Les muntanyes novament

fotos 

Ahir vam tornar a les muntanyes. Controlada la crisi asmàtica, vam fer una ruta suposadament amable i no lluny de casa. Com sol ocórrer la realitat supera en moltes ocasions a la planificació sobre el paper.

El Mondúver és per a mi el pati de casa i, per això, sembla que l’oblidem per a anar a llocs més llunys de casa i més desconegut. Es tracta d’una dialèctica entre el desig de Juan d’anar a veure novetats encara que queden a hores de casa i la meua d'aprofitar les serres que tenim a prop de casa. En el fons és una discussió entre què és més important el què o el com. Per a Juan és el què, què fer, quina cosa nova es pot veure. Per a mi és el com, anar a la muntanya, no importa tant quina sinó amb qui i gaudint de la conversa i la companyia no important on. Sempre trobem punts de compromís entre els dos, ja que a mi també m’agraden les novetats i sé que Juan també gaudeix de la conversa.

Remuntant la costera per una pineda frondosa anàvem parlant de la política nacional mentre el paisatge anava mostrant-se més i més imponent en un matí on el vent gelat de l’interior havia polit el paisatge llevant la densa polseguera taronja i la grisor de les passades setmanes. El Mondúver, considerat com un conjunt, tot i ser una serra litoral i no de les més altes, gaudeix d’una orografia que el converteix en un micromón que mor, en una sèrie de barrancs entre contraforts, al blau de la Mar. La marjal és el territori de transició on els potents aqüífers de la Serra Grossa brollen en forma d’ullals que farceixen tota la zona.

Els potents temporals que es trenquen sobre la piràmide del cim del Mondúver aporten sempre humitat que ha cobert de pins els estrats de pedra plana de la Barcella. Ja un poc més dalt al Pla de la Vella el paisatge esdevé un Bonsai amb pins de formes turmentades que creixen de les esquerdes de la plataforma plana que es trenca verticalment sobre els camps de tarongers que es refugien en les valls que queden en els contraforts.

La baixada cap a la font de l’Esbarzer també es fa per una plataforma de pedra coronada per parets de pedra vertical dibuixades per la calç blanca i les taques d’humitat de les passades pluges. Tenia l'esperança de veure la font activa, perquè sempre l’havia vista seca. El racó, tancat per una paret còncava que mira a nord, sempre està ombrívol. En la font sols es veia un toll d’aigua quieta i cap cabdal, a diferència de les fonts sense nom que sortien per tot arreu i convertien les sendes en improvisats riuets d’aigües prístines.

El camí que lligava amb la font de l’Ull era intricat i amb fort pendent, de vegades enlairat sobre forts desnivells que convidaven a no perdre el peu. Ja a la base un rierol d’aigua eixia de la caseta de la font que desbordava fins i tot per la porta metàl·lica.

Hem esmorzat amb la vista a les canals de les muntanyes i la distant Penya de la Vela que com un queixal de carnívor s’alça separada de la seua posició primitiva com a part d’una formació rocosa més gran. Vam seure a la caseta abandonada que algun enllumenat va construir en un lloc improbable, pense que degué ser allà els anys setanta. El somni d’un indret solitari on gaudir de les muntanyes es va convertir en el malson del vandalisme i hui està en absoluta ruïna.

Un poc més endavant una ruïna molt més venerable, la Caseta de Don Carlos, així es diu, separada uns metres de la pista forestal. Sols queden les parets i un forn morú entre les mates com si fora una resta d’una civilització perduda entre la vegetació de la jungla. El Mondúver, tal com es conta al llibre dels companys de “A un tir de pedra” era una zona molt humanitzada i amb freqüents intervencions agrícoles que hui es desdibuixen entre la vegetació que de tot s’apodera.

Seguint la senda hem arribat a la Font de l’Orxana i hem agafat la senda del Cantalot. El nom no pot ser més descriptiu. Una pedra de la grandària d’una casa jau com un vaixell en el bell mig d’un barranc cobert de mates. En la part alta es veuen els efectes de la fragilitat de la roca que va trencant-se al pas de les centúries deixant restes dels despreniments per tot arreu. La senda del Cantalot, quasi abandonada i molt vertical ens ha traït perquè era desagradable i de difícil caminar. La Cova de la Tortuga, tan sols un abric de pastors sense més rellevància, ja ens ha deixat la via oberta a la part alta del camí i el Pla dels Esmoladors.

Van habilitar un banc per a gaudir de la vista però algú s’ha pres la molèstia de traure’l dels seus ancoratges i hui sembla un banc on els adults, amb les cames volant per l’aire semblen xiquets.

Anàvem parlant de la pel·lícula que estan rodant al Convent del Sant Jeroni i de la qual Juan, com a electricista de la casa, havia sigut testimoni. Per la senda de "El Reclau", en paral·lel al Barranc del Mort, ja molt més tard del que havíem previst, anàvem baixant per un camí de grava solta i de mal caminar. Ja ens féiem dolor les puntes dels peus i jo notava el cansament muscular. La vista espectacular no compensava la fatiga d’una ruta amb un final massa dificultós per a un dia després de tantes setmanes sense caminar. Per una vegada l’asfalt ens ha fet gust de glòria.

Continua la vida. Un dissabte més.