Per les sendes de la vida. Benialí i la prehistòria.

fotos

Ahir era l’aniversari de Juan i calia honorar el seu dia amb una ruta. No és costum nostra eixir els diumenges, però la ocasió tan especial ho requeria. 

Prop de les set del matí vam enfilar cap a Benialí, cap i casal dels huit pobles de la Vall de Gallinera. En les seues gàbies de transport els tres gossets, Curro, el de Juan i Bianca i Llum, les meues compartien viatge i ruta amb nosaltres. Era la primera vegada que portàvem als dos menuts, ara amb cinc mesos, a més de la nostra Llum que, a dies d’ara, ha pujat a la majoria de cims reconeguts del País Valencià.

Els pobles de la Vall de Gallinera són encisadors. Conserven l'estructura irregular dels pobles moruns on la corba i la disposició laberíntica creen racons únics, uns on s’albiren els penyals de la Serra de la Foradada, altres farcits de flors i gats filòsofs amb la tranquil·litat d’un lloc on el temps va a una altra velocitat. Moltes de les cases són ara xicotets hotels rurals arreglats amb bon gust. La Vall de Gallinera intenta respirar amb el turisme. Pel que fa a l’agricultura ja se sap: un altre any s’ha perdut la collita de la cirera.

Eixint en direcció nord vam travessar el Riu Gallinera i per una pista vam arribar a l’inici del Barranc de les Bases. Encara l’aire conservava la frescor de la nit sota l’ombra dolça de la pineda. El camí, rescatat fa uns anys pels amics de l’associació cultural de la Gallinera, és una meravella del treball de pedra seca i salva el desnivell amb el trellat dels vells. Murs, baranes, graons i marges van apareixent com a petites obres d’orfebreria lítica que ja són part del paisatge natural. Si no hi haguera res més, ja pagaria la pena pujar el camí per a admirar la qualitat del treball fet.

És curiós veure que les dreceres quasi verticals són obra moderna. Cap camí tradicional abandona la ziga-zaga tranquil·la adaptada a l’orografia. Els éssers humans moderns viuen obsessionats per la productivitat, l'eficiència o l’estalvi de temps i obliden que, de vegades, la línia recta no és la millor solució per a anar d’un punt a un altre.

El Barranc de les Bases s’obri al sud entre dues parets de pedra calcària erosionada fins a crear abrics de formes arredonides on fa milers d’anys (entre 5000 i 8000) els primers ramaders i agricultors van deixar gravats i pintures que representaven escenes de la seua vida quotidiana. És aquest un indret fabulós per la quantitat de representacions que els avantpassats van deixar. En una de les coves es veu un gravat amb dibuixos clars sobre la paret, en altres signes i figures en roig que han suportat el pas dels mil·lennis com a testimoni dels qui van ser els ocupants d’aquestes terres.

Ocupant, no pense que hi haja millor paraula per a definir la nostra presència al territori on ara vivim. Cada vint o trenta anys arriba una nova generació que sempre pensa que el món s’acaba d’inventar. Davant de la marejant xifra d’anys passats des que aquelles persones van decidir gravar o pintar la pedra no som res.

Hui venien els tres gossets amb nosaltres. Els gossets, amb una vida estimada d'uns quinze anys, com a molt, corrien amb l'energia dels pocs mesos que porten al món. Per a ells cada olor, cada so, cada passeig és una experiència excitant. Per a Llum, la seua germana, la vida ja és un plat exquisit que cal gaudir amb més paciència. 

Ells no conten el temps com nosaltres. El present és la seua única realitat, però no cal dir que també es nota la seua energia vital d’acord amb la edat que tenen. Llum, la més major, gaudeix molt de les excursions, però ja va independent i segura de si mateix olorant allò que li interessa i seguint discretament el grup. Els dos menuts, en canvi, tot era una carrera energètica i un jugar a lluitar exercitant  els poders que van adquirint cada dia. Amb cinc mesos recent complits ja tenen quasi el cos amb les proporcions d’un adult tot i que son de vegades torpes i es peguen bacs i revolcons quan no ho esperen.

Juan em diu amb certa malenconia que ja no té la mateixa il·lusió per l’aniversari com abans. Certament quan eres jove cada any nou és un pas més cap a la plenitud, a partir de cert moment ja és un camí cap a la pèrdua i els humans ne som conscients. Quan som xiquets cada any és un triomf en la nostra escala cap a la plenitud corporal, mental, de drets i deures. Ser xiquet i sentir-se estimat és una cosa preciosa quan tens als pares, als germans, als iaios i als amics fent-te experimentar l’estima.

