Konstanz, absurda Europa.
Ahir mateix El País presentava una notícia que il·lustra com cap altra
l'absurd que és el concepte de frontera. Un immigrant magribí va ser arrestat per la
policia en una parada d'autobús a la pròpia frontera hispanofrancesa a la fi de
l'estiu de 2015. Segons el seu advocat va demostrar, va ser detingut per la
policia del país gal deu centímetres dintre del territori espanyol, amb la qual
cosa va haver de ser alliberat i retornat a Espanya, on residia, per tractar-se
d'una detenció fora de la seva circumscripció.
Viatjàvem cap a Konstanz, ciutat a la frontera sud d'Alemanya. A la veïna població suïssa de Tägerwillen resideix l'amic que ens havia convidat a visitar-lo i aprofitaríem el dia per visitar la ciutat tant com per sopar junts. A l'oficina de lloguer de cotxes ens havien advertit de la validesa del nostre contracte només a Alemanya així que en cap cas hauríem de creuar la línia a risc de cometre una il·legalitat. L'autopista va anar tancant-se en una successió de carreteres fins que vam arribar a veure la gran massa d'aigua del Rin a la dreta. Els cartells ja indicaven clarament dues possibilitats, entrar a la ciutat o passar a Suïssa. Seguint, doncs les instruccions del GPS, vam arribar a un immens centre comercial anomenat "Lago". Cèntric i amb un immens aparcament, era el lloc inicial que ens havia aconsellat el nostre amic.
La climatologia de la ciutat, endolcida per l'immens llac que banya les seves riberes, és gairebé mediterrània i l'aspecte inicial de les cases i el color de la llum em recordava més a la Costa Blava francesa que al que s'espera d'una ciutat alemanya. Vam caminar pel carrer de l'estació fins que, passant per un curt túnel vam arribar al port. L'esplanada enjardinada estava abarrotada d'un públic ociós que gaudia de la temperatura. Ciclistes ordenats, parelles en bancs, famílies amb xiquets xipollejant en l'aigua o turistes anant o venint dels vaixells se'ns creuaven en el camí cap als molls o ja cap al far amb una immensa escultura que marca la bocana del port. Lluny, entre les boires, destacava la silueta immensa d'un dirigible turístic que sobrevola el llac entre Friedrichshafen i Konstanza a més velocitat de la que aparenta. A la barana del far centenars de cadenats donaven compte d'altres tants romanços eterns tal com s'ha posat de moda últimament. És un símbol que no m'agrada, el cadenat sembla que representa un amor feréstec i fins i tot una possessió de la persona que s'accepta amb massa naturalitat. En fi, coses meves.
Seguint la ribera vam passar pel costat de la petita illa i ens vam acostar al pont on el Llac es transmuta en el riu Rin. De tornada vam accedir al centre de la ciutat de carrers estrets i irregulars d'aire medieval. Segons ens explicaria el nostre amic poc després, la ciutat va decidir no apagar els llums durant les nits de atacs aeris a la guerra i davant el risc de bombardejar la sempre neutral Suïssa, mai va ser atacada i va sobreviure intacta. La frontera, invisible des de l'aire, va actuar així de manera discreta en la salvació de la ciutat. Sembla que el preu de les vides no és el mateix d'acord amb els actius bancaris. Un cop passada la principal església gòtica de la ciutat, el Münster, vam seguir l'artèria principal en direcció sud entre botigues de tot tipus i envoltats per una multitud relaxada. En sortir per la porta sud de l'antiga muralla es percebia ja la diferència urbanística en el que van ser carrers d'un eixample realitzat després de caure aquella en desús. A pocs metres ja vam veure una petita instal·lació de frontera com les de l'Europa que vaig recórrer a la meva joventut. Un policia gros i una companya rossa detenien amb cert avorriment algun vehicle si no els donava per deixar el lloc i amagar-se en les oficines probablement per prendre un cafè o per alleujar-se. Caminant vam passar a Suïssa i després de recórrer uns metres i veure que tot era bastant més lleig, ens vam donar la volta per entrar altra vegada a la Comunitat Europea. Vam seguir per altres carrers el perímetre fins a arribar a un segon lloc desert i més lleig i envellit que l'anterior, si cap.
En una cantonada convinguda va aparèixer el nostre amic, un consultor informàtic que treballa per a la banca a Zuric. Després d'una amistat de vint anys sempre que tenim l'ocasió ens trobem siga a Madrid o, com va ser en aquesta ocasió, a Konstanz. Ens va explicar que era molt convenient treballar a Suïssa i comprar a Alemanya. Els suïssos aprofitaven els preus més avantatjosos de Konstanz per omplir els seus cotxes i tornar carregats amb un vint per cent de descompte en ser-los retornat l'Impost del Valor Afegit a la frontera. En el seu cas havien escollit Tägerwillen per poder portar els seus fills a un institut alemany, més relaxat que els suïssos en el seu programa d'estudis, tant com per poder aprofitar-se dels avantatges fronterers.
