El valencià està fent-se vell.






Al centre mèdic, policlínica li diuen, tot és un anar i tornar de persones. De tant de trobar a gent que, en la majoria, parlen en castellà, ja quasi ni esperes interacció en la nostra llengua. Esperes amb estoïcisme una conversa en castellà.

Em ve al cap el personatge de la pel·lícula Gran Torino, el magnífic iaio encarnat per Clint Eastwood, el qual va a buscar el metge de capçalera i troba una doctora d’origen asiàtic, hindú, si no recorde mal. Aquesta pel·lícula parla de la difícil convivència dels més majors en un món on les arrels culturals pròpies estan sent substituïdes per les de comunitats immigrants que aporten les seues llengües i costums.

A Gandia el valencià està en una baralla on, per una banda, els xiquets el coneixen i poden fer ús d’ells, com es veu en el cas de les falleres majors i els nouvinguts que adopten el castellà generalment per falta de més gana i perquè aquest està consolidat a la ciutat ducal.

Pel que fa als metges veig que els “de tota la vida” van desapareixent i venen de nous amb cognoms de sabor hispà. No, no em queixe d’ells ni del seu origen. El personal sempre m’ha atés amb educació i no puc dir res mal d’ells. La pneumòloga de Dénia, una xica de color amb un castellà perfecte que mostrava que s’havia criat ací. L’al·lergòleg, també jove, tenia accent sud-americà. En urgències, ja fa uns anys, vaig trobar metges cubans. A recepció la tendència d’ofici és que t’atenguen en castellà . Alguna xica és estrangera, eslava jo diria, i encara que ahir la sentia dir que fa vint anys està fent la seua tasca no l'he sentida mai en valencià i sí en anglés, en molts anys que l’he vist, . Altre personal dels centres mèdics en canvi, una minoria, sí que parlaven en valencià (o català en un cas) i ràpidament s’estableix una complicitat més íntima si la persona en qüestió és agradable en el tracte.

Ahir, quan vam entrar a la consulta de la metgessa que em va atendre vaig tindre la grata sorpresa de ser atés sense ser preguntat, directament, en valencià. He de dir que em va causar tanta sorpresa com alegria. Puc expressar-me perfectament en castellà, però el valencià té sonoritats maternes irrepetibles.

Encara que a mi em parlaven en castellà de xiquet —coses de la Gandia dels seixanta — els meus pares parlaven entre ells en valencià igual que els oncles i els iaios. Cabuts tots ens parlàvem en castellà. No s’ho recrimine, en l’ambient de la dictadura semblava que les consignes d'acabar amb una llengua que consideraven vulgar, van fer molt de mal. Encara comentaris com els que va fer Rosa Benito a T5, dient que Xàbia "era Jávea de toda la vida que estamos en España", són molt trists. Ella que es proclama "alicantina" i amb una iaia que parlava valencià renega d'ell.


El cas és que el valencià sempre ha estat en el meu medi ambient per més que de menut vaig ser privat d'ell en el tracte directe. Ja a l’institut vaig aprendre a parlar amb els companys dels pobles que si l’utilitzaven amb normalitat. A la platja, de socorrista, també era el valencià la llengua vehicular. A la facultat recorde els crits d'altres estudiants quan algú feia una intervenció en valencià. Tot per no parlar de les reunions de veïns on sempre alguna ànima beneïda et recorda que hi ha gent que no l'entén.


Tornant a la consulta vaig gaudir molt de la simpatia de la jove doctora de cognom Pellicer i de Carlet, va dir. Pense que em va fer sentir en ma casa, en família. Res més bonic que et parlen en una llengua menyspreada i que tu tant t’estimes. És per això que no entenc aquesta resistència al fet que els funcionaris, metges també, aprenguen el valencià. Crec que és una part essencial de la seua tasca. Parlar dels problemes de salut necessita de l'empatia entre pacient i facultatiu i el professional és el que ha d’apropar-se a les necessitats emocionals d’aquell al qual vol curar o pal·liar les seues malalties. I acollir a cada persona, sempre que siga possible en la seua llengua.

Em ve al cap un fragment de Benedetti quan parla del seu estat físic. Deia que podia botar un toll d’aigua, córrer i agafar el tramvia si calia i fer coses com quan jove, però sols el fet d’adonar-se significava que estava ja fent-se vell.

Quant agraïm un poc d'atenció en valencià! En realitat és que ens adonem de com està en una lenta i (espere que no) irreversible decadència. Tant de bo que les persones que treballen per atendre'ns als valencianoparlants s’expressaren sempre en valencià. Seria un bon senyal de la seua salut.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy