Paradisos en la terra. El Jardí Botànic de Desi Ribes.

 


Fotos del text

La Llacuna s’estén a dues bandes de la fita dels termes de Vilallonga i la Vall de Gallinera. La carretera que escala les muntanyes va obrint la perspectiva més majestuosa de la comarca de la Safor i, a partir d’un moment determinat, de Forna i la Serra de Mostalla.

La Llacuna era en els anys setanta un lloc molt remot. No feia molt que s’havia obert una carretera que permetia arribar a l’altiplà amb vehicle de motor. Una vegada vam fer una excursió de diumenge i ens vam trobar amb un forner de Gandia que havia comprat una parcel·la que escalava el vessant de la Safor que fa esquena a l'impressionant circ. Orgullós ens va mostrar la seua propietat en un moment on la Llacuna era un indret tradicionalment agrícola però sense cap infraestructura.

La Llacuna, ubicada entre les serres de La Safor i l'Almirall, és una conca càrstica de terres argiloses i avencs que engulen l’aigua que pel subsol acaba arribant a la font dels setze dolls de Vilallonga. Els més majors deien que quan es llaurava la terra com calia l’aigua eixia de color roig a les fonts del poble. La Llacuna és de terres argiloses que arriben a embassar l’aigua en moments de precipitacions intenses explicant així el nom. En un dels extrems de la vall hi ha un toll sempre amb aigua on era el final de la carretera. Ara aquesta continua fins a L’Orxa o per un ramal amb la Vall de Gallinera. És una carretera tan poc transitada que es pot caminar per ella amb prou tranquil·litat sense ser pertorbat pel trànsit.

L’amic Desi Ribes ens havia convidat a fotografiar les plantes i insectes i vam quedar amb ell a l'ermita a les huit del matí. La Llacuna ha perdut gran part del seu sentit agrícola. Si es revisa la foto aèria del 1957 que van fer els americans es veu la inconfusible seqüència de punts i línies característica dels bancals. Hui, perdut aquest caràcter, hi ha una barreja entre pinedes i casetes disperses entre camins laberíntics. Si es vol posar un exemple d’urbanisme aleatori, aquest és un dels bons. A partir d’aquells pioners de la primera visita s’han anat fent cases i casetes que arriben fins i tot on la plana es desploma cap a Forna. Molts estrangers i nacionals han fet ací la seua morada i, com solen fer, han anat tallant els camins tradicionals que comunicaven totes les parts. El resultat és un conjunt de pinedes frondoses, selvàtiques diria jo, amb sendes perdudes. Alguna parcel·la, segons ens ha contat Desi, s’ha quedat envoltada entre altres sense accés com si d’un illot perdut al que sols es pot arribar per aire.

Comentant aquests temes hem arribat al grup de xalets que s’agrupen dominant Forna i Mustalla. Algun d’ells mostra eixe aspecte típic dels llocs on els propietaris no van molt. El camí estava ple de papallones volant de flor en flor amb canvis de direcció i altura ràpids que tant els caracteritza. La vista cap a l’est, enterbolida per les boirines, mostrava els perfils de Segària, el Montgó, les Covatelles i Mostalla. Entre l’Atzúbia i Forna es veien els bancals ordenats de tarongers que finalitzaven amb uns vessants indòmits i uns barrancs feréstecs d’accés impossible. La immensa pedrera de Forna es mostra com una ferida en la textura del paisatge. Són lletges però necessàries, va raonar Desi. Certament són materials imprescindibles en el món modern, però sempre les sent com ferides al cor. Pocs animals tenen la capacitat de canviar els paisatges com nosaltres per a bé i per a mal.

Vam seguir una pista forestal canviant a una senda entre arbres molt bonica. Sembla impossible que aquesta zona que ara sembla tan natural foren un dia bancals de secà. La natura ha représ allò que era d’ella on se li dona l'oportunitat, però de sobte la realitat s’imposa: un altre grup de xalets equipats d’antenes parabòliques i panells solars per a tindre serveis d’internet i llum. No hi ha cobertura de telefonia, la línia d’alta tensió que es va fer mai va ser aprovada per la companyia elèctrica i sols arriba l’aigua potable per una canonada des del poble. Com us dic tot l’urbanisme a la Llacuna és una mica caòtic.

Els ajuntaments generalment deixen fer si ningú es queixa i fins i tot si es queixen, no fan res fins que el problema necessita una urgent solució. Fa uns anys hi havia una manada d'uns trenta gossos en una parcel·la que fugien del tancat per a empipar a caminats i ciclistes que passaven precisament per l’entrada a la zona. Quan es va solucionar? Quan havia de passar la Volta Ciclista a Espanya. Així les coses la Llacuna és un indret tranquil perquè no s’ha fet mai un ús del sol intensiu i sí una dispersió anàrquica que crea prou espais verds entre casa i casa.

Vam arribar a la finca de Desi, el qual va soltar els dos gossos per a anar a mostrar-nos una preciosa carrasca submergida entre la vegetació. Finalment van entrar al seu regne particular. Desi, amant de la botànica, ha anat fent-se amb llavors d’arbres de tota mena, castanyers, sequoies, cedres i molts altres que ara creixen en una mena de jardí botànic. Els insectes, papallones, abelles i abellots, brunzien per tot arreu. Pels voltants tot estava tranquil i els pit-rojos acudien a la fonteta que els ha preparat amb la tranquil·litat del qui ho fa tots els dies sense ser molestat.

A l’ombra del porxo vam raonar metre féiem la cerimònia de l’esmorzar amb cacaus i olives. Desi comparteix amb nosaltres l’estima per la natura i les muntanyes, encara que ell a la categoria següent d'indrets i crestalls que no molts fan.

Vam fer una volta pel jardí veient dos avencs que té en la parcel·la i els potents murs de pedra seca record d’altres temps de bancals. Els éssers humans som els grans modificadors del paisatge. Podem desfer un paisatge, mantindre’l o crear un de nou. Podem ordenar l'espai o crear el caos. El jardí de Desi és aquest paisatge artificial on la natura s’ordena de manera tan discreta que no es percep la ment humana. El resultat és un xicotet paradís a la Llacuna que ha anat agafant forma sota la batuta d’un director d’orquestra apassionat per la botànica. Les condicions microclimàtiques de la Llacuna han permès l’arrelament d’exemplars poc comuns a les nostres muntanyes o en perill d'extinció. Si fora arbre m’agradaria viure al verger de Desi.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Animaladas

Walter White va a Tibi