Les invasions bàrbares

(fotos de la excursió)

El soroll irritant d’una serra radial rebotava en les parets còncaves de l’abric i es va reproduir com l’udol d’un monstre en les parets del Miserat. Una veïna ho va escoltar, pensava si seria algú fent llenya; era temps de pasqua i la gent es mou més per les zones rurals. El que ningú no sabia és que un grup d’individus havia forçat les proteccions de l'abric de Benirrama i estava tallant sengles plaquetes quadrades de la roca calcària ataronjada pels minerals. Sobre la superfície hi havia figures pintades amb color roig pels habitants de la zona a la prehistòria feia cinc mil anys. Sols ells, aquells avantpassats remots, sabrien quins motius els van portar a dibuixar de forma esquemàtica éssers humans per molts abrics del vessant de ponent de la Mediterrània del que ara és la Península Ibèrica. En moltes d’elles es veuen representades les tasques de la vida d’aquelles persones.

La ferida va quedar a l’aire com un signe de la vergonya de no haver pogut preservar el patrimoni ancestral i va ser descoberta alguns dies o setmanes després. El que us conte va ocórrer el 1993 a la part més oriental de la Vall de Gallinera molt prop de Benirrama.

La denúncia que la direcció de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i el Ministeri de Cultura van traslladar a la Interpol responia a una sospita molt concreta. Els indicis apuntaven al fet que les peces les podia tindre una xarxa de Dénia que venia al mercat negre de l'art a Europa àmfores romanes. Anys després es va parlar que un antiquari de la Marina Alta podia tindre les pintures. Però ací van acabar les pistes. La pèrdua és, ara per ara, irrecuperable i el dia de hui se segueix ignorant qui va ser i on van anar a parar.

Sembla que a la Vall de Gallinera mai passe res, però la història, al llarg de les centúries, ha demostrat que de tant en tant la pau es trenca sobtadament. De tant en tant grups d’éssers humans depredadors han volgut trencar la pau de l’indret apoderant-se del que no és seu o almenys és de tots. Som socials, però també territorials i possessius. Volem el que no tenim i en un món on les possessions són riquesa i estatus algú va voler atresorar un fragment d’història mil·lenària.

Aquell dissabte anava a fer calor i, per això, a primera hora, quan el sol encara no havia arribat a Benirrama vam iniciar la nostra ruta creuant el rierol de la Gallinera encara amb aigua corrent. Alguna fita, pedres apilades com en un antic monument neolític, ens indicaven la senda. Passant pel costat d’uns estables decrèpits vam veure diversos vehicles abandonats, ofegats entre la brossa, com si la realitat fora una pel·lícula post apocalíptica on la civilització humana ha desaparegut. És la lluita entre Apol·lo i Dionisos. L’ordre humà contra la tendència universal al caos. Tot intent de civilització mor ofegat per la natura si a aquesta se li dona la mínima oportunitat de recuperar el seu espai.

La pineda deixava esquerdes obertes per on la llum matinera d’or es filtrava entre les copes dels arbres. Entre la vegetació es deixaven veure les puntes dels murs d’una antiga casa. Corral li diguem a tot, però tal vegada fora un dia la llar de musulmans que van ser expulsats de la seua terra. Aquestes valls estan farcides de despoblats moriscos. La barbàrie de la intolerància va deixar la Vall deserta i va obligar a ser repoblada per colons mallorquins els quals, fins fa no tantes dècades, encara parlaven amb trets dialectals propis. Moltes alqueries musulmanes van ser utilitzades com a corrals per al ramat però la seua complexa estructura denota la seua funció primitiva de llar.

Es preguntareu pel significat de “Gallinera”, doncs bé, sembla que l'etimologia del terme prové del nom preromà format per kal (roca, penya) i inar (obertura, forat), de manera que el topònim indica el referent paisatgístic més destacat de la vall, l'anomenada Penya Foradà, una paret calcària enderrocada per l'erosió que forma un arc de pedra natural i que es divisa des de la llunyania i que fascina als éssers humans els dies en els quals el sol s’alinea amb el forat.

