La realitat líquida



Plou un dia darrere d’un altre i no para. Unes polsegueres de dimensions de plaga líquida suren en l’aire creant uns vapors tòxics que afecten aquells que tenen pulmons febles. La pluja persistent arrossega un fang marcià que tot ho embruta. Les escombretes eixugaparabrises finalitzen el seu recorregut deixant una línia lletosa que s’escorre en denses gotes de líquid ataronjat.

Venim de donar una ullada a la meua sogra i deixar-li una dosi de bru d'olla perquè sols en una calfada menge de calent. Els carrers de Gandia estan buits de persones i resplendeixen banyats en les llums dels fanals, dels semàfors i els neons comercials. Anem en silenci.

Quan ja estem passant l’Alquerieta de Martorell dic en veu alta. — Em sembla que en aquests moments la realitat s’escorre de les mans, és com un líquid que intentes agafar amb força però sempre s’escapa — Encara que és una metàfora fosca fora de context pense que tots tenim aquesta sensació d'inestabilitat, especialment des de l’arribada de la pandèmia.

Vam conéixer una Europa feliç on en cap país hi havia guerra i on les fronteres semblaven estables però efímeres. Amb l'arribada de la invasió d’Ucraïna sembla que tot és un castell de naips que pot desplomar-se en qualsevol moment.

A l’institut les coses canvien i els problemes es multipliquen fent que siguen cada vegada més inabastables. Els alumnes decideixen que van a fer vaga, els preguntes el motiu i no el saben, però no venen. Els pares no s’oposen. Mentre la burocràcia ens ofega. Tot són cursets i més cursets però jo veig que és com un teatre on tot és un decorat on actuem amb dignitat però representant una ficció. El problema ve d’una realitat on els pares estan desapareguts, els professors remen en una tempesta i els alumnes estan abduïts per una pantalla d’una tauleta tàctil.

El petroli puja i puja. Serps de camions marxen per les carreteres i homes amb armilles fluorescents ixen tant desesperats com agressius a aturar el país. La caverna aprofita per a traure les banderes altra vegada amb el crit de “a riu revolt guany dels pescadors”. Polítics de cara desencaixada trauen del rebost paraules arcaiques per a insultar als governants.

El que semblava que era una posició de consens, la defensa del poble sahrauí, canvia de forma sobtada, declarant amics els que sempre utilitzen colps foscos per a aconseguir el que volen. La geopolítica és la realpolitik i “la fi justifica els mitjans”. Qui sap què s’amaga darrere d’aquesta decisió. En els campaments del desert sembla que el futur també es cobreix d’una capa de fang que soterra el futur d’un poble.

Sempre m’han ensenyat a ser una persona formal i conseqüent amb els meus compromisos. Sempre he pagat puntualment els meus deutes, però sembla que soc un dinosaure del passat. Recuperem un local que lloguem i els arrendataris l’han deixat amb un any sense pagar i brut com una porquera. Feia mesos que el podien haver tornat, ja que el tenien tancat però han preferit fer mal. Llogar una propietat és un negoci arriscat ara com ara i els contractes són hui paper mullat.

Veig en la distància les torres d’apartaments de Xeraco. El vent bufa de llevant en una platja buida amb un plugim persistent. Camine contra vent i marea, mai millor dit, cap al riu de gris plomís que mor a un mar de cotó que bull violentament. Respire l’aire humit amb nostàlgia d’uns pulmons oberts que fa setmanes es neguen a funcionar regularment. Somnie en dies de primavera amb muntanyes polides per un vent suau de ponent i núvols de cotó surant en un cel blau. El cos, el pilar de la nostra existència, acusa l'erosió del temps i prou fa en deixar-nos seguir endavant gaudint d'allò que ens fa feliç.

El diumenge és fosc i tenebrós, ja hem passat una pandèmia que vam sofrir tancats sota un sostre en dies térbols com aquest. Pensàvem que era una cosa efímera però estem eixint dos anys després amb un esforç titànic que ha tret el dimoni que els éssers humans portem amagat en un racó de l’ànima.

Fem front a temps inquietants i la boira que ens amaga el futur és densa i obscura. El present és líquid.


Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy