8 de Març

Per a moltes persones el 8 de Març és el dia de la dona treballadora, per a mi l’aniversari de naixement de ma mare. L’any 1932 va vindre al món una xiqueta que no es faria molt alta, de cabell negre i rull, la major de quatre germans. En les fotos de joveneta l’associe amb la foto d’Anna Frank , supose perquè era un poc més major i per qüestions de modes, de complexió física i fins i tot de posa a les fotos es poden establir fàcilment les relacions. Les dues van nàixer en un moment terrible de la història on la quotidianitat es va capgirar en guerres que els van canviar la vida, a una la va portar a viure les bombes i la fam, a l’altra a l’exili, el confinament i la mort en un camp de concentració.

Els xiquets sempre són els que pateixen aquestes calamitats amb una barreja d’incomprensió pels fets, la por, la fam i les malalties que venen darrere. Ma mare va tindre la sort de gaudir d’uns anys de joventut on la pau va prevaldre en un món encara amb les ferides obertes. Aquestes consignes d’aquelles generacions que van viure la guerra total es van passar de boca a boca y d'orella a orella: mai més, no parlar del passat perquè era massa terrible i menys repetir les errades. Sols recorde la cançoneta a casa si els xiquets no volíem acabar el plat del dia: menja que no saps la fam que vam passar després de la guerra.

Els aniversaris no eren tan importants en el passat. El dia de l'onomàstica era molt més celebrat i per tots recordat. Hi havia una tradició d’anar a la casa de l'honorat a beure i picar unes papes i cacaus i rematar amb una bona porció de pasteló cobert de merenga. Ma mare va anar fent-se major sense deixar de ser aquesta persona humil i afectuosa que portava mal les desavinences familiars i sempre sofria per tots. Patidora com ella sola la recorde eixint nerviosa a mirar una i una altra vegada al carrer si el seu marit, el “seu Jorge” es retardava. El llenguatge no era gens sofisticat i entre els matrimonis es parlava sense cap malicia i amb estima del “meu Jorge” i “la meua Amparin” si posem d’exemple als meus pares. Jo pense que darrere del possessiu hi havia una certa idea de parella per a tota la vida: som l’un de l’altre i per a l’altre. Les coses, per no qüestionades, eren com eren: la dona portava la casa i la família i el pare treballava per a portar els diners. Ells gaudien de la llibertat i elles vivien a l’ombra d’aquest sistema que les treia del món educatiu en passar la pubertat i les preparava per al matrimoni.

Pense que ma mare va anar adquirint consciència crítica de la seua situació en els darrers anys de vida, quan encara el cap li funcionava bé. Es sabia amb un destí escrit del qual ja no podria eixir, però tanmateix va mantindre la passió per viure i aprendre a través dels llibres. Per a ella una revista del cor era una peça cultural intranscendent. Una vegada, ja ben tocada per la malaltia d’Alzheimer, li vaig portar un “Hola” i, sense deixar d’agrair-me el regal em va dir. Porta’m llibres que aquestes revistes sols conten bovades. Queda tristament la sensació que Amparin haguera pogut ser molt més si li hagueren donat l'oportunitat.

Un dia abans de nàixer la meua filla, tal dia com hui, vam anar Mara i jo a casa dels meus pares. Mar estava a les portes i en tornar a casa Mara va trencar aigües. Les casualitats de la vida van fer que neta i àvia celebraren el natalici amb un dia de diferència.

Ma mare va morir, però la celebració del dia de la dona va anar fent-se més i més popular recordant-me cada any la meravellosa persona que em va portar al món i em va regalar sempre una estima infinita.

Fa dos anys vam dinar al restaurant la Visteta. Era diumenge i el local estava de gom a gom. A cada taula hi havia una gloriosa paella i un grup de persones celebraven el cap de setmana. A la nostra estava Alejandro també, la parella de la meua filla. La malaltia que venia de la Xina ja era una realitat incipient, però aquell dia semblava un més. Tenint en compte que Mar tornava aquell mateix dimarts a Brussel·les calia avançar la celebració. Ningú sospitava en aquells moments de pau que en una setmana Mar hauria anat a la capital europea i tornaria divendres a tancar-se a casa amb nosaltres dos mesos. Toni, el pastisser i la seua dona ens van saludar amb molta cordialitat: mai haguera sospitat que seria la darrera vegada que el veuria amb vida. El món s’ha capgirat de forma increïble en l’entremig. 

Aquell xiquet de sa mare que era jo, va morir un poc amb ella. Jorge Pare va perdre la gana de viure quan va partir la “seua Amparin”. En teoria era ell el fort, però en anar-se’n ella va descobrir que era un pilar insubstituïble en la seua vida. Si hi ha un consol que em quedarà per sempre és aquestes darreres paraules que em va deixar. Un raig de consciència en una tempesta d’oblit. “Bonico et vull molt”

8 de març de 2022. Els rostres dels xiquets atemorits tornen a omplir les notícies. Una generació més patint l’horror i el desgavell dels maleïts dictadors. Veig aquests cossos menuts enfundats en roba ben abrigada, amb caputxa i em recorden aquella generació que va viure la infància entre els anys trenta i els quaranta. Sembla que la pandèmia i ara la guerra han gelat molt les manifestacions multitudinàries de fa uns pocs anys. Fins i tot el feminisme està dividit. La ultradreta, admiradors de Putin en definitiva, va pujant graons en un món on sentiments nobles, com ara el de solidaritat amb el poble ucraïnés, es barregen amb altres mesquins com ara el racisme cap als qui escapen d’una realitat terrible però no tenen el nostre mateix color de pell.

Ma mare hui haguera fet noranta anys i pel que veig hauria tornat a un món no tant diferent com el que la va veure nàixer en alguns sentits.

Que poc hem aprés de la història!