De Llutxent a Pinet i tornada. Monestir de Corpus Christi i Castell de Xiu.

 

fotos

Solen dir que els monestirs sempre estan en les millors ubicacions perquè els frares sabien trobar llocs amb aigua i bon clima. El de Corpus Christi de Llutxent està al cim d’un tossal veí del Castell de Xiu i forma part de les primeres elevacions de la Serra Grossa per la seua banda meridional.

En una primera visita, ja fa molts anys, allà al principi de la dècada dels noranta, el vaig conéixer com un casalot obert i en ruïnes. Va ser construït el 1422 quan Olf de Pròxita dona a la comunitat de religiosos l'església, els terrenys per construir-lo i la dotació per al seu manteniment al lloc on ocorregué el Miracle dels Corporals. 

Gaudí de gran popularitat en convertir-se en Universitat amb capacitat per a la formació de religiosos en Arts i Teologia allà per l'any 1475. En els dos segles posteriors, el monestir arriba ala seua esplendor, convertint-se en seminari per als frares missioners a Amèrica. 

El segle XIX fou desastrós per al monestir per la desamortització de Mendizábal i el saqueig dels francesos i finalment es transformà en masia i finalment en un edifici a punt de caure. Afortunadament va ser restaurat i hui és un lloc especialment bonic encara que amb pocs elements dels originals a l’interior.

El monestir va ser el lloc del dit “Miracle dels Corporals”. El succés en què es basa va succeir durant la batalla de Llutxent, que va tindre lloc el 24 de febrer del 1239 amb la segona revolta d'Al-Azraq, i concretament arran dels violents fets ocorreguts després de la mort d’aquest líder rebel. Els musulmans revoltats, capitanejats per Aben-Bazel, van saquejar la vila i es van refugiar al castell de Xiu, on van acudir a combatre les forces cristianes.

En una d'aquestes escaramusses, l'exèrcit cristià va celebrar l'eucaristia, moment que aprofitaren els musulmans per a llançar un atac. El sacerdot que oficiava la missa, el pare Mateu Martínez, va doblegar els corporals que contenien les formes consagrades i les va guardar sota una pedra. Després de ser rebutjat l'atac, es va decidir continuar la celebració de l'eucaristia, però en recuperar el sacerdot els corporals va descobrir que les formes estaven ensangonades. Els presents reclamaven el dret a ser dipositaris del Misteri, per la qual cosa van decidir col·locar el sagrat prodigi sobre una mula i que el Santíssim Misteri romanguera definitivament allà on parara l'animal.

Durant 13 dies, al llarg del trajecte per pobles valencians i aragonesos, s’hi van succeir diversos miracles, com el de la Pobla Llarga, en el qual es diu que un home paralític havia demanat que el deixaren al costat del camí per on havia de passar el seguici. Quan els corporals eren a prop, va cridar «Misericòrdia!» i, davant l'admiració de tots, el paralític es va alçar curat i va anar corrent al poble explicant la meravella i donant gràcies a Déu. Finalment, la mula es va desplomar a la ciutat de Daroca (Saragossa), on encara es veneren les Sagrades Formes.

Per la nostra part vam agafar els tranquils camins entre bancals de la Vall d’Albaida per a arribar al Pla dels Arenals i a l’Alt dels Escolladets on un vèrtex geodèsic mostra tota la paret sud de la Vall d’Albaida: La Cuta, les Penyes Albes, les Penyes Llúcies i el Benicadell entre altres zones conegudes es destacaven amb tonalitats blaves sobre la textura abancalada de tota la zona i els pobles emergint entre tossals de poca altura.

Seguint la senda que a mitjana altura va apropant-se a Pinet es passa per una pineda molt bonica que destaca sobre la zona de coscolls i matossar d’on veníem. Pinet s’albirava tímida al fons d’una Vall sense eixida entre els vapors matinals. L’aigua brollava per tot arreu arribant al rierol de Pinet que semblava un dels seus equivalents de comarques més plujoses. La temperatura era especialment agradable i vam seure i esmorzar a vora riu.

La tornada va ser per la zona de bancals que queda a l’est del terme abans de pujar a més nivell cap a la Serra Grossa. Va ser una zona especialment afectada per l'incendi del 2018 i les zones arbrades encara no s’han recuperat. Sí que és cert que els quatre anys que han passat han tornat a cobrir de vegetació la zona. El verd de la primavera dissimula la gran ferida del foc, però els troncs caiguts, de tonalitats grises recorden aquells maleïts dies que van posar a Pinet en els noticiaris nacionals.

Molts dels bancals es veuen abandonats i les casetes dels agricultors estan caient en una ruïna de difícil recuperació. En una d’elles semblava que el llaurador havia de tornar i es veien cobertes de pols les andròmines que va deixar, com una ampolla de conyac una botija reparada amb una cordeta i moltes coses penjades del sostre.

Ja ens quedava poc per a arribar al castell de Xiu. Pujant per un camí vam veure un home amb un vehicle que, molt agressiu, va dir que per aquest camí no es podia passar. No soc persona de discutir en casa aliena i li vaig preguntar com, aleshores pujar al castell. Ens va fer pegar una volta caminant per la carretera per a trobar una segona pista que ens va portar precisament al final del camí que no ens va deixar utilitzar. No hi havia cap tanca i no entenc la mala bava de no deixar passar als caminants que en qüestió de segons haurien passat per davant de la tanca sense fer mal. Per tot arreu veig que està tancant-se el dret de pas i aquesta tradicional tolerància al caminant pacífic. Pense que si li entren i li fan mal no seran persones que van buscant visitar un castell. El karma li tornarà la mala llet que va gastar.

Ja arribàvem al Castell de Xiu, la clau de defensa dels llogarets d’aquesta vall remota. Fet amb tàpia, antiga tècnica de construcció de murs amb cals i arena, abocades en un motle o encofrat, els murs han resistit el pas de les centúries i, tal vegada, és dels castells almohades millor conservats. Després de la conquesta cristiana el castell fou utilitzat com a refugi per als cristians instal·lats a la nova pobla de Llutxent.

El recinte és ample i amb bones vistes desbaratades per les instal·lacions de reciclatge de fem que hi ha en la rodalia.

Ja pujant per la darrera costera es feia notar la calor d’un dia esplèndid de primavera amb un cel sense núvols. Superat el tossal vam arribar a tancar el cercle de la nostra ruta.