En un moment determinat ens va convidar a anar amb el seu cotxe a sa casa. Vam veure, amb sorpresa, que en el camí que havíem recorregut hi havia una sortida no indicada, una drecera que et portava a Suïssa per un lloc fronterer diminut. Només en els caps de setmana, a joves, no a famílies, ens va aclarir, la policia feia controls per impedir els excessos en el contraban. A la dreta de la carretera, ens va dir, tots els camps eren d'agricultors alemanys que travessaven amb la seva maquinària la frontera per anar a treballar-los. La seva casa, a escassos cinc minuts, estava en una coqueta i tranquil·la urbanització. Als suïssos no els agradem els alemanys, ens va dir, es neguen a saludar-nos. A l'altra banda del carrer vivia un milionari txec que cada setmana anava i venia a Praga als seus assumptes. El lloc era tan bonic com claustrofòbic entre veïns que rebutjaven el contacte i lluny, si no era amb cotxe, del centre de la ciutat.
Vam sopar en un Biergarten (cerveseria a l'aire lliure) a l’altre costat, alemany, del riu. Vam repassar els molts anys de vida i amistat, la seva carrera a Àsia, els nostres problemes amb la crisi a Espanya i tantes altres coses. Ell parla un castellà gairebé perfecte amb un accent entre alemany i andalús i va ser un dels primers becats amb el programa Erasmus a Còrdova. Els dos coincidíem en allò meravellós que havia estat per als joves d'aquestes generacions el poder sortir, viure i conviure en altres països. Pense que la persona que ha viatjat, parla idiomes i coneix a gent de molts països es dóna compte de l'absurd de molts clixés. Allà asseguts davant de la ribera suïssa del Rin no es percebia més que la frescor del riu, l'alegria d'una nit d'estiu i la dringadissa de les llums ataronjades dels fanals dibuixant elegants corbes a l'aigua.
Recorde ara la imatge del nen sirià ofegat fa poc més d'un any en una platja grega. Per a ell el nostre passeig banal entre països va ser un viatge cap a la mort. És precisament ací, a la frontera, on es percep l'absurd instint del simi a marcar el seu territori i patrullar-lo, a marcar diferències i a iniciar guerres seguint l'estela d'una bandera i una nació.
Viatjàvem cap a Konstanz, ciutat a la frontera sud d'Alemanya. A la veïna població suïssa de Tägerwillen resideix l'amic que ens havia convidat a visitar-lo i aprofitaríem el dia per visitar la ciutat tant com per sopar junts. A l'oficina de lloguer de cotxes ens havien advertit de la validesa del nostre contracte només a Alemanya així que en cap cas hauríem de creuar la línia a risc de cometre una il·legalitat. L'autopista va anar tancant-se en una successió de carreteres fins que vam arribar a veure la gran massa d'aigua del Rin a la dreta. Els cartells ja indicaven clarament dues possibilitats, entrar a la ciutat o passar a Suïssa. Seguint, doncs les instruccions del GPS, vam arribar a un immens centre comercial anomenat "Lago". Cèntric i amb un immens aparcament, era el lloc inicial que ens havia aconsellat el nostre amic.
La climatologia de la ciutat, endolcida per l'immens llac que banya les seves riberes, és gairebé mediterrània i l'aspecte inicial de les cases i el color de la llum em recordava més a la Costa Blava francesa que al que s'espera d'una ciutat alemanya. Vam caminar pel carrer de l'estació fins que, passant per un curt túnel vam arribar al port. L'esplanada enjardinada estava abarrotada d'un públic ociós que gaudia de la temperatura. Ciclistes ordenats, parelles en bancs, famílies amb xiquets xipollejant en l'aigua o turistes anant o venint dels vaixells se'ns creuaven en el camí cap als molls o ja cap al far amb una immensa escultura que marca la bocana del port. Lluny, entre les boires, destacava la silueta immensa d'un dirigible turístic que sobrevola el llac entre Friedrichshafen i Konstanza a més velocitat de la que aparenta. A la barana del far centenars de cadenats donaven compte d'altres tants romanços eterns tal com s'ha posat de moda últimament. És un símbol que no m'agrada, el cadenat sembla que representa un amor feréstec i fins i tot una possessió de la persona que s'accepta amb massa naturalitat. En fi, coses meves.
