Tocar fons

La Falla Vila Nova de Gandia em va demanar un text relacionat amb el motiu del seu llibret 2023: Marejats. En aquest sentit em va vindre al cap un cas que vaig conéixer d'un home que ho va perdre tot amb l'alcohol. En uns dies van fer fora tots els records i objectes de tota una vida. Era un bon professional segons diuen. En aquest sentit he jugat amb el doble sentit de marejat, com borratxo i marejat com una vida on s'ha perdut tot el seny i s'ha descarrilat de la ruta previsible. De vegades una carrera prometedora porta a una brutal destrucció si les circumstàncies així ho porten. En aquest cas he utilitzat el cas dels empleats de banca, que van veure com tota la seua vida desapareixia en la crisi del 2012. Tot açò en temps de falles.

Mario anava pegant bandades pel Carrer Major: dir que estava marejat és dir poc, ja que li faltava un tres i no res per a caure rendit pels vapors etílics. Ja era de nit i els establiments estaven tancats però hi havia molta gent encara que el miraven i discretament s’apartaven. Anava vestit amb la brusa de color Bordeus que havia preparat aquest any la falla per a tota la comissió. La portava tota tacada. 

La farra havia començat per a ell a primera hora del dia amb la despertà. A les voreres d’alguns carrers del barri hi havia diverses taules que les famílies de les falleres havien preparat. En totes hi havia a disposició dels visitants algunes ampolles de licors per a calfar el gelat i gris dia de Març. No havia hagut de demanar permís per a gaudir d’un dia lliure. Tots els dies eren per a Mario lliures. La fallida del banc on treballava l’havia deixat amb una jubilació generosa per a sobreviure, i molt més, sense haver de fer ni un brot als seus cinquanta-cinc anys. El que semblava un regal també era una perillosa trampa. Dedicat a contar diners i quadrar caixa, a omplir formularis i papers de la nit al dia no tenia altra vida que no fora el banc i el bar on anava a esmorzar. Llevada la ocupació principal sols quedava el bar on passava ociós les hores fins que, amablement, en sentir el núvol etílic al seu voltant, l’acomiadaven.

Acompanyant el passa-carrer se sentia realment feliç. Des de menut havia sentit estima per les falles i el comboi que comportava ser membre de la comissió del seu barri. La setmana de festes recuperava l’optimisme d’altres èpoques de la seua vida que en els darrers anys semblava caure en barrina com un avió que ha perdut el control. Aquell dilluns pertocava una torrada que els amics feien en una pastera davant del casal. L'ambient era magnífic, perquè hi havia amistat i camaraderia, però si Mario es feia dues cassalles de més, es posava pesat amb la lletania de les seues penes i obsessions parlant del món que havia perdut. Pitjor era quan de tant en tant es posava a discutir per qualsevol tema i bramava com un cérvol. Tots l’apreciaven, però aleshores havia arribat el moment en el qual, discretament, ja li fugien.

Mario havia aconseguit no caure i ja enfilava passeig cap amunt com un cosmonauta en una difícil missió planetària. Ja al final, per on havia estat l’antic hospital, tenia un local llogat on, com un nàufrag arribat a una illa, havia dipositat els records, les il·lusions i les pertinences de tota una vida en caixes de cartró. 

Anant pels carrers havia vist de lluny a la seua filla major. Va intentar saludar-la però aquella li va girar la cara i es va amagar entre el públic que veia passar la desfilada. Li va doldre al cor, però ja feia més d’un any que la família havia tallat tot contacte amb ell.

