Gent com nosaltres

Una família morta jau a terra. Mare i dos fills. La sèrie de fotos es va fer popular fa uns dies amb un ambient gris, amb els equipatges de les víctimes i persones veient la desfeta. De tot l'ambient gris destacava poderosament la coberta groga brillant de la gàbia de transport d’animals que portaven.

Us semblarà una ximplesa davant de l’horror de tantes persones mortes i tanta destrucció d’edificis i ciutats, però per a mi és un detall que em va connectar amb la meua realitat quasi de forma hipnòtica. Tenim una gàbia de transport d'animals quasi igual en forma i dimensions de la foto i em vaig sentir molt identificat. Si jo, amb la meua família, haguérem de fugir, d’abandonar la nostra llar, deixaríem darrere els nostres animalets? Jo crec que no. En l'Europa moderna pense que els animals domèstics han adquirit el paper de xiquets adoptats i gaudeixen d’una estima il·limitada.

Un xiquet jau ofegat a una platja. Per un moment va fer que els refugiats sirians arribaren a situar-se en el focus de l’atenció internacional. Va ser un miratge. Tot i que amb posterioritat es va veure que ells eren part d’una família de classe mitjana amb una vida que descriuríem com “normal”, en el fons va ser un llamp efímer en una tempesta de refugiats que pensem poden desvirtuar el nostre sistema de valors o desfalcar la caixa de cabdals amb ajudes socials.

Baixant una categoria més en l'escala de la consideració social dels immigrants ja passaríem als africans (no és la meua opinió, que conste, és el que veig). Si parlem dels adolescents marroquins, tots semblen als ulls dels elements xenòfobs com delinqüents o violadors i, si són ja subsaharians, ja entren en la categoria d’untermenschen (infrahumans) que deien els nazis. Fins i tot, als partits de futbol, alguns sectors imiten els sons dels simis per tal de posar nerviosos als jugadors negres.

Ja veieu que els conceptes de raça, color o cultura juguen un paper malauradament determinant en la percepció de les persones.

La guerra avança a Ucraïna. Sembla que el cansament ja va afectant les posicions fèrries i el desgast propicia una negociació. Putin ha jugat les seues cartes amb brutalitat i és cert que per la força dels fets ha aconseguit coses. Dubte que es retire dels territoris conquistats i probablement imposarà una neutralitat no volguda a un poble que vol deixar desarmat i sense capacitat d’autodeterminació, ja que no podrà decidir si vol o no seguir un camí o un altre.

Jo pense que Putin s’ha enganyat. De moment ha creat una percepció del risc militar que no existia ja a Europa. Augmentar les despeses militars fins al dos per cent del PIB a costa d’altres partides socials ja no sembla absurd per als dirigents de la Unió Europea. Realment, veient el que els ha passat als ucraïnesos, l’OTAN torna a tindre un sentit lògic, el qual s’havia perdut en unes dècades on semblava que podies anar amb patinet de Portugal fins a Sibèria. Podem proclamar-nos pacifistes tant com podem anar a la gàbia dels tigres i voler alimentar-los amb pinso quan nosaltres som un plat molt més apetitós. No parle de la política del cor, parle d’allò que es deia la Realpolitik. Estic en contra de la violència i les armes però què va passar a la República Espanyola quan es va veure abandonada per les potències democràtiques? Haveren renunciat els ucraïnesos a les armes ens els acords del noranta si hagueren pogut veure el futur que els esperava? 

Veig que Europa no és més que una punta diminuta d’un continent Euro-Asiàtic compartit amb dos gegants com són la Xina i Rússia que porten endavant una clara política militar i expansionista. Per a la Xina Ucraïna és un banc de proves respecte al que podria passar amb Taiwan i les zones de control marítim del Mar de la Xina. No pense que li tinguen tant d’amor als russos, més aviat van a la d’ells.

Putin té ara una societat empobrida que com s’encante li demanarà comptes. Tal vegada ell mateix és un cadàver polític ja amortitzat. Temps al temps.

Tot flueix, res no s’està quiet. Ara són els ucraïnesos qui sap si algun dia serem nosaltres. El que hem de pensar és que tots els immigrants fugen de circumstàncies terribles. Ningú fuig de sa casa si pot viure bé en ella. Analitzar la realitat és preparar el futur i veiem que estem entrant en un nou Statu Quo. En el fons Putin, Donald Trump o Salvini en són facetes d’un mateix poliedre. És moment de mobilitzar-se contra els populismes demagògics, els nacionalismes agressius i reivindicar els valors democràtics doncs ells no dialoguen o negocien: actuen. Cal defendre els valors de la solidaritat, la pau, la democràcia o el respecte a la diferència fermament amb el mateix nivell de mitjans que puguen tindre els règims autoritaris però amb una visió democràtica i humanista de la societat que ens porte a un pacifisme universal a poc a poc. Hui, pel que es veu, sols podem aspirar a semblar prou forts per a no ser atacats.