Esperances i somnis

fotos de la visita

Esperances i somnis

Rosalia i Mara caminen darrere o davant de mi mentre jo capture instants amb imatges. El jardí de Santos de Penàguila queda unit al centre urbà per una avinguda tranquil·la i verda que segueix el perfil que envolta el frondós i quasi selvàtic Barranc d’Aladrach. La visita d’ahir era, a diferència de les frenètiques rutes per la muntanya, tranquil·la. Venia la meua sogra que ja és prou major i calia anar amb calma.

L’avinguda del Jardí de Santos recorda inevitablement als camins romans. A les avingudes de les ciutats romanes es plantaven xiprers per a donar la benvinguda als visitants, a les tropes o als generals victoriosos. Els prohoms romans distingien les seues cases amb fileres de xiprers paral·lels a les portes. Joaquim Rico i Soler va voler unir la seua casa familiar amb el seu estimat jardí a la manera romana. Ahir el jardí lluïa esplendorós amb el regal d’una primavera molt plujosa i unes temperatures que ja eren de ple estiu. La basa rectangular, d’un verd maragda intens, i la font funcionaven ja a ple rendiment i se sentia el tranquil·litzador so de l’aigua en moviment. La casa, pintada amb tons pastel i envoltada de flors i vegetació semblava més una vila italiana que no una en un poble de l’Alcoià.

En un racó l'orquidiari mostrava algunes flors de bellesa quasi sexual que els jardiners van reposant en honor a les aficions del creador. Pense que el jardí és una representació corpòria d’aquell que el va desitjar. En Joaquim Rico i Soler era un home benestant i, per això, va tindre una infantesa i una joventut lliure de les tasques dels pobres. La bona formació cultural, sumada als seus viatges, el va portar a crear un jardí que molts, en el seu temps qualificarien de boig. Amb el seu amic Antonio Cabrera i tan sols amb vint-i-cinc anys va iniciar el projecte de jardí. Diuen que és en aquest moment de la vida quan tenim la il·lusió i la vitalitat necessària per a portar endavant les idees més arriscades. Els joves comprometen l'estabilitat que volen els vells, els quals veuen vindre els problemes i intenten mantindre l’ordre.

Els éssers humans tenim la capacitat de projectar-nos en el futur i de la ment d’aquests dos amics va sorgir el que és un referent per la seua bellesa en tota la zona. No es tracta del producte de la casualitat, més aviat el pla conscient de crear un indret de bellesa que ha acabat transcendint al seu creador, el qual no va poder comprar sempre amb diners la felicitat. Va veure morir dos fills i les seues parelles. Vull imaginar-lo trobant consol en el seu paradís privat en els darrers anys de la seua existència.

Quina diferència de perspectiva ens dona la vida quan encara contem les dècades que tenim amb els dits de les dues mans i quan veiem que amb una o amb un dit ja en tenim prou. Ens passem la vida fent plans i desitjant que arriben els terminis. Quan eres xiquet vols ser major, després vols trobar parella o resseguir els reptes professionals. Somniem en les properes vacances, en acabar una tasca ingrata, en el fet que arriben les festes del poble i ens capfiquem en projectes que ens furten minuts de l’elixir de la vida. I de sobte tot s’acaba. Un dia el vigor es perd, la salut va perdent-se i en un dia el cos i la vida xoquen. En aquest moment ens adonem que alguns somnis i esperances han arribat a ser i, en canvi altres s’han deixat de costat o s’han d’abandonar perquè hem de prioritzar el temps que ens queda o, simplement, per incapacitat física.

Heràclit ho va entendre en el seu dia. Torne al Jardí de Santos i sent la meravella de la natura esplendorosa i ja no soc a l’indret que vaig visitar fa quasi un any. Diuen que el cos es renova quasi per complet cada set anys. El temps és implacable. El jardí manté viva l’ànima d’En Joaquim Rico. Poc es recordarà, en canvi, en uns anys d’aquells que aquell dia de primavera visitaven les ombrívoles arbredes, els camins ordenats o el bosc que porta a una cova romàntica.

Vam tornar a Penàguila. L’església estava oberta i el rector feia el sermó. Unes poques desenes de persones, tots ells gent gran, escoltaven el discurs del sacerdot, el que parlava dels actes de les parròquies amb entusiasme. L’esperança d’un món després de la vida està perdent la batalla contra el Carpe Diem de la majoria dels mortals o almenys el camí per on arribar a eixe destí trascendental.

El poble estava ahir animat per molts senderistes gaudint del bon temps i la natura. La font del poble, el safareig, ahir desbordava d’aigua gelada de la serra. No semblava el lloc eixut que vam conéixer fa un any. L’aigua rajava per la canella de la font amb un doll potent que desbordava la pica. L'arc de Santa Llúcia, allà dalt, cridava com les sirenes a Ulisses. La seua forma hipnòtica sembla que em convidava a tornar. Sempre somniem tornar, però sempre hi haurà un moment on la tornada serà ja impossible.

Si hi ha una cosa que ens fa grans als éssers humans és aquesta capacitat de tindre esperances, de somniar. Ja ho dia Hölderlin “l'ésser humà és un deu quan somnia, un captaire quan raona”. Cal afegir que la fi dels somnis i les esperances ens demostra la nostra fragilitat humana, però també ens humanitza. El moment en el qual tot està fet i queda enrere és un moment on podem estar en gràcia amb la saviesa. No per casualitat en les cultures antigues els vells eren la veu de l'experiència.

Què serà d’aquelles il·lusions? Sols quedarà de nosaltres el record d’aquells que ens estimaven o tant de bo les obres que un dia de joventut vam decidir portar endavant amb l’atreviment d’un animal jove que sent més que pensa.