El riu de Borrell (Parc Natural Parpalló Borrell, Gandia, la Safor)

fotos

Ja fa una garbera d’anys el meu amic Jesús Villaplana va escriure el seu llibre “Contes de la Natura” i va ser aleshores quan em va convidar a il·lustrar els contes amb els meus dibuixos. En un dels relats parlava de les àguiles de la Serra Grossa. Ell, una personalitat en el món de la biologia i mitologia de les aus, ha sigut un mestre per a mi en moltes coses de la natura.

Una vegada em va parlar del Barranc de Borrell i com en dies de molta pluja es convertia en un riu de muntanya amb tolls i corrent d’aigua neta. També em va dir que és un lloc on pots sentir el silenci, la pau d’un lloc recòndit entre muntanyes com en cap altre indret de la comarca.

Molts anys després la primera vegada que vaig anar fins al Portalet vaig gaudir d’un indret verd i cobert de pins adults que encara feien més bonic el que era un parc natural de Gandia. Era certament un racó encisador que vam perdre.

El Maleït incendi de l’estiu del 2018 el va deixar carbonitzat i erm. Recorde la primera visita quan encara les pedres estaven negres i els troncs dels pins i les branques semblaven exèrcits de fantasmes negres, com si es tractara de les escultures de cossos humans filiformes de Giacometti. El temps ha anat regenerant la vegetació a poc a poc i encara que els arbres s’han perdut, la vegetació ja regna per tot arreu.

Fa un parell d’anys ja vaig poder anar un dia en el qual l’aigua encara corria per la part més alta i desapareixia en la major part del llit inferior. Hui sospitava que veuria el riu que em va prometre l’amic Jesús. Efectivament només baixar del cotxe se sentia el soroll constant de les aigües baixant. El cabal d’aigües transparents corria sobre les aspres pedres calcàries de formes turmentades que normalment semblen paper de vidre raspós i hui estaven banyades. El camí solitari d’argila rogenca ens ha portat a la gosseta i a mi per un paratge que ja anuncia primavera tot i l’ombrívol i gris aspecte del dia. Les flors d’estepa borrera eren el llit d'innumerables abelles treballant després de dies de molta aigua.

En un moment he hagut de clavar la bota dins de l’aigua per a passar el riu i després he tornat a passar per damunt de les pedres que ocasionalment ofereixen ponts al caminant. La gosseta ha hagut de banyar-se tot i buscar el lloc on passar en sec.

Encara destaquen al costat de la senda els troncs mutilats dels pins morts i caiguts a terra. Els corcons ja han fet nius i es veuen foradats per innumerables túnels que els convertiran en la font de vida que vindrà. Per tot arreu brollava aigua que banyava les parets de pedra del vessant de l'obaga. Més i més plantes van colonitzant les parts més protegides del sol. Com sempre els penya-segats de les parts altes es mostren com a mons inaccessibles als éssers humans amb un aspecte monumental que sempre meravella.

El Portalet, aquesta curiositat on la geologia ha creat una formació extravagant, es veu millor sense la vegetació que abans l’envoltava. Ara hi ha un cartell que anuncia el final de la senda i la curiositat per als turistes. Estarem promocionant massa aquests racons abans quasi desconeguts? Sembla que ara és un lloc popular, especialment els diumenges quan et trobes a moltes persones anant o venint.

He tornat a baixar al riu on aquest forma una basa de verd maragda entre cascades d’escuma blanca. El soroll de l’aigua entre les pedres és relaxant i aquesta generositat que aporta la pluja en un clima com el nostre és una meravella efímera que tots gaudim com a xiquets sorpresos per un món sempre desconegut.

El barranc s’ha fet riu per uns dies i a poc a poc el paradís torna a recuperar la seua essència.