Vam resseguir el camí fins a arribar a l’abric de Benirrama on vam poder veure les pintures que han quedat i els requadres de pedra ferida per la línia recta que mostren l'avarícia humana. S’ha instal·lat una gran estructura metàl·lica que permet veure amb comoditat el jaciment espoliat a l’altura dels ulls del visitant. També es mostren cartells informatius amb fotos de com eres les pintures desaparegudes. La instal·lació és còmoda per a les visites però, com sol ocórrer, li furta la gràcia a l'espai natural.

A aquestes hores per la carretera ja començaven a pujar grups de motoristes produint un fort soroll amb els seus motors i altres de ciclistes deixant parlant-se uns als altres a tota veu. La Vall de Gallinera està travessada per una carretera sinuosa que agrada molt a les dos i a les quatre rodes i sempre hi ha gent anant i tornant sol pel gust de jugar amb l’orografia del terreny.

Una vegada visitat el jaciment vam continuar adreçant-nos cap al sud. Vam passar per una antiga casa de pedra reformada però solitària i jo diria que una mica oblidada. Tot siga dit, el lloc era de difícil accés amb vehicle i no imagine una habitació continuada portant els queviures per una senda. Un ninot abandonat en un pati d’accés donava una nota d’humor un poc macabre. Una casa de gent estrangera? Tal vegada. Una nova invasió pacífica arriba ara del nord. Molts d’ells venen amb una fantasia primitivista com van fer tants escriptors romàntics venint al sud fugint d’una realitat opressiva a l’industrial d’Europa del nord. Alguns forasters agafen les cases velles dels poblets que formen la Vall i les reparen i les habiten contribuint al poblament de la Vall. Altres volen casa moderna i els rapinyaires locals arrabassen amb les muntanyes per a oferir-los una porció del paradís. Afortunadament ací no ha passat encara de forma massiva, però sols cal anar a la veïna l’Atzúbia o a Pego per a veure els vessants dels tossals farcits de formigó.

Vam travessar el riu, quasi sempre sec, fins a arribar al lloc previst de pas. No es podia, ja que l’aigua de les darreres pluges abaixava tranquil·la però amb gana i l´únic gual envoltat de vegetació. Vam haver de pujar uns metres el corrent per a accedir a la carretera per uns bancals. Un Audi roig va passar en aquest moment a gran velocitat fent cantar les rodes a les corbes amb poc respecte als que caminàvem per la vora, tal vegada pensant que es trobava a un ral·li. No es va aturar quan Juan li va fer gestos perquè anara més tranquil. Arriben els bàrbars una altra vegada.

La següent fita era la Font de la Mata, nom, com sabreu, molt comú en les nostres terres i que és la més oriental de la vall. La font rajava aigua amb tal quantitat que omplia i feia d’espill del paisatge en les bases d’aigua transparent de la part baixa. La Font de Benimarsoc, uns metres més a dalt, brollava d’una cova amb sostre falcat per un pilar desbordant-se per la carretera com en un improvisat rierol. A pocs metres hi és el despoblat morisc homònim, sols queden alguns murs en ruïna, estava cobert de matoll i per cap lloc es podia accedir al seu interior.

En guanyar altura vam veure a l’altra banda de la vall la solana d’on veníem i el paisatge cap a ponent cada vegada més obert. En la banda de l'obaga la vegetació es veia verda i fresca com a resultat de les intenses pluges. La floració del final de la primavera omplia de punts de color tot el vessant i les desenes de papallones feien danses en l’aire que no sabíem si eren rituals d’aparellament o guerres pel territori. El que ha fet bé a la natura ha fet malbé a l’agricultura. L’aigua ha farcit els aqüífers però també ha fet malbé a tots els arbres fruiters. Els cirerers, arbre icona de la zona, han perdut tota la collita de l’any i sols alguna anèmica cirera solitària penjava de les branques.