Després de la torrada de xulles i embotits la comissió, seguida per la banda de música d’Otos, va fer una volta pel poble anant a saludar les altres comissions i la fallera major. Encara que ja portava entre pit i esquena una bona quantitat d’alcohol no es manifestava més que en les bafarades de gasos inflamables que exhalava parlant amb uns i altres. Abans era una persona molt respectada. A les assemblees dels divendres els fallers debatien sobre els assumptes corrents de l’associació. Si es parlava de números Mario sempre tenia una opinió qualificada perquè sempre havia tingut sempre bon cap i reflexos adquirits en la seua professió. Ara divagava sense trellat fins que alguns fallers li amollaven un — si no has de dir més que bovades calla, tararot — Ell tot s'ho ria, aparentment s’ho prenia amb filosofia, però la processó anava per dins com se sol dir. Les humiliacions se les tragava contínuament quan sentia els comentaris per darrere dient que el banc se l’havia llevat de damunt. No era cert, la decisió havia sigut per la edat que tenia i que comportava una jubilació forçosa. 

Finalment va arribar a la porta del local i no va arribar a saber rodar la clau. Aquesta vegada no era com aquella en la qual uns companys de farra li van tabicar la porta. La borratxera el va fer caure a terra i es va quedar com un titella desconjuntat amb la boca oberta i la bava caient-li per la comissura dels llavis.

Només va deixar el banc, va agafar el costum de jugar partidetes de truc al bar que hi havia als baixos de la finca on vivia amb la seua dona i les dues filles. Dels cigrons van passar a les monedetes i algú dels companys de joc se’l va emportar a una timba més seriosa de pòquer. Algunes partides guanyades al principi el van portar a il·lusionar-se amb la fantasia de ser un gran estratega jugant a les cartes. A poc a poc havia anat endinsant-se en les partides fins a jugar-se les accions que havia acumulat en els anys d’empleat de banca.

Seria ja la matinada quan va ser despertat per un conegut. Els dos van intentar rodar la clau però aquesta no funcionava. No van veure un cartell apegat a la banda dreta de la porta. El conegut li va dir que podia quedar-se a un sofà que tenia a un taller uns locals més endavant. Ja arreglarien la qüestió de les claus l’endemà. Amb el cos cruixit pel fred i la postura Mario va acceptar agraït la invitació.

A l’hora de dinar va acceptar seure amb una taula i compartir algunes cassoles de bonítol que s’havien preparat. Maria Josep, la improvisada cuinera, el coneixia des que eren xiquets i li dolia en l’ànima veure qui va arribar a ser i què quedava d’aquell Mario que havia conegut temps abans.

Mario havia treballat molts anys als pobles de l’interior. Era apreciat per la seua eficàcia i do de gents i va anar ascendint amb una bona velocitat. Semblava que el vestit jaqueta i la corbata eren intrínsecs a ell i van ser molts els que li havien demanat favors i intercessions quan va tornar a treballar al seu poble. Dins de les seues atribucions sempre ho havia intentat però en caure en desgràcia els que es deien amics van desaparéixer com esperits fugissers.

La despertà va ressonar amb força a la porta del taller. Es va avergonyir d’haver-se quedat dormit vestit i més encara en veure en l’espill del bany una cara demacrada, sense afaitar i amb el cabell esvalotat. Va obrir la porta lateral, seguint instruccions, i va intentar arribar a casa.

La dona li havia demanat el divorci quan va veure que havia gastat els estalvis d’una vida jugant-se ho al pòquer. Ella amb una feina estable i una vida responsable es faria càrrec de les xiquetes i ell va haver de buscar-se la vida.

De la porta eixien un parell d’homes traient els estris de Mario. El matalàs ja estava dalt d’un camió. De res li va aprofitar la protesta. Un oficial del jutjat li va mostrar l’ordre de desnonament la qual s’havia manat per aquell dia. O s'ho emportava ell mateix o buidaven d’ofici el local. En aquest moment passava una comissió fallera tots ballant amb soroll i alegria. Mario va intentar engolir amb una boca seca com un paper de vidre. Les cames li tremolaven i la realitat va començar a ser un carrusel que girava en una atmosfera emboirada. Va caure a terra inconscient coincidint en el pas de la banda. En somnis va sentir una altra vegada que desfilava feliç i jove un dia de falles mentre un negre remolí se l’emportava més i més al fons d'un forat infinit.