El valor d'un xiquet

En aquests dies assistim a la dramàtica espera dels treballs del xiquet Julen que es va lliscar per una minúscula gatera. La tasca és titànica i els mitjans tècnics il·limitats. Només amb veure les imatges s'intueix la dificultat d'un rescat que posa a prova el nostre tarannà com a societat. El valor d'una vida humana no s'ha de mesurar en termes econòmics i fem bé a no desistir de l'obstinació a traure el xiquet del pou on va caure.

El problema és que ens estem convertint (o és que mai hem deixat de ser), en una societat on mesurem el valor de la vida en termes de raça origen o nacionalitat. L'any passat van morir milers d'immigrants en el seu esforç a creuar el Mediterrani fugint d'una vida miserable. La notícia a penes mereix curts titulars i algunes llàgrimes de cocodril mentre ens engolim el plat enfront del televisor. Uns altres “cosifiquen” el terme immigrant fins que ho converteixen en un fosc concepte on el valor de la vida es converteix en un punt més o menys en l'estadística. Els pitjors són els més brutals que culpen a l'immigrant, al pobre o al desesperat de la seua pròpia desgràcia.

Fa uns anys les consciències de molts van ser colpejades per la foto de Aylan, el xiquet sirià que va morir ofegat i la foto tendra del qual i dramàtica va commoure a mig món. Tenim la memòria molt curta i allò es va quedar en un esquinçar de vestidures que a res va portar.

Una societat només mostra la seua vàlua quan, per damunt de tot, centra la seua atenció en la vida i les necessitats de totes les persones. Més enllà de la seua nacionalitat o condició. El dia que etiquetem a les persones, fem grups i convertim en coses altres grups humans ens convertim en canalles. Més enllà no mereixem el nom d'éssers humans.

Tan de bo que la història tinga bon final.