La pista ens va portar a un balcó natural encarat a ponent. Que bonica és la Vall de Gallinera! Benirrama surava com un diminut núvol blanc en un mar de verd. Tot sembla natural, però en realitat és el resultat de l'ancestral interacció humana. Els bancals són un brodat fet a poc a poc, al pas dels segles, i hui són una part inseparable del paisatge. Les penyes de la Serra de la foradada s’alçaven magnífiques al sud protegint amb la seua ombra la vegetació. El Castell de la Gallinera, de propietat privada i tancat al públic, s’alça encara com a clau entre la mar i l’interior amb torres en ruïnes que són ara defenses inútils davant de les invasions modernes. Entenc les raons dels propietaris per a tancar-lo a les visites públiques. Malauradament, fins als visitants més improbables, es fan als castells la foto pujant a un mur o sobre un arc amb mínim equilibri. Barbaritats es veuen moltes per les xarxes socials.

Feia molta calor ja. A la vista de Segaria, Pego i el ferm perfil del Montgó, dibuixat entre perfils de blaus entre boirines, vam anar guanyant altura. La natura s’ha recuperat de l’incendi de fa uns anys i les línies dels bancals d’abans hui sols queden dibuixades pel matossar que agafa formes lineals que no pertoquen a la natura. Els arbres encara tardaran anys a recuperar el vigor de fa uns anys.

Xillibre? Miserat? Almiserà? Quin és el nom del cim que des de la Safor anomenem amb ignorància com “Les antenes de Pego”. Sembla que d’una banda li diuen d’una manera i des de l’altra de forma diferent. El cas és que és un pic separat de la resta i que, tot i no arribar als huit-cents metres, té unes vistes privilegiades. La carretera de servei al cim és molt estimada com a port de muntanya pels ciclistes que lluiten amb un pendent infernal i gaudeixen després d’un divertit descens entre corbes. Sols puc dir que caminar amb la solana que ja feia era prou desagradable i les botes semblaven quedar pegades al ferm a cada pas.

Al cim hi ha una construcció per a l’observació forestal. La vigilant ens va saludar sense antipatia però amb la cordialitat justa. Se sentia, mentre esmorzàvem, el brunzit de la ràdio dels forestals. Entre boirines s’albirava la Safor, la Gallinera, la Vall d’Alcalà i tota la cadena de serres de les Comarques centrals.

El camí ja era descendint altra vegada, primer per l’Assagador, ara una carretera asfaltada, fins a la preciosa senda del Passet de Benirrama. Per una obaga entre frondoses pinedes i bancals de sequer el camí anava descendint en ziga-zaga lligant l’altiplà de la Vall d’Alcalà i els pobles de la Gallinera. L’empedrat era el típic de les sendes centenàries de l’època andalusí. Qui sap quantes generacions han pujat i baixat per ell. A l’esquerra les potents parets de la foradada creaven racons pràcticament inaccessibles, plens de misteri, indrets de llegenda on ocultar tresors o trobar noves espècies. Les pedres caigudes en despreniments del passat han creat racons de puresa sintoista en combinació amb la flora natural i els conreus. Si un jardiner japonés ho haguera preparat, no semblaria més ben disposat.

Així és el nostre planeta modelat pels éssers humans. Per una banda apreciem la bellesa i gaudim de la tranquil·litat i la pau. És la part més digna d’allò que diem el gènere humà. Hem sigut capaços de conviure amb la natura sense arrabassar amb tot fins al dia de hui on allò que semblava inabastable es veu amenaçat en tot el sistema.

Sembla que les coses han canviat. El planeta és un objecte de desig en un món consumista. Practiquem la rapinya per a fer-nos amb el que és de tots o obliguem a fugir d'un territori als seus legítims habitants. Tots tenim “dret” a utilitzar la natura a la nostra conveniència. Ho vull, ho tinc. No és nou. Els dos castells que tanquen la Gallinera són ja inútils però també un record de temps on la barbàrie va arribar a acabar amb la pau de la Vall.

Divulgar o no divulgar? Queda sempre la pregunta si la tasca de donar a conéixer el nostre patrimoni porta a la seua mort per l’excés d’entusiastes turistes que volen gaudir de la bellesa mentre la destrossen.

Vosaltres direu. Vostre és el judici.