Aigua, foc, terra, aire. Visitant Relleu en dia de Sant Joan

fotos

El dia de Sant Joan l’havia iniciat a vora mar banyant-me els peus a l’aigua cada vegada més càlida de la Mediterrània. A l’esquena desenes de fogueres pintaven cercles taronja on les siluetes i les figures de les persones es banyaven amb foc al davant els atrevits suraven en les tranquil·les aigües fosques de la mar. Allà, dalt del terrat d’un conegut hotel, desenes de persones llançaven globus de color blanc que suraven en la càlida negror com asteroides ingràvids en el seu vol cap a dins de la mar.

La platja es veia com una coreografia de moviments aleatoris dels milers de participants en el ritual del foc. Les seues siluetes es retallaven front al fulgor de la foguera municipal i les espurnes acolorides del castell de focs d’artifici. Els lluminosos cartells dels locals i els fanals complementaven aquesta imatge de llum i nit. Les llums blaves dels vehicles policials i les ambulàncies recordaven que Sant Joan és una nit tant màgica com salvatge. 

Després de tres anys torna la vida.

Cada generació s’adaptava a la festa segons la seua energia vital. Els adolescents en els seus primers anys de llibertat corporal desfilaven com a éssers clònics fent ostentació de la seua efímera bellesa. Altres seien amb les seues cadires de platja en rogles d’amics adorant el foc. Com xamans en un deliri, altres botaven les flames. Famílies llatines feien festa als ritmes dels països que deixaren. Parelles joves anaven amb els carrets de nadons per la plataforma del passeig. El deu estiu arriba i cal idolatrar-lo amb foc i l’aigua que va fer sorgir la vida d’aquella sopa química del començament dels temps.

Unes hores després, cap a les huit del matí, ja marxem amb bon peu. El camí és agradable i anem gaudint de les vistes de les nombroses serres del voltant. Sols he dormit unes poques hores, però calia arribar a temps a la primera visita al Pantà i la seua pasarel·la. Hem deixat a l’esquena el poble de Relleu i, per un paisatge d’argila blanca i aire semidesèrtic, anem cap a l’embassament que en el segle XVII va recollir aigua per a les hortes de La Vila Joiosa. La Marina Baixa i l’Alacantí, en general al sud de Bèrnia, ja tenen un aire àrid molt diferent de les nostres comarques més al nord. Ací l’aigua és encara més una qüestió de vida o mort.

El camí de ferradura tradicional discorre junt al llit del riu en un paisatge de bancals de secà farcits d’oliveres i ametlers . Com si es tractara d'un miracle, milers de diminuts gripaus fugen en totes les direccions i hem de caminar amb cura per a no causar-los dany. Les papallones ens tempten volant de flor en flor per davant de nosaltres però fugen tímides si les volem fotografiar.

El llit del riu va tancant-se en un congost que fa segles es va aprofitar per a aturar el cabal del riu. El Pantà de Relleu, situat a l'extrem sud-est del terme municipal i just abans del terme d'Orxeta, recull les aigües del riu de la Vila, que esdevingué riu Amadòrio per una mala transcripció. Es tracta d'una construcció del segle XVII, del tipus volta arc de 30 metres d'alçada i de 10 metres de gruix a la paret. La presa va ser construïda a iniciativa dels habitants de la Vila Joiosa, que van rebre el 1653 el document del rei Felip IV autoritzant-ne la construcció. 

Des dels seus orígens el poble de Relleu es va oposar a la construcció d'una presa que, seguint el model desenvolupat a Tibi, va ser promoguda per una vila real en un terme diferent al seu. Al lògic recel de la població d'interior se sumava sobretot la por a la malària, una malaltia secular que s'associava a les aigües estancades. Cavanilles, encara que no va visitar el pantà era coneixedor d'aquest perill i en les seues Observacions va arribar a postular-se a favor de la població de Relleu quan opinava que “la salut dels homes ha de ser sempre la llei principal: allò que li danya ha d’evitar-se”. Fins i tot van pensar a dinamitar-lo!

En aquell lloc només residia, ocasionalment, el pantaner, persona encarregada del manteniment i vigilància de la presa; una tasca per a la qual disposava d'un xicotet habitacle amb una xicoteta finestra, per on observava el pantà a resguard dels seus nombrosos perills. El paratge, per la seua singularitat, va ser sempre destinació de molts viatgers que van contemplar la magnificència de l’obra. Els trenta dos metres de la paret finalitzen en la base de sols dos metres d’ample. Els problemes dels fangs van ser constants i calia fer operacions de buidatge per a evitar la pèrdua de capacitat. Concretament, l'operació en l'embassament de Relleu era a més coneguda com "de l´home mort". Consistia a obrir la comporta de taulons que contenien la càrrega sòlida del fons, però en moltes ocasions era necessari accedir directament, despenjant-se amb cordes, fins a la galeria per a serrar la comporta i facilitar la seua obertura, que es realitzava de manera sobtada i violenta. En aquests casos, calia escapar amb habilitat i rapidesa per a evitar ser arrossegats per la massa fangosa que vomitava el pantà i, de vegades, es van donar accidents mortals. L'últim conegut va ocórrer al maig de 1927, encara que ací es tractava de desencaixar les comportes de regadiu: el cadàver del pantaner va ser trobat a més d'un quilòmetre aigües avall de la presa i el pantà va quedar buit a les portes de l'estiu.

