Amb les coses de menjar no es juga

Erika Künneke era descendent d’una família de terratinents vinguts a menys. Aquelles finques, dirigides pels “junkers” o xicotets senyors, eren el suport d’un Reich alemany en ple procés de consolidació i expansió nacionalista que portaria a la Segona Guerra Mundial.

Les germanes Künneke, com tota la població alemanya, van patir les conseqüències de la misèria i la fam de la postguerra. Erika, era una figura molt particular entre la professora en escoles de formació agrícola i una mena de consellera que anava per les granges informant les dones de com gestionar millor una explotació agrícola, més que una casa familiar, alimentant a la família, als treballadors, preparant conserves i, en general, fent allò que els militars deien intendència.

Vaig visitar Erika molts estius. Quan va morir la germana em deixava el seu pis i jo passava un temps practicant l’alemany. El seu espanyol era més o menys macarrònic i acabàvem parlant en alemany. Ella, quasi com una reina mare dels llauradors de la zona de Neustadt amb Rüberberge, organitzava excursions i viatges, fins i tot,ja jubilada, i és clar coneixia tots els llauradors de la zona. Sempre em parlava de la importància de l’agricultura a Europa i de la necessitat de tindre sempre els camps preparats per a la següent crisi que vinguera. Certament, i parlem de fa uns vint-i-cinc anys, semblava una exageració d’una dona que havia patit fam.

Gràcies a ella vaig conéixer als meus amics de la família Hahn. Ells tenien una explotació familiar que havien heretat de generació a generació aleshores ja tres segles. El sistema que ells gasten és el de l’hereu. El fill major agafa tota la propietat, fins i tot la casa principal, quan es casa. Els pares es queden a viure en una casa secundària per a deixar pas a la nova família. En el cas dels meus amics ni el fill major ni el segon van voler seguir la tradició familiar i va ser el menut el que va iniciar una nova etapa amb el conreu de creïlles i el lloguer de més i més terres que haurien de ser treballades amb maquinària moderna. De cinquanta agricultors sols van quedar tres al poble i a la campanya d’estiu venien uns temporers de Polònia, per a mi amb la mateixa pinta o semblant que els alemanys, però evidentment gent molt humil vinguda de les zones més deprimides del país veí. El grup vivia i convivia amb la família tot l’estiu i vaig poder veure que repetien any darrere d’any.

Els Hahn tenien un xicotet empori de credilles i la seua vida depenia de la cotització, la pluja, les tempestes i tantes altres coses. Volker Hahn, el titular de l'explotació, era un agricultor amb mentalitat moderna, connectat a la internet i amb contacte directe amb les cadenes de supermercats i amb una maquinària disponible a un nivell com sols pot haver-hi en un país amb tanta tecnologia i mecànica com és Alemanya.

Per ací, els que ja estem prop dels seixanta, hem vist la regressió del medi agrícola a cada dècada que sumàvem a l'esquena. Els paradisos de la nostra infància són ara polígons abandonats, camps plens de matolls o bancals que no donen benefici.

Ens van voler convéncer que la globalització era la solució a tots els mals i pense que ens ho vam creure. Els europeus es van veure de sobte amb supermercats farcits de productes alimentaris de tot el món. Menjar meló en hivern, kiwis vinguts de Nova Zelanda, mandarines sud-africanes en estiu, espàrrecs del Perú o blat d’Ucraïna eren productes barats i fàcils de trobar en una època on el contenidor carregat a vaixells gegants anaven i venien amb quincalla de la Xina, cotxes europeus o qualsevol cosa imaginable.

En aquests tristos dies on estem veient que aquest model de dependència en llunyania fa aigües veiem que vivíem en una cadena molt fràgil que s’ha trencat per una de les anelles. Des de la pandèmia ja ho havíem vist en els microprocessadors, ara ho veiem amb els olis, el gas o el petroli.

Venen temps difícils. Recorde ara les paraules d'Erika: l'agricultura mai s’ha d’abandonar, algun dia vindrà una guerra i la necessitarem.