El capità grec

Encara que era ja Setembre, al ser dissabte i estiu, encara quedaven llargues cues de turistes que esperaven creuar el llac Amersee o donar una volta per les seves aigües calmades. El dia era lleugerament gris i deslluïa el meravellós paisatge bavarès que, en dies clars, deixa veure els propers Alps. El Amersee no està molt allunyat de les ciutats d'Augsburg i de Munic i per això és zona residencial plena de casetes amb jardí i embarcador. El que van ser zones rurals avui en dia són cotitzades zones de descans només a l'abast d'uns pocs.

En qualsevol cas el ferri que creuava el llac era una excel·lent alternativa i, convidats pels nostres amics, vam pujar a la coberta superior, just davant del pont de comandament, per anar xerrant en grups, les dues dones, les dues filles i nosaltres. Jo em vaig quedar amb Günter i, de tant en tant, buscava la millor foto en un dia de llum una mica plana.

Va ser a punt d'arribar a l'altre extrem del llac quan em vaig adonar d'una dona gran que ens mirava fixament com no volent perdre’s ni una paraula de la conversa. Els seus penetrants ulls blaus, i una lleugera inclinació del seu cos, mostraven el seu desig de trencar aquesta barrera invisible que mantenim davant els desconeguts. Amb tot el respecte que va poder expressar ens va dir que en cap cas volia molestar i que desitjava dir-nos alguna cosa.

Es va alçar i sense esperar més va començar a explicar-nos la seva història. Tindria com uns vuitanta i tants llargs anys, jo diria. El cabell era blanc i la seva pell encara arrugada conservava una mica de la frescor del passat. Va haver de ser una dona gran i bonica, potser aquest model de dona ària que tant agradava a l'Alemanya d'altres temps.

Vostè s'assembla a un capità grec que vaig conèixer, em va dir. És exactament igual. En aquest moment la dona revivia amb intensitat un fantasma del seu passat que mai havia oblidat. Insistint en  no desitjar ofendre, va continuar excitada parlant de la meu bellesa (cosa estranya que un ja no acostuma sentir a hores d'ara de la vida). Una mica sorprès, per la meva banda, intentava treure ferro a l'assumpte fent broma amb que era una cosa que els meus alumnes ja no pensaven. (Jo crec que em veuen més com un espècimen intermedi entre el pare i l'avi). Ella insistia en el seu relat d'un amor perdut. Capità? De l'exèrcit? De la marina? Un amor curt de pocs dies? Un idil·li en els anys cinquanta en una illa grega? En aquell moment, entre la sorpresa i les mirades divertides de Günter, Julia i Mara, no vaig encertar més que a donar-li la raó educadament, a dir que grec no, que espanyol, mentre ella seguia amb un discurs emocionat sobre la bondat i les ànimes . Sense conèixer-me m'atribuïa valors de bondat i bellesa que segurament no mereix.

El trajecte arribava a la seva fi i així ens vam acomiadar amb tota l'amabilitat que ens va ser possible. Vam canviar de vaixell i des de la coberta de l'altre la vam veure saludar des de la barana. L'acompanyava un home amb cara de despistat, ignorat per complet enmig de les apassionades salutacions de la seva companya. Ens vam asseure en una taula en coberta i vam comentar divertits l'episodi. Els vaixells van deixar anar amarres i tots vam saludar a l‘avia. Ella va seguir bracejant entusiasmada fins que ens vam perdre de vista.

Ara que ja han passat uns dies em sap greu no haver pogut saber més de la història que va tornar a l'anciana en la seva joventut. M'hagués agradat saber què va ser d'aquell alter ego, d'aquell amor mediterrani que sempre, fins als seus últims dies, la va acompanyar. A aquestes edats la vida ja no es compta en dècades i, probablement, en uns anys el capità grec ja no siga si no el somni d'un amor perdut que s'esvaeix amb l'ànima que s'escapa. Cada vida és un relat que, de vegades, només de vegades, ens permet en una mena de flash back tornar a reviure el passat. M'alegre d'haver-me semblant al seu capità grec i haver-li fet feliç uns moments. Li agraeix les paraules d'amor, encara que no fossen realment dirigides a mi, i el seu missatge sobre la bellesa interior de l'ànima. Lamente no haver sabut més, encara que fos per perpetuar literàriament la seva joventut i la seva història. Potser és millor així i deixar que cada un dels que llegeixin aquestes línies invente la seva pròpia versió.

Com va dir Ernesto Sábato les vides són com túnels paral·lels i en alguns moments s'obri una finestra que els comunica. En el seu cas va ser trobar-se amb un miratge del passat que evidentment li va fer feliç, en el meu, la fascinació per un relat aliè, sobre la vida, la mort i sobre tot el que es perd cada vegada que un ésser humà tanca les ulls.

Ammersee ja és el meu passat, l'anciana un fantasma d'un dia. El vaixell va seguir el seu rumb aixecant esteles d'escuma i entre raigs de llum filtrada entre núvols d'un sol que pugnava per sortir i va acabar imposant-se ja en el nostre viatge de tornada a Landsberg.