També de major, és clar, ens agrada que els que estimem ens mostren el seu apreci, però ja no és el mateix. De tota manera no deixa de ser bonic el dia on la gent que t’estima dedica un poc del seu temps — el patrimoni més preuat de la persona — a felicitar amb unes paraules d’estima o a compartir una taula. Els anys són com etapes en una carrera en la qual cada meta volant és més dificultosa. Volem arribar però ens dol a la vegada haver avançat tant.

Després del robatori de les pintures de Benirrama es va reforçar la protecció del jaciment de Benialí. Una reixa que va ser portada amb helicòpter protegeix ara els símbols, alguns a penes visibles, de la cosmovisió d’aquelles persones. Certament s’han de protegir: en els voltants algun destrellatat ha gravat en la pedra una figureta humana sense cap respecte per un patrimoni tan fascinant i tan fràgil a la vegada.

Els gossets continuaven incansables amb les seues baralles incruentes. L’estima la transformen en joc i aquest en brega continua fins que, esgotats, cauen exhaustes.

El camí continua ascendint fins a arribar al Corral del Tio Alberto. El dia lluïa amb colors vibrants destacant aquest paisatge brodat que és la Vall de Gallinera. Què té aquest paisatge per a enamorar com ho fa? Pense que és tant la magnificència de la geologia com aquest acurat brodat de bancals que escalen el vessant ombrívol fins al punt on comencen els indòmits penya-segats. Els pobles semblen miniatures d’un diorama a escala real disseminats pel terreny ondulat que destaca les casetes de joguet. Encara que alguns elements com a naus de gris ciment o ferralla embruten alguna parcel·la cal dir que el conjunt és encara quasi com va ser en el passat.

No hi ha ja ramat al Corral del Tio Alberto. Per tot arreu es veuen els murs d’un tancat ara inútil. On hi havia arbres de secà abans ara sols hi ha matoll. L'empedrat del terra en la senda, ampla i ben feta, són les restes d’un vell camí medieval que portava fins a Vilallonga via el Corral de Pere en Jordi i la Llacuna. Una era circular, lluny ja de la seua utilitat tradicional, fa de terrassa panoràmica sobre els pobles del voltant i la Serra de la Foradada. Ubicada al punt més alt aprofitaria els vents per a separar el gra de la palla.

Res queda d’aquell món de supervivència i saviesa tradicional. Parlem d’ecologia i ací tenim els millors exemples abandonats. Amb els recursos que tenien el seu abast van ser capaços de fer una forma de vida dura però viable. Les seues restes són ara el camp de joc del senderista que xafiga però no entén de vegades la significació d’allò que veu. Per a molts sols son pedres, per a altres els signes de la nostra història i cultura. Estem a un parell de generacions de la fi d’aquesta forma de vida i ja ens hem oblidat en gran mesura del que va significar.

Sonen les campanes del poble. Toquen a mort. Li ho comente a Juan que no coneix els tocs de campana, jo tampoc és que me’ls conega en absolut però eixes campanades són inconfusibles.

Vam fer parada i fonda sota uns pins. Amb gana vam menjar els entrepans amb la mirada atenta dels nostres raters sempre a punt per a demanar una almoina. Juan va agafar Curro al braç i els vaig fer una foto. Els gossos són animals molt especials. Tal vegada els hem fet al nostre gust i criteri, però la veritat és que cadascú d’ells és un ésser especial que mereix tota la nostra estima per la capacitat de treure el millor que tenim. Es veu que Curro i Juan ja són inseparables.

Vam fer un brindis per la salut i per un futur molt llarg en les nostres vides.

El poble està tranquil com sempre. Passem per davant de l’església i un cotxe de difunts està a la porta. Dins del temple la gent seu circumspecta als bancs. La veu del rector es sent clarament mentre rebota pels murs de la placeta. Passem ràpidament i amb respecte. El safareig, a pocs metres del campanar, arrebossa aigua fresca i clara. No té sostre i està tot emblanquinat. Una acolorida imatge de la Verge Maria presideix la font de dos dolls. A les parets l’ajuntament ha instal·lat unes fotografies del mateix indret en el passat. Tots els personatges estan identificats. Rostres d’altres dècades i somriures davant la càmera. Cada un té el seu nom o malnom, menys un. Sembla que ningú no el va reconéixer. El vent de la història l’ha portat a l’oblit.