La Serra Gelada. Com morir d'èxit

fotos

Ahir va ser la segona vegada que vaig recórrer l’espectacular Serralada que com una illa s’alça entre Alfàs del Pi i Benidorm. L’aparcament i la caseta de la platja de l’Albir ja donen una idea que la zona és molt turística. Desenes de persones, molts estrangers, van i tornen al far per una carretera per a vianants sense cap dificultat i que porta al far, un balcó magnífic per a albirar especialment la zona nord amb una vista privilegiada de les serres de Bèrnia, Toix i el Mascarat. El Penyal d'Ifac es destaca entre les boires com un extraordinari veler blau navegant cap al sol.

La fantàstica bellesa de l’entorn queda ferida per la immensa quantitat de construccions que ofeguen el paisatge fins a encimbellar-se als vessants de totes les serres. La senda acusa el pas de tants visitants i a banda de tindre moltes dreceres és molt ampla i amb pedra esmolada fins a tindre una superfície relliscosa. La pujada a l’Alt del Governador va obrint més i més la vista cap a totes les bandes i el fàl·lic skyline de Benidorm comença a emergir darrere de l’ombrívola pineda.

Vam arribar a l’alt de la ferralla, perdó, «del Governador», envaït per una tanca, torres de telecomunicacions, caseta de servei i tot allò que ens permet estar connectats a la selva ràdio-televisiva amb el preu d'acabar amb la bellesa d’un lloc tan especial.

A partir d’aquest punt la ruta segueix les ondulacions del crestall amb vistes espectaculars de la resta de la serra i pujades i baixades d’eixes que els senderistes diem «trenca-cames».

La Serra Gelada té un nom que diverses teories expliquen. Una diu que en les nits de lluna, des de la mar, els mariners veuen els penya-segats com a una massa de gel surant en la mar, altres parlen d’una Cova Gelada. Però teoria que a mi més m’agrada - tot i que sembla no ser certa - és aquella que diu que quan els cartògrafs havien de fer el mapa van preguntar als pobletans quin nom tenia. Aquells van dir que «La Serralada» i els tècnics, de parla castellana, van entendre «La Sierra Helada» i així ho van fer constar als mapes. És la que més m’agrada perquè d’alguna manera es una mena de venjança cap a tants noms canviats a voluntat del poder central. Com diuen els italians «se non è vero, è ben trovato».

Per tota la serra ens vam trobar molts senderistes de diversos orígens. Fins i tot en un repetjó hi havia una xica d'accent eslau que tenia la música amb uns altaveus a tota veu trencant la pau que tant apreciem a les muntanyes. Per la banda de llevant albiràvem la verticalitat de les parets i, en la base, la rampa de les immenses dunes fossilitzades. Els pins, quasi bonsais aferrats desesperadament a la roca, mostraven branques de formes esculpides sota vents de terribles tempestes. La darrera de les baixades era prou més vertical que les altres i calia anar posant els peus amb cura als graons naturals de pedra. Benidorm guanyava espai en la perspectiva. La massificació urbanística era una constant com si fóra un formiguer. Un càmping enorme es manifestava com una quadrícula laberíntica de parcel·les on instal·lar la caravana i pensar que el paradís és possible. Benidorm és el paradigma del turisme per a tots. Pense que als d’ací no ens agrada, però no deixa de ser el paradís proletari on perdre el trellat en una nit etílica i dormir la mona en el diminut espai d’una tovallola a la platja.

Vam esmorzar en un dels cims gaudint d’un dia d’hivern que ahir semblava primavera. Molts altres senderistes passaven per la senda en una o una altra direcció. La Serra Gelada és magnífica i és una altra oportunitat turística.

Finalment vam iniciar el camí de tornada per una senda agradable per una pineda crescuda on abans degueren ser bancals de garrofers, oliveres i ametlers. La història del segle XX no va ser bondadosa amb la serra. Un parell de pedreres abandonades mostraven l’immens mos que es faria en temps on tot valia. L’olor d'aigües fecals ens va acompanyar ja prop del moment on la senda passava pel costat de la depuradora. En arribar a la carretera les deixalles es feien evidents. Tota una comitiva de xalets ens feina anar fent canvis de direcció constants. Una instal·lació hípica tenia un nom significatiu «Sierra Helada» el valencià ja no val en el territori de la colònia. Més endavant un complex de luxe amb clínica. Per davant impecable arquitectura ultramoderna, per darrere contenidors i treballadors fumant. Entre ells parlaven també castellà. Vam acabar la ruta per un camí en una segona pedrera ara parc infantil amb engrunsadors i tobogans.

La Marina Baixa era un paisatge primigeni fins que vam descobrir la gallina dels ous d’or. Encara queda part de la bellesa del passat. Els amics de Benidorm intenten conservar els noms i les tradicions, però finalment sols parlem d’un passat que ja no serà i d’un futur on la Serra Gelada sols serà un element més en l’oferta turística.

Tornem cap a casa pels carrers de l’Albir, desenes de jubilats del nord prenen cervesa al sol. Unes dones amb cames com a pernils de pell clara mengen a la terrassa d’un bar que una vegada va ser un bancal de secà. Les urbanitzacions imiten el model d’Altea i són rematades per cúpules de rajola blava que falsifiquen el passat de la nostra terra o el somni d’una Mediterrània verge que està soterrada baix un gratacel de formigó o xafigada per milers de pelegrins del sol.