El Benacantil i el Castell de Santa Bàrbara. L'Omphalos d'Alacant

Les fotos

Dalt de tot semblava que el món sencer girava al voltant de la penya màgica. La ciutat, ultrapassats els límits del centre urbà antic, va iniciar un moviment envoltant que va deixar la penya com un con irregular sorgit de la terra eixuta i blanca de l’Alacantí. Les avingudes ondulants nuaven les torres desmesurades per totes les direccions. Alacant sempre m’ha paregut una ciutat contradictòria amb una façana marítima espectacular que va degradant-se en barris força caòtics que van estenent-se pel desèrtic ermàs a ponent. A vista del teleobjectiu de la càmera encara sembla més bigarrada l’acumulació infinita de cases i carrers que sols s’acaben on el perfil de la ciutat retalla les serres.

Feia molts anys que no havia tornat al castell i el recordava vagament. Amb un dia calorós, ja més canícula que primavera, vaig voler pujar amb el cotxe i, vist que la carretera d’accés estava tallada amb tanques i pels voltants els vehicles ocupaven en línies seguides tots els carrers, vaig decidir pujar a peu per una de les sendes indicades. En dies ja propers al solstici d’estiu, el sol queia des d'una vertical quasi tropical amb una llum blanca encegadora. A poc a poc vaig guanyar altura gaudint de les vistes dels cent huitanta graus del vessant nord del Benacantil. El topònim és d'origen àrab Banu-lQatil, que deriva de les paraules bena, transcripció a l'àrab de pinna, 'penya' en llatí, i de laqanti, adjectiu que prové de Laqant, el nom àrab de la ciutat, del qual també prové el nom d'Alacant en valencià. Pense que per als alacantins la seua muntanya és una sort d’Omphalos, el melic del món, perquè és precisament el seu “Axis mundi” el centre del món, el seu món en aquest cas.

La porta principal del castell modern, mira la Serra Grossa que ve a ser un tossal aspre, cobert de matoll i de terra clara que tanca la platja del Postiguet i deixa sols veure l'acumulació de torres de la Platja de Sant Joan. Al fons el Puigcampana en terres, la Marina Baixa que als que parlem valencià ens semblen la llar. L’Alacantí, per moltes raons, ja comença a ser altra cosa.

El Castell de Santa Bàrbara és el producte de l’acumulació de civilitzacions que van anar convertint el talús de 169 metres en punt estratègic per al control de la rada d’Alacant. Tot i haver estat ocupat en èpoques anteriors, la primera notícia escrita d’un castell és del temps dels àrabs, però la imatge actual és un conjunt de baluards, muralles, torres, casernes, garites i tants altres elements de la parafernàlia militar. Sembla curiós que aquella utilitat defensiva i, perquè no dir-ho, repressiva siga ara el punt d’atracció de visitants desitjosos de veure la impressionant perspectiva de la ciutat des del seu cim més icònic.

El Benacantil era ahir una mena de Torre de Babel amb molts turistes de pell lletosa i llengües alienes, encara que no sé si dir que el valencià és també ací una excentricitat dels visitants de les comarques centrals. El xicot de la porta em va preguntar si era la primera vegada. Jo vaig dir que no, que feia més de trenta anys jo ja hi havia estat. Va ser un estiu, allà cap a l’any 1988, quan al cim del tossalet on s’ubica a l'Institut Jorge Juan vaig fer el meu segon intent d’aprovar l’oposició. Ahir era la meua filla la que feia un examen i jo anava de xofer.

El recinte del castell, compartimentat, com sol ser en aquests recintes defensius va lligant espais cada vegada més alts fins que arriba l’esplanada que hi ha al cim.

Alacant sempre ha estat una ciutat connectada amb el nord d’Àfrica. El transbordador connecta Algèria amb el port i ha sigut la via d’entrada d’atacs de pirates com el camí natural per on els valencians van anar a treballar a la que fora colònia francesa o ara els magrebins venen a Europa. Ja en el 1545 es va fer una remodelació en el front que recau a la mar amb muralles imponents en forma de tisora amb carreus perfectes.

