Més de tres mosqueters a la Serra Grossa de Ròtova.

fotos

Vaig tornar a les muntanyes de la mà del grup d’anglesos però el primer grup es va dissoldre a mesura els més vells van anar tornant al seu país o es van jubilar de les muntanyes. Ja sols queden George o Nick que de tant en tant entren a formar part del grup xicotet que formem Juan i jo. Juanes també és part de l’equip sols que quan són vacances i escapa de la feina i de la sorollosa Madrid. També hui ha vingut Diego, amic del poble de Juan i Ian un dels anglesos de grup que des d'abans de la pandèmia estava a la Gran Bretanya. 

Cal no oblidar dels gossets que venen amb nosaltres i que silenciosament gaudeixen de la muntanya tant com nosaltres, King i Llum. Ja estem preparant l’arribada de Bianca i Curro, els raters que tenim Juan i jo i que en uns mesos vindran amb nosaltres.

Jo diria que som un grup anàrquic, sense banderes i amb pocs rituals més enllà de l’acostumada copeta d'orujo que l’estimat Juan porta. No tenim samarreta oficial ni bandera però si un nom que ens descriu per la reduïda extensió de la versió més compacta del grup: “The three Musketers”, “Els tres Mosqueters”. Tots per un i un per tots. I ni siquiera sabria dir si el nom és una broma o un nom oficial realment. Gaudim de la llibertat d’estar junts i compartir espai i conversa sense imposar un uniforme comú més enllà de l’amistat que ens uneix. Al nostre grup sempre és benvinguda la participació dels amics que ens pregunten què fem i si poden acompanyar-nos. Si voleu vindre, esteu convidats.

Hui pertocava Ròtova i el seu entorn. És una zona que ja quasi la podríem fer a cegues per la quantitat de vegades que l'hem recorregut. Però, perquè no? El ponent portava l’olor de les terres de l’interior i la frescor de Castella. El cel estava enfarinat per una lleugera capa de núvols estratosfèrics amb ocasionals formes lenticulars de suaus grisos banyats dels colors de cada moment del matí.

Per les Planisses, senda de bon caminar i ascensió suau, hem anat guanyant altura divisant pel sud la muralla que queda del Castell de Borró, aparentment més intacte del que resulta estar. Entre els enderrocs de la muralla es veia l'esvelta figura del Benicadell convidant-nos a una nova visita. Les nostres muntanyes ja són com a éssers que coneixem i que formen part de la nostra experiència vital i som també com amics que ens conviden a una retrobada.

La Serra Grossa de Ròtova va patir un terrible incendi fa uns anys i la majoria dels vessants estan coberts de vegetació baixa i pedra corcada per l’acció constant de l’aigua. El Barranc dels Garrofers, infern en la terra per la seua inaccessibilitat, sembla, baixant a la Font del Llibrell, una petita versió del Gran Canyó del Colorado. Al fons els quatre pins que sobreviuen en un entorn de mates baixes. La font roman amb un Llibrell que algun desgraciat amb mala idea va trencar. Fa una temporada ,el vaig posar de tal forma que fera una basa on agafar aigua i on els animals pogueren beure; encara no s’ha col·locat un de nou. L'estada ha sigut curta i hem retornat per a resseguir el camí principal cap a l’Alt de les Àguiles. El vent al cim de la lloma era fort i hem decidit continuar per a visitar el “Tossal de l’Aigua” el punt més alt del terme de Ròtova fita amb un enclavament del terme d’Ador separat d’ell uns quants quilòmetres. Per qüestions ancestrals de drets de ramaderia, la Serra Grossa té una mena d’illa separada físicament per altres termes municipals. De tant en tant un muntó de pedres indicava les fites entre els pobles.

Ens hem fet una foto suportant un vent que sense ser gelat era fresc i, camp a través, hem desfet el camí. Juanes s’havia oblidat els pals de muntanya a la font i ha tornat mentre els altres esperàvem. Veient-lo baixar el camí es podia comprovar com enganyen les distàncies aparents a la muntanya, ja que semblava com una formiga diminuta. Des de dalt li hem fet un aplaudiment quan hem vist que arribava als quatre pins de la font. Ha tornat panteixant sota la mirada flegmàtica dels anglesos menjant-se una peça de fruita.

Hem tancat el cercle del sender fins a baixar a la Casa dels Garcia, propietat del Centre Excursionista de Ròtova. El barranc remugava al fons amb un corrent d’aigua tant inusual com estimat. Les accions de repoblació dels terrenys dels voltants deixen veure la magnífica tasca dels amics rotovins.

Com un bon mestre de cerimònies Juan ha obert la casa i ens ha mostrat el refugi. Hem tret taula i cadires i ens hem assegut per a pegar un mosset. La temperatura havia ja pujat molt i l’absència de vent en el raconet al fons del barranc ens ha portat a relaxar-nos. Fins i tot la son ha vençut a George que ha pegat unes cabotades.

Hem continuat fins a arribar a la Font de les Galeries, ara un indret en el bell mig d’un rierol amb caigudes estrepitoses entre tolls d’aigua cristal·lina. Veient la dificultat de travessar el Riu Vernisa, ara amb aigua de costat a costat, hem passat pel costat del Castell de Borró i hem accedit a la carretera passant per la Font del Barranc del Castell, per primera vegada amb un raig d’aigua després de molts anys. Ja quasi a les dues del migdia feia calor i hem acabat amb camisa de mànega curta arribant ja al poble.

La petita mascletada d’una boda ens ha saludat a l’entrada al poble. Poc més es pot dir que amb una companyia tan grata cada ruta paga la pena.