Actualment, el pantà no té cap finalitat com a tal. El paratge és impressionant a causa de l'abrupte estret que forma el riu i l’ajuntament de Relleu — qui ho anava a dir amb la mania que li tenien — va decidir instal·lar una passarel·la per a potenciar el turisme local. Cal dir que la iniciativa ha sigut un èxit donada la gran quantitat de visitants que acudeixen i paguen per l'experiència.

Vam arribar els primers, abans que els empleats que semblava que no tenien gens de pressa. La làmina d’aigua de les darreres pluges mantenia la il·lusió d’un pantà farcit d’aigua a pesar de que està colmatat i moltes vegades completament sec. El mur de la presa es veia retallat front a les ombrívoles parets de pedra del congost. Apegada a les parets verticals, la passarel·la queda subjectada a l’aire i sobrevolant l’abisme. No és una atracció per als que pateixen de vertigen encara que és ben segura. Realment no és un trajecte molt llarg i en un parell de minuts s’arriba al balcó amb sol de cristall que permet la vista frontal del mur de tancament i el llunyà fons als peus del visitant. Hem fet fotos i hem assistit a l’arribada dels primers visitants del dia, alguna xica recelosa agafant-se a la paret, parelles adultes i altres grups de gent jove més decidits a caminar en filera fins el balcó. El riu d’aigua fosca per les profundes ombres de l’estret passava fent una corba en la distància de camí al modern pantà de la Vila, o del riu Amadòrio, que en els anys cinquanta del segle passat va condemnar a ser una relíquia a l’embassament de Relleu.

Era hora de tornar al poble per caminals d’horta encara plens de les papallones i les flors de la passada primavera. Relleu es veia cada vegada més a prop.

El poble va permetre una urbanització massiva de cases modernes, algunes operatives, altres per acabar, que han arruïnat la seua visió només arribes. Un tossal acull un rusc humà de casetes amb terrasses sostingudes per suports metàl·lics que maximitzen l’espai però desentonen completament amb l’arquitectura tradicional. La promotora va fallir fa ja molts anys i encara molts dels edificis es mostren inacabats amb les vergonyes a l’aire en forma de portes i finestres que mostren la negra foscor de l’interior. 

Ja arribant al centre del poble altra finca d’apartaments sobre dimensionada i que no es correspon amb la imatge de poble morú que té el centre antic es veu vandalitzada i en ruïnes. Els governs municipals d’aquella època, com bé sabeu, van veure diners fàcils i van deixar fer de tot amb el resultat de molts propietaris particulars amb hipoteca i sense casa i closques buides i, el que és pitjor, sense solució a curt termini.

Juan, el meu amic, en el dia del seu sant volia convidar-me a l’esmorzar i hem gaudit d’un parell d’entrepans i una amanida entre les anades i tornades de ciclistes, dues dones moteres, holandesos i molts estrangers del poble.

El futur econòmic lligat al turisme es sempre controvertit. Què fer? Hi ha qui res canviaria, però això deixa mort als pobles. Hi ha qui plantaria formigó fins al últim metre quadrat disponible. El que és cert és que Relleu estava en una decadència sostinguda fins a l’arribada dels estrangers, que ara són el quaranta per cent de la població, i que indubtablement han revitalitzat la vida al poble. És complicat trobar equilibris per a donar vida i feina als pobletans d’aquestes valls d’interior preservant el paisatge. Tots parlem de l’agricultura i els llauradors però ningú no vol ser-ho. És cert que actuacions com la passarel·la o l’aprovació de plans urbanístics pot donar vida al poble. Però, qui és el cost acceptable? Vostra és la resposta.

Abans de tornar cap a casa hem pujat al castell del poble. Queden uns pocs elements en peu de la que va ser una fortificació de frontera quan el Regne de València arribava fins ací. El temps i la despoblació que va portar l'expulsió dels moriscos han desfet els murs dels andalusins que es mostren rosegats i quasi a terra. El poble des de la perspectiva del castell mostra la seua cara més amable sota la figura paternal del Puigcampana. Relleu es veu d’ací com el poble tradicional de casetes arraïmades sota la torre de l’església amb carrers estrets enroscats a la orografia d’un terreny amb desnivell . 

Hem arribat a la darrera fita. L'Ermita de Sant Albert, blanca i cuidada, parla de la necessitat de protecció dels relleuers. Una placa conta de temps de sequera que van acabar amb processions rogatòries. Aigua, sempre relacionada amb la vida. El ponent bufa netejant l’atmosfera. Aire. La terra blanca ens envolta per tots els costats fins a fer-se pedra a les serres. Terra. El sol cau a plom en els dies més llargs de l’any. Foc. Deixem Relleu a l’esquena mentre ens apropem a la zona costanera.

Fins ací el relat de hui. Si teniu ganes de participar, podeu comentar què us sembla la passarel·la. Què faríeu per a reviure els pobles de l’interior? Què penseu de l’urbanisme dels anys de la bombolla? Us ha agradat el relat? Vostres són els comentaris.