Stuttgart

Les ubicacions de les ciutats mai van ser casuals i la de Stuttgart no ho és tampoc. Situada en una petita vall (l'olla stuttgartina), el traçat urbà descendeix suaument cap al riu Neckar que la tanca pel nord. El clima, així abrigada entre turons i amb l'efecte del riu, és suau i permet créixer vinyes que es deixen veure des del mateix centre. Els romans ja van saber intuir  la importància del lloc i van establir un lloc a vora del riu en el que avui és el barri de Cannstatt, a prop de balnearis de fonts termals.

Era una ciutat que reconeixia vagament dels meus viatges fa vint anys. En el meu record l'autobús baixava per una sèrie de carreteres de corbes ajustades al perfil de les frondosos turons fins arribar a l'Estació Central. El metro que preníem des Möhringen realitzava un trajecte semblant fins al mateix lloc. En sortir a la plaça destacava, coronant la immensa torre de l'estació, l'estrella de la Mercedes, una de les icones tant de la marca com de la pròpia ciutat. Si els immensos subterranis de l'estació ja estan concorreguts, només cal pujar a la Königstrasse per veure tota l'explosió cosmopolita de vianants que recorren el immens carrer tancat al tràfic. A dreta i esquerra es van situant els centres comercials, les franquícies i les cases de menjar ràpid. Al centre del carrer una multitud desordenada puja i baixa, entra o surt sortejant uns als altres. El més excèntric, en el context d'un món global, destaca entre la multitud anònima. Grups d'homes d'aspecte àrab, captaires bruts, algun esnifant cocaïna, dones amb minifaldilla extrema es creuen amb ancianes afganeses amb burca. Com si fóra un port espacial de pel·lícula de ciència ficció, els actors apareixen com alienígenes de totes les formes i mides. Com també passa a Espanya, però molt més extrem, el centre d'una gran ciutat alemanya, té poc a veure amb un prototip genèric "alemany".

Stutgart no és una ciutat amb un casc històric monumental. Si un vegada ho va ser, la guerra el va esborrar del mapa. Més aviat és un gran buit on els vells edificis supervivents als bombardejos o reconstruïts es barregen amb tot tipus d'edificis moderns amb poca ànima. A aquest panorama pla se li suma la proliferació d'obres per tots costats que sembla que van a reinventar novament el cor de la ciutat però que a hores d'ara de la pel·lícula creen certa sensació caòtica.

Poc després de pujar la Königstrasse s'arriba a la gegantina Schlossplatz envoltada pels seus quatre costats per edificis de tall clàssic. A l'est s'albira el que va ser palau barroc dels reis de Württemberg, avui seu ministerial de l'estat. Sospite que va haver de quedar bastant tocat, igual que la resta d'edificis de la zona i va ser reconstruït en el seu exterior donant per perdut l'interior. A la banda oest la columnata clàssica oculta el que és un modern centre comercial que no té res a veure amb l'imponent aspecte exterior. La Schlossplatz és el lloc on la ciutat s'humanitza, on l'habitant es desempereseix sobre l'herba o sesteja sota la Columna de la Victòria. Els enamorats es besen amb tendresa al costat del refrescant xipolleig de les fonts, els nens corren escapant de les mares, una família musulmana tradicional mira amb sorpresa una manifestació d'ecologistes i uns quants refugiats passegen avorrits llançant mirades no tan dissimulades a les jovenetes alemanyes que llueixen seu cos presumides. I és que, a més amés, Stuttgart és una ciutat on es detecten els diners ràpidament. Si no n'hi ha prou amb l'elegància amb la que molta gent vesteix, només amb treure el cap als aparadors es veuen preus d'escàndol que aquí s'assenyalen sense pudor. Jerseis a 500 euros o abrics per tres vegades aquest preu s'ofereixen al potencial client. Segur que algú s'ho gastarà.

Si es pogués parlar d'una zona històrica probablement se centraria entre els carrers que entren o surten de la Schillerplatz i arriben fins a la plaça de l'ajuntament. Aquells dies es celebrava la Weindorf i tot el recorregut estava ple de parades de menjar, mercats i gent prenent vi celebrant els ritus de la fi de l'estiu i la verema propis de les seves orígens. Sota la immensa torre de l'ajuntament, tan funcional com aparatosa, sonava la música de l'acordió mentre milers de visitants bevien i menjaven especialitats locals. Seguint en direcció sud, la ciutat ja deixa mostrar el seu desnivell i els carrers s'escalonen fins arribar al final de l'anell que una vegada la devia tancar amb les muralles. En aquest cas és una altra torre amb el logotip de la casa Bosh, un altre dels emblemes industrials locals el que marca l’altre extrem de la Königstrasse.

La Rotenbuhplatz és el final pel sud-oest del nucli antic i poc cal veure si no es baixa fins a la plaça del castell novament. Cal sortir, en aquest cas, pels jardins de palau i, si un no s'atura desil·lusionat per les obres, arriba al jardí que s'allarga durant quilòmetres fins al riu. Quan el vam visitar un diumenge vam gaudir d'una visió molt més íntima dels habitants de la ciutat, des de la família d'aspecte centre-asiàtic fent un pícnic a l'herba com si estigueren en les mateixes praderies de Mongòlia, esportistes bojos saltant amb la seva bicicleta i pegant-se bacs , corredors, mares alletant el seu nadó, nens alimentant els peixos, o hipsters de barba acurada.

No vaig a dir que Stuttgard siga una ciutat que mereixca una visita deliberada. Si el que el viatger busca és una ciutat monumental aquí s'ha equivocat. Més aviat anem a conèixer una ciutat moderna que segueix lluitant per trobar una identitat urbanística més enllà de la destrucció del passat i la seva reconstrucció precipitada no sempre realitzada amb encert. L'ànima de Stuttgart es troba, més aviat, a les vinyes i els boscos que l'envolten, a les cases senyorials que dominen des dels turons o, com a molt, en els carrerons de Bad Canstatt. Si els visiten en el matí d'un dia de bones temperatures es podrà veure l'ànima d'algun romà mil·lenari assegut al costat dels locals, de cara a qui passi per veure i deixar-se ver. Escoltaria Yesterday interpretat amb pulcritud per trio de músics, mentre la fruiteria , regentada per una dona oriental, ofereix fruita tropical enfront d'un Kebab. Només serà si t'acostes a l'Església del barri i tens sort escoltaràs com a comiat els acords fabulosos d'un òrgan on un músic desconegut interpreta Bach i et porta al més profund de l'ànima alemanya.