a prendre el bany o a fer-se’n una al quiosquet sempre comptant amb una certa autoritat de Bernat que era dels més veterans.

Rodolfo Martínez Gil de Tejada, pràcticament de la mateixa quinta que Bernat, era un home de Tomelloso que havia comprat un apartament en una torre en primera línia. Per dificultats amb els hereus de l’anterior propietari, el solar on hi era el seu apartament va estar buit molts anys i quan es va construir va trencar les vistes de la piràmide on era Bernat. Va haver-hi un judici, però el van perdre els de la piràmide quedant condemnats els de darrere a veure la roba de casa penjada i les cuines de la torre.

Rodolfo era el més sabut de la comunitat. Ell i els de la seua torre feien un rogle d'ombrel·les uns metres més al nord dels de la piràmide. Uns als altres es miraven amb menyspreu des del judici i a la mínima botaven si un xiquet corria pel territori enemic o si jugaven massa prop a les pales.

No cal dir que feia anys que sense parlar-se ambdós es miraven amb arrogància com els mascles alfa de manades de llops rivals.

El municipal del poble, Barrufet li deien, estava fins més amunt de la coroneta de les contínues denuncies que uns als altres es llançaven per qualsevol ximpleria. En la pràctica era un enfrontament tribal pel territori.

Instal·lada ja l’ombrel·la Bernat va seure a l’espera de l’arribada de l’astre rei. A la mitja hora va veure un camió que va arribar i va començar a descarregar taules de surf. En una estona una caseta estava alçada a uns metres d’on ell seia. Va preguntar als operaris i aquests li van contestar que la zona estava adjudicada com a canal d’eixida i entrada de les taules d’un nou negoci de surf. Bernat es va negar a desplaçar-se uns metres fora del nou recinte i el propietari del negoci va cridar a l’autoritat. Barrufet va arribar i li va dir que havia de moure la seua parcel·la fora del lloc que ocupava.

Amb fàstic Bernat va desmuntar protestant a viva veu per la injustícia. El municipal li va retrucar que no seria per quilòmetres que tenia la platja i, sense més consideració, el va fer marxar. Bernat va anar uns metres més enllà fins a plantar el pal en la zona tradicionalment ocupada pels de la torre. Sols hi era aleshores una dona amb banyador negre i barret a quadres amb una cadena d’or amb medalla de la Mare de Déu del Pilar gran com una condecoració militar. Va mirar amb malícia a l’home però no va gosar dir res.

Quan Don Rodolfo Martínez Gil de Tejada va veure la zona dels seus envaïda, va anar amb veu altiva i castellà sonor a recordar-li a Bernat que eixa no era la seua zona. — Forasters vindran que de casa ens trauran — li va dir en valencià sense cap concessió. — Au bon vent i barca nova —. —Hable en espanyol que estamos en España— li va retrucar el castellà. A mesura que anaven arribant d’un edifici i de l’altre anaven disputant-se els espais lliures amb comentaris despectius fets a l’aire sense referir-se a ningú en concret però amb la complicitat dels seus i la rancúnia dels altres que sí agafaven les indirectes.

El primer dia va passar sense més conseqüències, però a les zones comunes dels dos blocs es van reunir aquella vesprada per a prendre mesures.

A les cinc de la matinada del dia següent van baixar els de la torre, una mitja dotzena en total, al cap d’ells, com un conqueridor de les índies, Don Rodolfo. Amb cordes van encerclar un territori que van delimitar amb cadires, tovalloles de bany i ombrel·les. Com soldats de guardià van ocupar posicions estratègiques deixant unes altres tantes ombrel·les buides.

En arribar després, Bernat va veure l'ocupació i va subornar al conductor del tractor de la neteja amb vint euros perquè obligara a desmuntar-los la paradeta. Òbviament, després de l’esforç que havien fet matinant es van negar i el de la màquina va haver de continuar, ja que no estava per a romanços.

Bernat ràpidament va cridar Barrufet perquè posara ordre. Aquest els va dir que no es podia reservar espai per més que havien omplit la zona d’equipament de platja com a senyal d’ocupació. Si no hi era algú en una ombrel·la, la zona es considerava espai lliure. Com els defensors es van negar, allà darrere la seua corda, Barrufet va cridar a la policia nacional. Mentre venien a posar pau i ordre Bernat, cabut com ell sol, va plantar la cadira i la punta del pal de l’ombrel·la dins de la zona acotada llançant amb un gest teatral cadires, poals i pales de plàstic ben lluny. Rodolfo va anar i sense contemplacions va llançar a l’aigua les pertinences de Bernat. La batalla campal estava servida i dels objectes voladors van passar a les mans en allò que semblava un gravat de Goya.

Quan la policia va arribar Bernat i Rodolfo eren com carn empanada amb arena. Els cabells blancs dels dos estaven plantats com si foren emperadors bojos. El cos de Rodolfo estava ple de rasquinyades i li eixia sang del nas. Bernat tenia el pantaló esgarrat i se li veia una natja. L’ull dret el tenia tot unflat. Tot i que el sol encara no havia alçat un pam de terra ja s’havia combregat una multitud curiosa que entre les rialles i els xiuxiueigs tenia espectacle de bon matí. Va vindre una furgoneta de la policia nacional i van anar pujant esposats i amb agents entre ells per a evitar una nova batalla.

A la vora de la mar un xiquet i una xiqueta de cinc o sis anys acabaven de baixar amb les mares que havien posat les tovalloles lluny de la brega. Casualment eren inquilins dels dos edificis i acabaven d’arribar el dia anterior. Van acostar-se amb sorpresa a la vora de la mar i van jugar, com solen fer els xiquets, a botar les ones que anaven i venien amb ritme de vals.

La xiqueta li va preguntar. — Com et diuen?— El xiquet no ho va entendre, ja que era francés. Ella amb un somriure i senyalant-se el pit va dir. — Jo Laura— El xiquet va imitar el gest i va dir — Moi, je suis Marcel — Ella va agafar un poal de plàstic i li va dir. — Castell. Fem castell — i es va posar a fer un clot d’on traure arena mullada amb la qual fer torres. El xiquet ràpidament es va posar mans a l’obra.

Les mares a certa distància es van apropar en veure els xiquets jugar junts i, tímidament, amb un anglés bàsic van començar a xarrar.