Tal vegada els episodis més espectaculars en la vida del castell van ser els que van succeir a la Guerra de Successió. El castell va passar d’un bàndol a un altre successivament i ja el 1708, els botiflers, partidaris de Felip V, van minar la base amb explosius. Per a això, van excavar els túnels corresponents per a formar la mina, que va quedar acabada a mitjan febrer de 1709, carregant-la de munició el 28 d'aquest mateix mes. Van ser 1500 quintars de pólvora per a ser explotada. El 4 de Març es va encendre aquesta. Una porció del Castell va ser destruïda, morint un dels oficials i uns vint soldats. No obstant això, no serà fins al 19 d'Abril, quan la guarnició anglesa abandone la fortalesa, sent així Alacant l'última plaça en mans dels maulets.

Les gavines volen elegantment en cercles aprofitant els vents ascendents provocats pels costeruts vessants. Amb els seus miols protesten tant de les visites com d'altres dels seus congèneres. Tot el món gira als peus del Castell de Santa Bàrbara. Els éssers humans a les platges, els vehicles de joguet per les avingudes, els iots o els vaixells al port. El món, per un moment, sembla tindre el seu eix amarrat al Benacantil.

Alacant és una ciutat amb esperit comercial i obert al món. Els idiomes estrangers no són nous i el valencià sembla una relíquia caminant i escoltant el parlar de la gent. Alacant és un tascó entre Santa Pola i Elx, on encara perviu el valencià i la Vila Joiosa. El castellà pesa molt en la idiosincràsia dels seus habitants i es veu que ha fet fortuna el terme “alacantí” o “alicantino”. La línia Biar Busot continua sent una frontera invisible que ens separa als descendents d’allò que va ser el Regne de València.

Feia molta calor, però no vaig voler baixar per l’ascensor que et porta a la base del tossal. Pel parc de l’Ereta, en alguns moments caminant completament sol, vaig arribar al restaurant homònim. El tallat que protegeix la part meridional de la fortificació es veu imposant en la distància. La cara del moro de la llegenda, en el meu cas el perfil, es percebia amb una expressió d’angoixa existencial mirant a les terres africanes davant d'una lluna flotant en el blau del cel. La brisa marina arribava refrescant per moments i altres més aviat la xafogor de la terra calcinada.

Cada vegada quedava a més distància, dalt, dominant la ciutat, el castell. Si quelcom hem guanyat, és en aquesta conversió pacífica de la muntanya en atracció de visitants queferosos.

Vaig arribar a la porta del Mercat Central, aleshores tancat. Un músic tocava la guitarra a les escales principals davant la porta. Qui diria que va ser un indret de mort en el bombardeig del 25 de maig de l’any 1938. Aquest formava part de la campanya de terror ordenada per les autoritats franquistes, després que les tropes rebels van arribar a la Mediterrània i van començar el consegüent avanç sobre València. A Alacant, al voltant de les 11.15 hores del dia esmentat entre 7 i 9 avions Savoia SM-79 «Sparviero» del bàndol rebel, procedents de Mallorca, van llançar sobre la població d'Alacant al voltant de 90 bombes, algunes de les quals van encertar el Mercat Central, replet de gent. L'alarma antiaèria no va funcionar, per la qual cosa els civils no van tindre temps per aixoplugar-se. El balanç de víctimes mortals és inexacte, amb una quantitat aproximada de 300 morts. Estudis realitzats sumen els 275 aproximadament que figuren en el registre del Cementeri Municipal (100 homes, 56 dones, més de 10 nens i més de 100 persones no identificades), un nombre indeterminat d'enterrats en localitats properes i més de 1000 ferits. Segons estudis i entrevistes posteriors als supervivents, les escenes ocasionades per tanta destrucció van ser dantesques, amb moltes baixes per decapitació.

Feia Calor. L’avinguda ja estava decorada per a les festes de Sant Joan. Com hem vist a la Ucraïna tot pot canviar sobtadament si arriba la guerra i la violència. La pau sempre és un ésser fràgil.