Seguint la ribera vam passar pel costat de la petita illa i ens vam acostar al pont on el Llac es transmuta en el riu Rin. De tornada vam accedir al centre de la ciutat de carrers estrets i irregulars d'aire medieval. Segons ens explicaria el nostre amic poc després, la ciutat va decidir no apagar els llums durant les nits de atacs aeris a la guerra i davant el risc de bombardejar la sempre neutral Suïssa, mai va ser atacada i va sobreviure intacta. La frontera, invisible des de l'aire, va actuar així de manera discreta en la salvació de la ciutat. Sembla que el preu de les vides no és el mateix d'acord amb els actius bancaris. Un cop passada la principal església gòtica de la ciutat, el Münster, vam seguir l'artèria principal en direcció sud entre botigues de tot tipus i envoltats per una multitud relaxada. En sortir per la porta sud de l'antiga muralla es percebia ja la diferència urbanística en el que van ser carrers d'un eixample realitzat després de caure aquella en desús. A pocs metres ja vam veure una petita instal·lació de frontera com les de l'Europa que vaig recórrer a la meva joventut. Un policia gros i una companya rossa detenien amb cert avorriment algun vehicle si no els donava per deixar el lloc i amagar-se en les oficines probablement per prendre un cafè o per alleujar-se. Caminant vam passar a Suïssa i després de recórrer uns metres i veure que tot era bastant més lleig, ens vam donar la volta per entrar altra vegada a la Comunitat Europea. Vam seguir per altres carrers el perímetre fins a arribar a un segon lloc desert i més lleig i envellit que l'anterior, si cap.
En una cantonada convinguda va aparèixer el nostre amic, un consultor informàtic que treballa per a la banca a Zuric. Després d'una amistat de vint anys sempre que tenim l'ocasió ens trobem siga a Madrid o, com va ser en aquesta ocasió, a Konstanz. Ens va explicar que era molt convenient treballar a Suïssa i comprar a Alemanya. Els suïssos aprofitaven els preus més avantatjosos de Konstanz per omplir els seus cotxes i tornar carregats amb un vint per cent de descompte en ser-los retornat l'Impost del Valor Afegit a la frontera. En el seu cas havien escollit Tägerwillen per poder portar els seus fills a un institut alemany, més relaxat que els suïssos en el seu programa d'estudis, tant com per poder aprofitar-se dels avantatges fronterers.
En un moment determinat ens va convidar a anar amb el seu cotxe a sa casa. Vam veure, amb sorpresa, que en el camí que havíem recorregut hi havia una sortida no indicada, una drecera que et portava a Suïssa per un lloc fronterer diminut. Només en els caps de setmana, a joves, no a famílies, ens va aclarir, la policia feia controls per impedir els excessos en el contraban. A la dreta de la carretera, ens va dir, tots els camps eren d'agricultors alemanys que travessaven amb la seva maquinària la frontera per anar a treballar-los. La seva casa, a escassos cinc minuts, estava en una coqueta i tranquil·la urbanització. Als suïssos no els agradem els alemanys, ens va dir, es neguen a saludar-nos. A l'altra banda del carrer vivia un milionari txec que cada setmana anava i venia a Praga als seus assumptes. El lloc era tan bonic com claustrofòbic entre veïns que rebutjaven el contacte i lluny, si no era amb cotxe, del centre de la ciutat.
Vam sopar en un Biergarten (cerveseria a l'aire lliure) a l’altre costat, alemany, del riu. Vam repassar els molts anys de vida i amistat, la seva carrera a Àsia, els nostres problemes amb la crisi a Espanya i tantes altres coses. Ell parla un castellà gairebé perfecte amb un accent entre alemany i andalús i va ser un dels primers becats amb el programa Erasmus a Còrdova. Els dos coincidíem en allò meravellós que havia estat per als joves d'aquestes generacions el poder sortir, viure i conviure en altres països. Pense que la persona que ha viatjat, parla idiomes i coneix a gent de molts països es dóna compte de l'absurd de molts clixés. Allà asseguts davant de la ribera suïssa del Rin no es percebia més que la frescor del riu, l'alegria d'una nit d'estiu i la dringadissa de les llums ataronjades dels fanals dibuixant elegants corbes a l'aigua.
Recorde ara la imatge del nen sirià ofegat fa poc més d'un any en una platja grega. Per a ell el nostre passeig banal entre països va ser un viatge cap a la mort. És precisament ací, a la frontera, on es percep l'absurd instint del simi a marcar el seu territori i patrullar-lo, a marcar diferències i a iniciar guerres seguint l'estela d'una bandera i una nació.
Comentarios
Publicar un comentario